En un sistema en el qual la maximització de beneficis és el motor que regeix l’economia i on tots els aspectes de la vida de les persones estan mercantilitzats, les ciutats es converteixen, a ulls dels inversors i de la mà de les administracions, en espais on es pot fer negocis i extreure beneficis. El dret a la ciutat dels seus habitants xoca aquí, directament, amb els interessos del capital i dels seus propietaris, que creen i difonen discursos que afavoreixen els seus propòsits.

Des del 2014 fins a gener del 2018 he fotografiat les ciutats de Barcelona, Bilbao, Addis Abeba, Seül, Bangkok, Londres, Madrid, Lisboa, Songdo i Istanbul per mostrar en imatges la universalitat d’aquests discursos en un treball que he titulat Capital City. Tal com comenta David Harvey en el seu llibre Ciudades rebeldes: Del derecho a la ciudad a la revolución urbana (Akal), la construcció de les ciutats en el món actual pressuposa la capacitat del poder capitalista de dominar el procés urbà, tant en els aparells de l’estat com en la forma de vida de la població, en els seus valors culturals i polítics i en les seves concepcions del món. Això es tradueix en una sèrie de discursos que escoltem contínuament a través dels mitjans de comunicació, de la publicitat i de les administracions neoliberals. Discursos que creen ideologia. I que, també, provoquen rebuig i resistències.

Urbanisme

Un dels exemples més significatius de com l’urbanisme s’ha fet servir per construir ciutat i, de passada, crear ideologia entre la població, és el del Guggenheim de Bilbao. El museu es va vendre com una manera de “revitalitzar” i “sanejar” la ciutat en un context de conflictivitat laboral i social en què Bilbao vivia les conseqüències de la desindustrialització. El que en realitat es perseguia era revaloritzar aquests terrenys, situats en un entorn privilegiat al costat de la ria, i reconfigurar la imatge de la ciutat amb el museu, que actuaria com a fita arquitectònica. Aquest edifici havia de ser fàcilment distingible i localitzable perquè pogués atreure l’atenció i posicionar la ciutat dins del mercat internacional de ciutats, on es competeix per atreure turisme i inversió, mentre rentava la cara al projecte i li donava una imatge avantguardista. Un embolcall cridaner per ocultar o distreure l’atenció de l’autèntic motiu d’aquesta intervenció: fer negoci amb la ciutat en lloc de crear ciutat segons els interessos de les persones que l’habiten.

Les dades de visitants revelen el poc ús que la població local fa del museu: el 2016, gairebé el 90% de les persones que van acudir al Guggenheim eren turistes (66% estrangers i 23% nacionals), mentre només un 10% era gent de la ciutat.

L’enorme publicitat generada entorn al Guggenheim ha funcionat tan bé per extreure rendes del sòl que les successives administracions de Bilbao no han deixat d’explotar-lo. Actualment, la zona de la ria on hi ha el museu i els seus voltants semblen un passeig de la fama amb construccions de “cèlebres” figures de l’arquitectura i el disseny, com Santiago Calatrava, Rafael Moneo, Álvaro Siza, Philippe Starck, Richard Rogers, Javier Mariscal, Zaha Hadid, Arata Isozaki, César Pelli, Carles Ferrater…

L’“efecte Guggenheim” s’ha venut internacionalment com un exemple de fer ciutat i el seu discurs segueix sent copiat fins a la sacietat a qualsevol ciutat internacional. Una manera de fer en què les administracions públiques predisposen i les empreses privades es reparteixen els beneficis mentre es creen discursos d’excel·lència sobre celebrities de l’arquitectura i s’aplaudeix una suposada creativitat que serveix els interessos de l’extracció de rendes.

Turisme

El turisme s’ha convertit en una de les indústries que més diners mou al món i, per tant, és de les més interessants per a la inversió. Les ciutats competeixen entre elles per atreure més turistes que la resta, i ho fan intentant potenciar les seves particularitats, els edificis o temples històrics que tenen, les seves noves construccions, les activitats culturals, les festes… Qualsevol cosa que pugui fer ressaltar una ciutat sobre la resta és oferta en els fullets turístics com a promoció per treure’n un rèdit econòmic.

Segons dades de l’Organització Mundial del Turisme, les arribades de turistes internacionals a tot el món -visitants que pernocten almenys una nit- va créixer un 7% el 2017, any en què van assolir els 1.322 milions, i la previsió és que aquesta xifra segueixi creixent. Davant d’aquesta arribada de turistes, els barris van veient com les botigues de tota la vida desapareixen i deixen pas a negocis orientats a aquests nous visitants. Mentrestant, el parc de lloguer tradicional se substitueix per pisos turístics que contribueixen a l’increment dels preus de l’habitatge i dificulten la convivència en les comunitats de veïns. En contrast, la població local, que ha creat les particularitats que van fer atractiva la ciutat per als turistes, es veu forçada a desplaçar-se a la perifèria (procés que denominem gentrificació ), i deixa darrere seu l’esquelet d’un barri que ja no ho és, però que continua funcionant per obtenir beneficis. Almenys de moment, perquè, tal com assenyala David Harvey, com més es dissenyifica, menys única i excepcional és la ciutat.

Les classes creatives

Un altre dels discursos utilitzats per justificar canvis a les ciutats és el de les classes creatives, que s’usa per referir-se a qualsevol tipus de treball que pugui encaixar dins del preuat, popular i ambigu mantra de la creativitat. Aquest concepte ha estat impulsat, entre d’altres, per Richard Florida, famós arran de la publicació del seu llibre La clase creativa: La transformación de la cultura, del trabajo y el ocio en el siglo XXI (Paidós), que ha sigut una de les figures visibles dedicada a influenciar tant els polítics com el públic en general per promoure canvis a les ciutats. Com que aquests professionals tenen salaris més elevats i consumeixen més que la resta de la classe treballadora, Florida sostenia que les ciutats havien d’obrir-se i fer-se atractives perquè aquest grup de persones volguessin instal·lar-s’hi, i axí servissin, amb la seva manera viure, de motor econòmic per a la ciutat. Aquest discurs encaixa perfectament amb els interessos dels empresaris i polítics centrats a fer negoci, que hi veuen una justificació ideal per maximitzar beneficis. En aquesta societat on l’aparença és fonamental per al consum, la idea de la creativitat és la reina per a qualsevol argumentació.

Així, mentre ara ens delectem amb les noves botigues de muffins, cafès frappé, batuts de fruites exòtiques, productes bio, veggie o delicatessen, brunchs, gastrobars, longboards, bicicletes plegables, roba vintage, estudis de disseny, barberies, restaurants, gimnasos de crossfit, centres de coaching, museus i galeries, veurem com les botigues de tota la vida desapareixen i els veïns, a causa de l’increment de preus, es veuen forçats a desplaçar-se a zones més assequibles de la ciutat.

Els discursos a favor de les classes creatives no qüestionen en cap moment el perquè dels seus salaris més elevats ni la idea del treball en si en la nostra societat. Tampoc sembla importar-los per què hi ha treballs fonamentals per a la reproducció social, com les cures, fets majoritàriament per dones, que no són ni tan sols considerats com a tals perquè no estan pagats. Apostar per les classes creatives com a motor d’estimulació econòmica és acceptar l’ status quo d’un sistema patriarcal basat en l’explotació en el qual, com sempre, els que menys tenen són sempre els més perjudicats.

‘Smart cities’

“Songo International Business Disctrict (Songdo IBD) és una ciutat de 35 bilions de dòlars, intel·ligent i sostenible, que està establint nous punts de referència per al desenvolupament urbà”. Així descriuen des de la seva web oficial aquesta ciutat situada a uns 60 quilòmetres de Seül, capital de Corea del Sud. La ciutat es va construir seguint un masterplan creat directament des dels despatxos dels promotors en poc més de deu anys, sobre uns terrenys guanyats al mar. Es va cobrir una superfície d’uns 6 quilòmetres quadrats amb 500 milions de tones de sorra. Un començament curiós per a un lloc que es ven com a sostenible.

Actualment hi podem trobar el segon edifici més alt del país, la torre NEAT, situada enfront d’un gran parc, amb llac inclòs, al voltant del qual creixen els principals gratacels de la ciutat. També té diversos edificis “cridaners” que pretenen funcionar com a fita arquitectònica, i disposa de solucions tecnològiques per al seu funcionament. Tot un desplegament d’atraccions mediàtiques per intentar centrar l’atenció sobre la ciutat.

Songdo és concebuda, construïda i venuda com una smart city o ciutat intel·ligent, un concepte que s’utilitza per definir ciutats que incorporen solucions tecnològiques per al seu desenvolupament diari. No obstant això, el concepte de smart city juga un paper molt més important en el màrqueting de la ciutat. Tal com assenyala José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), “el primer que cal dir és que el concepte smart city és, abans que res, una estratègia de màrqueting urbà, és a dir, un relat construït i dissenyat per vendre la ciutat”. En un món en què allò tecnològic està associat a idees positives com la modernitat, l’eficiència o fins i tot la sostenibilitat, el relat de la smart city té molt guanyat, i permet avançar posicions al mercat internacional de les ciutats. Amb el malbaratament de diners i treball humà gastats a Songdo, costa creure que a pocs quilòmetres d’allí, prop del centre de Seül, encara hi hagi un barri de barraques com el Guryong Village. Una desigualtat que ens demostra que el problema per a qui menys té és la falta no de diners, sinó de voluntat política.

El centre comercial

Amb la deslocalització de les grans indústries cap a llocs on la producció és més barata, l’ocupació a les ciutats s’ha desenvolupat, cada vegada més, al voltant del sector serveis. Davant aquest panorama on l’oci i el consum són potents motors econòmics, la figura del Mall, el centre comercial, s’alça com a ideal capitalista de desenvolupament. Un lloc creat únicament i exclusivament per al consum segur i controlat, d’esquena a la ciutat, on el visitant penetra en un univers pensat exclusivament per extreure benefici de la seva visita. En lloc de prendre un cafè en un local on la propietària és la que et serveix, podrem prendre’l en una tassa cool de Starbucks, tres vegades més car, servit per treballadores contractades amb condicions laborals precàries mentre els beneficis es reparteixen entre els inversors de la companyia que no fan la feina. O potser podem trobar peces de roba més barates fetes gràcies a l’explotació internacional de països més empobrits, on les condicions laborals són més precàries i contra els preus de les quals no poden competir els productors locals. Això sí, tot dins d’un centre molt bonic i ben dissenyat, protegits del sol, la pluja i el fred per no tenir necessitat d’interrompre el nostre procés de consum.

Resistències

Davant d’aquest lògica de desenvolupament, la població afectada s’ha rebel·lat i, en la confrontació i la resistència, ha anat també construint ciutat. Una ciutat on prevalgui el dret a viure-hi i construir-la segons els seus interessos, resolent les seves diferències, però des d’aquella màxima de Rosa Luxemburg: “Per a un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.”

Conclusió

Així, mentre ens intenten vendre els beneficis de les classes creatives, del turisme, dels centres comercials, de les smart cities i de les grans planificacions urbanes, el que realment passa és que hi ha una transferència de beneficis a qui més té i un desplaçament forçat de poblacions, en què les persones amb més poder adquisitiu s’instal·len on volen mentre les que disposen de menys recursos es veuen traslladades a la perifèria. Així es creen ciutats que són meres mercaderies on les classes capitalistes no paren d’extreure beneficis de béns creats col·lectivament.

Encara que m’he centrat a descriure i fotografiar aquests discursos, això no vol dir que siguin els únics ni que no puguin crear-se nous relats en el futur, o fins i tot que aquests puguin deixar de funcionar. Si d’alguna cosa podem estar segurs és de l’enorme capacitat que té el capitalisme, no només per apropiar-se de tots els aspectes de la vida, sinó per reinventar-se i obtenir beneficis de qualsevol situació, fins i tot d’aquelles que sembla que puguin anar en contra seu.

www.capitalcity.es