Forma part de la legió d’escriptors de totes les èpoques que han estat temptats de destruir les seves obres. Com Virgili, entre els antics, o Gógol, entre els moderns, Boccaccio va voler, avançada la seva vida, cremar els seus textos, seguint el consell moralitzador d’un monjo cartoixà. Afortunadament s’havien fet tantes còpies dels seus escrits que el gest, mai dut a terme, hauria resultat en va. Boccaccio era massa conegut i la seva literatura massa difosa. Un fet en certa manera inesperat per ell perquè la seva vocació de gran humanista el conduïa, més aviat, al rescat de la civilització antiga destinat a minories cultes.

No obstant això, la pesta negra que va assolar la Toscana l’any 1348 va modificar el seu rumb i, amb ell, la seva recepció a la posteritat. El refinat Boccaccio es va imaginar deu joves, set dones i tres homes, reclosos en una vil·la als afores de Florència. El seu objectiu: escapar-se de l’epidèmia. La seva estratègia per entretenir la reclusió: explicar-se històries. Cent històries desiguals i de contingut molt divers enfilades amb el propòsit d’una supervivència joiosa i, així mateix, per la passió de narrar. El gran encert de Boccaccio va consistir en una combinació equilibrada del seu estil elegant, present en tots els seus textos en llatí o en toscà, i d’una absorció àgil i dinàmica del llenguatge popular.

El Decameró, concebut, a través dels seus deu narradors, com un entreteniment contra la mort, va resultar un exercici de vitalitat que va captivar els lectors no només italians sinó europeus. És cert que Boccaccio va incorporar molts motius provinents de l’antiguitat i de la mateixa època medieval, especialment de la tradició trobadoresca. Però el que el va convertir en únic va ser aquell equilibri entre l’alta cultura i la llengua del poble. Aquest encert fonamental el va erigir en la referència de tota la narrativa europea posterior. Un explica històries per no morir.