Fotos: JORDI CAMÍSÓN POCS I ELS DIUEN ARQUEÒLEGS DE L’HORT, ANTROPÒLEGS AGRARIS O CONSERVADORS DE LA BIODIVERSITAT DOMÈSTICA, però en realitat fan una tasca ben senzilla, una tasca que la humanitat ha estat practicant des de fa milers d’anys i que ara s’ha convertit en un fet poc comú: plantar varietats locals, produir i conservar llavors per a futures collites.

“Tot ve arran del que s’anomena la revolució verda”, explica la Xènia Torres, una representant d’aquest col·lectiu de preservadors de llavors antigues acostumada a fer xerrades de divulgació com a coordinadora del projecte Esporus, impulsat per l’associació Espai de Recursos Agroecològics (ERA) de Manresa. “Després de la Segona Guerra Mundial es va iniciar un procés d’industrialització dels processos agraris. L’ús de plaguicides, herbicides i fertilitzants químics, i l’extensió dels cultius amb llavors híbrides d’alt rendiment han fet que desaparegui la gran multiplicitat de varietats tradicionals de què disposàvem”.

La Xènia no dóna estadístiques, però l’Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació de les Nacions Unides (FAO) calcula que en l’últim segle s’han perdut el 75% de les varietats agrícoles. Al llarg de la història, l’ésser humà, per satisfer les seves necessitats, ha utilitzat entre 7.000 i 10.000 espècies vegetals, però avui dia amb prou feines se’n cultiven 150, de les quals 12 representen més del 70% del consum humà.

La desaparició de tot aquest material genètic és una gran pèrdua per a la civilització humana. Les llavors són el resultat d’un procés de selecció cultural, de domesticació del material salvatge per adaptar-lo i controlar-lo segons l’entorn. Cada grup camperol, des del principi dels temps, va seleccionar les espècies que li resultaven més interessants, la qual cosa va produir una gran riquesa de cultius. A l’Índia, per exemple, s’havien creat més de 2.000 varietats d’arròs, unes de resistents a la sal per ser cultivades vora el mar; unes altres de tronc llarg per acomodar-se a les crescudes del riu, etc. El mateix es podria dir de la immensitat de tipus de patata que hi havia en la cultura andina, no tan sols per adaptar-se a les condicions climàtiques sinó també als diferents usos culinaris.

A més de la incalculable pèrdua de patrimoni agrícola i cultural, la modernització de l’agricultura amenaça també la seguretat alimentària, ja que ens condemna a dependre de ben poques varietats. Ja es va donar un cas alarmant als Estats Units als anys setanta del segle passat, quan un fong va matar més del 50% de la collita de blat de moro a Texas. La salvació va venir gràcies als gens d’un altre tipus de blat de moro, africà, resistent a la malaltia.

UNA MONGETA QUE PASSA FRED

“Mantenir la biodiversitat cultivada és una demanda de l’agricultura ecològica i també és una necessitat”, afirma la Xènia. “Si treballem amb varietats adaptades i resistents al medi obtenim resultats millors i hem d’intervenir menys per controlar paràsits i malalties. D’aquí va venir la urgència de rescatar les llavors que encara guardaven els avis”. Explica que quan van començar amb l’associació, cap a l’any 2000, anaven a les cases de pagès recollint llavors i informació. Xerraven amb els homes, perquè ells solien saber els detalls sobre el conreu (quan es plantava, quines característiques tenia la planta...), però també demanaven a les dones els usos i les peculiaritats culinàries; “i ens van arribar joies en forma de llavors oblidades a les golfes, emmagatzemades durant anys en capses de mistos”.

Ara, al banc de llavors del projecte Esporus conserven més de 400 varietats autòctones. Només de tomàquets, en tenen 48, i cultiven i multipliquen unes 70 espècies. Totes tenen les seves qualitats i especificitats. Com a exemple parla de la mongeta que en deien del 29; es tracta d’un gra que pot germinar a temperatures més baixes i que es plantava molt d’hora: el 29 de març. Això tenia l’avantatge que permetia collir mongetes més aviat de l’habitual. El catàleg que podem trobar a la pàgina web del projecte (www.esporus.org) està ple d’un peculiar i evocador vocabulari autòcton, com la carbassa de beure vi, que procedeix de l’Alt Penedès i que -com el nom indica- s’utilitzava seca com a recipient per a líquids, o els pebrots de la república, que es deien així perquè els fruits primer són de color violeta, es tornen daurats a mesura que maduren i després agafen un color ben vermell quan estan a punt per ser collits.

El projecte Esporus té espai propi a la finca de Can Poc Oli de l’Escola Agrària de Manresa. Allà es documenten les llavors, es guarden i es fa el planter, a més d’organitzar cursos i jornades sobre conservació varietal. “És una feina que demana la implicació de voluntaris. Tenim qui ajuda amb la base de dates i d’altres vénen quan s’han de netejar les llavors. També és molt important la feina dels pagesos col·laboradors per mantenir vives les varietats, per reproduir-les i que deixin de ser una cosa de museu”, aclareix la Xènia.

La Purificación Paredes -la Puri, com tothom la coneix- forma part d’aquests pagesos col·laboradors: cada any reserva un tros del seu hort per a la producció de llavors per al projecte Esporus i fa una cosa que naturalment no fa amb els seus propis cultius, s’entreté a fotografiar i documentar el procés de creixement d’aquestes plantes. Viu amb el seu home a Cal Comelles, una finca rodejada de prat i bosc a quatre quilòmetres de Vilada, al Berguedà, un lloc que té un interès especial pel fet d’estar molt aïllat d’altres conreus. La parella va anar de la ciutat a la muntanya fa més de 30 anys buscant viure d’una altra manera, per a la Puri plantar llavors antigues és una manera de lluitar contra un sistema basat en el gran poder de les multinacionals agràries. “No és només una qüestió d’ecologia. No m’agrada l’espiral mercantilista que aboca els pagesos a dependre per a tot de l’agroindústria”, afirma categòrica mentre ensenya els solcs on té plantades les cebes de la mena braguer de vaca o les cols setsetmaneres. Es mostra especialment indignada per les dinàmiques de pactes internacionals i legislacions nacionals que permeten a les grans companyies tenir patents exclusives, per molt que hagin investigat i fet modificacions a les varietats que comercialitzen. “No és pot patentar allò que és un bé comú, han recollit un saber mil·lenari que no es exclusiu de ningú”, afegeix.

UNA XARXA A TOT EL TERRITORI

El projecte Esporus, de l’ERA, no està sol en la lluita per a la preservació de la biodiversitat cultivada; a tot el territori català hi ha un bon grapat de gent que treballa amb el mateix objectiu. Per coordinar-los el 2004 es va formar la Xarxa Catalana de Graners (https://graners.wordpress.com), un organisme informal de coordinació amb l’objectiu de compartir experiències i metodologies, dotar-se d’una base de dades comunes que permeti conèixer totes les varietats conservades i fomentar el lliure intercanvi de llavors i informació. A la Xarxa de Graners hi trobem grups grans i consolidats, com Ecollavors -un dels més veterans de Catalunya, ja que funciona des del 1995, centrat a la Garrotxa però que també té col·laboradors al Pla de l’Estany i a l’Empordà-, o d’altres de més petits, com el Llavorer Oriental, que uneix unes vuit cases del Vallès Oriental. També n’hi ha que s’han especialitzat en un sol producte, com Triticatum, que ha centrat els seus esforços recol·lectors exclusivament en el blat. El seu promotor, el Víctor Garcia, ha aconseguit reunir a la finca de Sales de Llierca, a Girona, unes 700 varietats antigues de blat. La seva feina està abocada a l’assessorament i la divulgació, però sobretot a fer un seguiment agronòmic de les varietats que atresora. “Cada any planto al meu jardí botànic uns 200 tipus de blat, per mantenir la llavor i alhora estudiar el seu procés de creixement. Pels volts del maig i el juny rebo la visita d’escoles, universitats i estudiosos del tema. No és fàcil avui dia poder veure tants tipus de blat junts. Es poden comprovar les diferències en la constitució de l’espiga, les variades llargades de la tija...” Aconsegueix petites produccions de gra per experimentar. Té tres molins petits a casa i fa farina, que porta als forners per comprovar-ne les qualitats. Actualment està en procés de demanar el certificat de garantia per a les llavors que ha recuperat i poder comercialitzar-les amb tots els permisos, ja que hi ha una demanda creixent d’aquesta mena de productes. “Amb la crisi, molts joves han obert antics forns o n’han construït de nous. Volen elaborar bons pans i recorren a farines de qualitat. Jo els assessoro i els ajudo a triar el tipus de farina que els pot anar millor”.

Els coneixements i les llavors de la Xarxa Catalana de Graners estan a disposició de tothom al territori, però també els intercanvien amb conservadors de les illes Balears, com Slow Food Balears, i del País Valencià, com l’associació Llavors d’Ací; i amb la xarxa d’àmbit estatal Resembrando i Intercambiando (http://www.redsemillas.info).