EL GRAN CARNAVAL
Diumenge 27/01/2019

Rocky i l’eternitat

Ni se m’acudiria suggerir que la literatura, l’art o la música no són capaços d’aconseguir efectes d’aquest tipus, només faltaria, però penso en Creed 2 i en la saga Rocky, en el seu esdevenir i discórrer a través de quatre dècades, i el que n’obtinc és un lleuger eriçament de la pel

Toni Vall
2 min
Rocky i l’eternitat

En un moment molt concret de Creed 2 sona una música especial. Són els acords de la mítica melodia de Rocky que Bill Conti va imaginar i compondre fa quaranta-tres anys. No havia sonat abans i l’espectador d’alguna manera l’estava esperant. Aconsegueix un efecte dramàtic molt efectiu, també potser efectista en el millor sentit de la paraula. I emotiu, sí, emotiu també. És aquella música tan identificable, tan inconfusible, que ens evoca la imatge de Stallone entrenant-se de valent, corrent, pegant al sac que penja del sostre, pujant les escales i enlairant els punys.

Malgrat que un potser no sigui especialment fan de la saga Rocky, malgrat que la boxa li sembli un esport criticable o prescindible o directament invisible, malgrat l’èpica i la nostàlgia un pèl tronada que Stallone explora des de ja fa massa anys, malgrat que el personatge de Rocky en aparença ja no doni més de si, malgrat tots aquests malgrats, és bonic que a vegades el cinema sigui capaç de proporcionar-nos estímuls que des de la irracionalitat ens proposen motius d’emoció.

Sí, l’emoció. “El cor té motius que la raó desconeix”, va dir Pascal. I a més a més d’una cita conegudíssima és una veritat com una casa de pagès. L’experiència estètica, la capacitat de subjugar, de commoure, de remoure l’estómac, no és res que puguem calcular o planificar. Ni tan sols explicar amb una claredat meridiana. Creed 2 s’ha estrenat aquesta setmana. Estic pràcticament convençut que no se li farà gaire cas. Tindrà una taquilla raonable, potser fins i tot bona. Rebrà unes crítiques discretes, d’acord amb la personalitat discreta del film, amb els motius abans exposats (repetició, formulisme, allargassament, etc.). Poca cosa més. De fet, siguem honestos, tampoc li correspondria cap festa, cap recepció fora del comú.

Però hi ha altres motius, altres raons que no tenen a veure estrictament amb la concreció de realitats diguem-ne objectives o tangibles. Tenen a veure amb allò que diu Pascal, esclar. Aquesta mena de motius i raons, els cinèfils els coneixem molt bé. Singularment bé, m’atreviria a dir. D’entre totes les arts, potser el cinema és el que aconsegueix injectar en aquell que l’experimenta -l’espectador en aquest cas- un efecte més intens i inexorable relacionat amb el pas del temps, el creixement personal, els records que se li queden a un incrustats al subconscient.

Ni se m’acudiria suggerir que la literatura, l’art o la música no són capaços d’aconseguir efectes d’aquest tipus, només faltaria, però penso en Creed 2 i en la saga Rocky, en el seu esdevenir i discórrer a través de quatre dècades, i el que n’obtinc és un lleuger eriçament de la pell. Una emoció té a veure amb el que conservem a la memòria. Té a veure amb Sylvester Stallone entossudit en ser Rocky fins a la fi dels seus dies, amb la pell de la cara tibada pels efectes de la cirurgia, de la interferència artificial per mitigar l’envelliment. I té a veure, ens agradi o no, amb algú que pertany a l’imaginari de la cultura popular de l’últim mig segle.

El cine és així.

stats