C ertament, la decidida i persistent repressió inquisitorial pot haver amagat algunes o moltes evidències. Però, en qualsevol cas, a la Catalunya de la primera meitat del segle XVI no sembla haver-hi hagut focus luterans com ara a Valladolid o a Sevilla. Més endavant, la figura aparentment excepcional de Pere Galès (1537-1593), ben aviat autoexiliat, i la influència d’alguns professors de l’Estudi General barceloní (com ara el valencià Pere Joan Nunyes), interessats més aviat en l’Erasme filòleg abans que no pas en el renovador espiritual, no contradiuen, ans al contrari, aquella impressió. Igual com les xifres i l’activitat mateixa del tribunal barceloní del Sant Ofici (que tenia jurisdicció sobre les diferents diòcesis catalanes, llevat de les de Lleida i la Seu d’Urgell -que pertocaven al tribunal de Saragossa- i Tortosa -adscrita al de València).

La Inquisició va jutjar 821 luterans

El Tribunal del Sant Ofici de Barcelona va jutjar 5.425 casos al llarg de la seva existència, entre els quals 821 per suposat luteranisme, un 15% del total. D’aquests, 27 (un 3%) van concloure en execució (l’última, el 1619) i 27 més en execució en efígie. 336 van ser condemnats a altres sentències (desterrats, reconciliats, multats, fuetejats, condemnats a reclusió temporal o sentenciats a galeres) i 431 van ser absolts. Amb el temps, les absolucions van anar augmentant fins a ser més del 90% a partir de la segona meitat del segle XVII. El pic més alt de repressió amb condemnes es va donar en el període 1561-1581.

Pel que fa a la procedència dels jutjats per suposat luteranisme, 503 eren francesos, 118 alemanys, 50 suïssos, 48 anglesos i 47 dels territoris hispànics (només el 6% del total).

Com s’explica, doncs, aquesta absència de focus de luteranisme? Tal com indica el professor Xavier Torres, potser la primera dificultat de totes podia ser l’accés mateix a la novetat (o oferta) espiritual, és a dir, com i de quina manera es podia arribar a conèixer una nova mena d’idees o experiències d’índole religiosa.

Tampoc no es pot excloure la incidència de variables de caràcter econòmic. De fet, la difusió inicial de la Reforma més enllà del seu estricte àmbit germànic ha estat vinculada sovint a les rutes mercantils intraeuropees. Aquest seria el cas, per exemple, d’algunes ciutats de la Confederació Suïssa, ràpidament i perdurablement protestantitzades. Però també el d’algunes ciutats italianes, inicialment molt receptives a les noves doctrines religioses, com ara Lucca o Venècia. El contagi de la primera s’ha explicat en termes essencialment mercantils, és a dir, per la fluïdesa dels intercanvis comercials entre algunes famílies del patriciat local i algunes ciutats de l’Imperi, especialment Nuremberg. Això explicaria, si més no, la importació i difusió massiva (també més enllà de Lucca mateix) de llibres luterans provinents de ciutats com ara Nuremberg, Estrasburg, Basilea o Zuric.

Però una correlació semblant, entre comerç i protestantisme, es pot aplicar potser, i en negatiu, al cas barceloní? No del tot, com a mínim. Es pot adduir, efectivament, que el comerç a llarga distància de la capital catalana estava enfocat de feia temps cap a la Mediterrània central i (quan les circumstàncies eren propícies) oriental; ben lluny, doncs, dels focus protestants originals, i més a la vora de la Itàlia meridional. I, per tant, tot plegat no sembla haver facilitat la importació o la difusió de les doctrines reformades. Potser també perquè a finals del segle XVI, a diferència de principis d’aquella centúria, i en un context de guerres de religió multiplicades, les coses ja estaven (gairebé) al seu lloc, i la geopolítica de la Reforma, prou fixada o acotada.

Així, doncs, tornem-hi, ¿cal explicar la neutralització inicial de l’eventual contagi barceloní en base a la Inquisició o a la repressió en general i al control fronterer en particular? Aquesta és la tesi de Joan Reglà, exposada en el seu llibre Felip II i Catalunya,de mitjans dels cinquanta del segle passat. Però l’opció presenta també les seves insuficiències. Com és sabut, l’argument de Reglà es basava en la hipòtesi d’un replegament o isolament hispànic en temps de Felip II, induït o forçat per l’inici de les guerres de religió franceses, i que hauria desembocat en una veritable impermeabilització, política i intel·lectual, de la monarquia sencera, amb l’establiment del corresponent “cordó sanitari” a la frontera pirinenca, però també a tots els ports de la Mediterrània, la qual cosa hauria impedit la importació o difusió d’idees i sobretot de llibres protestants per terres catalanes i peninsulars.

Aquestes disposicions frontereres anaven, a més, acompanyades de periòdics autos de fe, escenificats a la plaça del Rei o a la del Born; d’una estreta vigilància dels immigrants francesos; de l’establiment de la censura prèvia i virregnal (1573), a més de l’eclesiàstica ja vigent (1564); i de la inspecció regular de llibreries i de biblioteques particulars a la recerca de llibres prohibits per l’ Índex romà.

Una persecució de llibres prohibits iniciada de seguida, perquè ja el 1521 Adrià d’Utrecht, seguint una directriu del papa Lleó X, va decretar la prohibició i confiscació dels llibres luterans.

Tanmateix, l’eficàcia pràctica d’aquest “control inquisitorial”, aparentment abassegador sobre el paper, ha estat posada en dubte. Per exemple, i pel que fa a la literatura prohibida, són uns quants els autors que consideren el control inquisitorial un veritable fracàs. Fins al punt que el 1540 el Consell de la Suprema Inquisició recriminava al Tribunal de Barcelona no saber impedir l’entrada de llibres prohibits, ordenava la inspecció de llibreries i decretava l’agreujament dels càstigs contra els transgressors.

Però l’obsessió pel control dels llibres venia de lluny. Al Manual de novells ardits es consigna un “ autodafè ” de llibres el 7 d’abril del 1498 en què es van cremar a la plaça del Rei “ les bíblies en plà e altres llibres descendents de la bíblia, los quals llibres foren en grandíssim nombre ”. Però és que l’edició del 1478 de la de Bonifaci Ferrer, germà del sant (la coneguda com a Bíblia de València ) també va ser íntegrament destruïda. I la prohibició d’editar bíblies en català no va ser aixecada fins al 1758, i el primer Nou Testament que es tornaria a publicar en català seria el del 1832.

Una altra cosa, esclar, és l’anomenada pedagogia de la por, és a dir, l’autocensura i tot allò derivat de la sola presència i existència de la Inquisició, inevitablement intimidatòria o inhibitòria; tot i que els efectes pràctics d’un context semblant no siguin fàcils de comptabilitzar o fins i tot d’interpretar.

Una ullada al mapa i a la geopolítica de l’Europa de la Reforma suggereix algunes altres possibilitats interpretatives. Tal com és ben sabut, la reforma luterana i, en general, protestant va quallar ràpidament, en part, gràcies a l’empara i a la implicació activa d’alguns governants i fins i tot d’una fracció significativa de les elits locals o urbanes, que maldaven de feia temps, uns i altres, per conquerir una més gran autonomia política, fos davant de Roma o fos, alhora, davant la Casa d’Àustria i l’Imperi.

Una afirmació semblant es pot justificar tant en el cas de Luter i d’aquells prínceps que el van protegir com en el de moltes ciutats que es van protestantitzar, si no des de dalt directament (per obra dels respectius governs municipals), pel decidit decantament d’alguns patricis locals. Per no parlar, esclar, de casos, com ara l’Anglaterra anglicana o l’Escòcia calvinista, en què la reforma religiosa es va implantar per decret i per una majoria parlamentària. A Catalunya no hi va haver, per contra, res de semblant. Probablement per l’efecte d’arrossegament de Carles V i de la branca hispànica de la Casa d’Àustria, que no solament van combatre de bon començament i amb tota mena d’armes la Reforma, sinó que, a més, van fer del catolicisme un veritable senyal d’identitat (amb l’univers simbòlic corresponent).

Aquesta era precisament la intenció de la ciutat de Barcelona quan, el febrer del 1564, amb el propòsit de dissipar tota sospita de luteranisme i de mostrar-se com un bastió catòlic enfront dels heretges, va organitzar un programa cerimonial de gran càrrega simbòlica. Arribat el rei al portal de Sant Antoni, es va fer una representació en què Santa Eulàlia li lliurava les claus de la ciutat i proclamava que Barcelona no estava tacada per la infecció luterana. Més tard, Felip II va assistir a la plaça del Rei a L’assalt al castell dels luterans, un espectacle en què els soldats catòlics assetjaven la fortalesa dels heretges al crit de “ España, España: unos Santiago, otros San Jorge, cierra, dentro: victoria victoria ”.

Era difícil en aquest context que el luteranisme pogués arrelar a casa nostra.