Rohingya: vivint als llimbs

Una nova onada de violència contra els rohingya de Birmània ha intensificat la pressió internacional especialment de veïns musulmans com Malàisia, un país que accepta la seva religió però no els seus drets com a refugiats
Dos nens musulmans de l’ètnia rohingya, una de les grans comunitats de refugiats a Malàisia, jugant al passadís del bloc on viuen.

"Sovint sento que visc flotant a l’aigua", admet el Mohamed mentre camina entre el rebombori d’un mercat típicament malai a Kuala Lumpur. Mohammed Hassan, que ara té 30 anys, és un dels milers de refugiats rohingya que han fugit de la persecució a sang freda al seu país, Birmània, a la veïna Malàisia, escèptics davant el nou govern liderat per la Nobel de la pau, Aung San Suu Kyi. Una nova onada de violència perpetrada per les forces armades birmanes contra aquesta ètnia musulmana ha confirmat el que molts ja temien. Un no a la reconciliació. Des que un grup d’insurgents rohingya van assaltar tres llocs fronterers a l’octubre, la zona està en una situació de bloqueig militar. L’ONU ha advertit que si no es reprèn l’ajuda humanitària, 3.000 nens malnodrits corren el risc de morir de manera imminent, i Human Rights Watch ha denunciat que unes 1.200 cases han estat incendiades durant els últims dos mesos. La situació és tan dramàtica que en països musulmans veïns com Malàisia o Indonèsia hi està havent manifestacions contra el que el primer ministre malaisi, Najib Razak, ha qualificat de “genocidi” de la minoria musulmana rohingya de Birmània.

O pagues o et deixem a la deriva

“El viatge en vaixell havia de durar nou dies però finalment es van convertir en una mica més de quaranta. Van aturar la barca al mig del mar i ens van dir que si no pagàvem més diners ens abandonaven allà mateix”, recorda nerviós el Mohamed. Anava acompanyat de la seva dona i els seus dos fills, que aleshores tenien un 36 dies i l’altre un any. El pacte havia sigut pagar als agents 13.500 ringgits malaisis -gairebé 3.000 euros- per transportar tota la família des de Birmània. L’embarcació els deixava a Tailàndia i d’allà caminaven pel seu compte una nit fins a la frontera amb Malàisia. “Finalment els vaig convèncer perquè continuessin, ens van canviar de barca enmig de l’aigua i vam continuar fins a tocar terra. Érem unes 300 persones i van ser dies de molta por i pressió, en què fins i tot vam haver de beure aigua de mar per hidratar-nos”, recorda el Mohamed.

Des que Birmània es va independitzar de la Gran Bretanya l’any 1948, els rohingya havien estat considerats un poble indígena subjecte a drets i deures. Va ser a partir del 1962, moment en què el país va caure sota un règim militar que ha durat dècades, quan el govern birmà va iniciar un conjunt de polítiques que negaven la nacionalitat pròpia a aquest grup ètnic i els titllaven d’immigrants de Bangla Desh. D’aquesta manera, fins avui, els rohingya s’han convertit en ciutadans d’enlloc. Musulmans sense nacionalitat en un país tradicionalment budista.

Els rohingya han patit dècades d’una intensa persecució: s’han cremat mesquites, cases i escoles musulmanes amb persones a dins, han estat sotmesos a treballs forçats netejant espais de les autoritats o talant arbres durant jornades interminables sense remuneració, i han estat víctimes de segrestos i de violència sexual cap a les dones. Tot plegat ha convertit Malàisia en un dels principals receptors de refugiats rohingya del món, especialment des que el 2012 es va intensificar el conflicte. A finals de febrer d’aquest 2016 l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) havia registrat un total de 53.700 musulmans rohingya a Malàisia, un país que accepta la seva religió però no els seus drets com a refugiats. Generacions de rohingya malviuen com a refugiats en pisos compartits ubicats principalment a la capital, Kuala Lumpur, sense dret a accedir formalment a la sanitat, l’educació ni a una feina. Aquest país del Sud-est Asiàtic no ha signat la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951, ni els seus protocols del 1967, i tampoc ha promogut cap llei interna que reconegui l’estatus de refugiat, sol·licitant d’asil o apàtrida.

“Aquí tenim una seguretat relativa, perquè no estem subjectes a tortures ni a violència, però tampoc tenim els drets més bàsics d’un ciutadà”, explica Sadie Hussain, de 21 anys, que va arribar a Kuala Lumpur el 2015 i va tenir un accident laboral que el va deixar en una cadira de rodes tan sols nou mesos després. “Des que em va caure un tros de ciment a sobre mentre feia de paleta sense contracte per a una empresa no he pogut anar al metge i ja no tinc sensibilitat a la cama”, diu capcot. I continua: “Vaig fugir de Birmània per poder treballar, casar-me i tenir una vida millor, però ara tot se n’ha anat en orris. Visc en un pis d’acollida que em proporciona la comunitat refugiada i no tinc diners ni per quedar-me aquí ni per tornar al meu país”.

Viure sense carnet d’identitat

La manca de protecció legal del govern malaisi als refugiats, que fa que no tinguin dret a cap mena de prestació sanitària ni educativa perquè els considera immigrants il·legals, ha deixat els rohingya en una situació d’especial vulnerabilitat: “La diferència entre els rohingya i la resta de refugiats que arriben a Malàisia és que nosaltres no tenim carnet d’identitat. El més important per a l’ésser humà és el sentiment de pertànyer a un lloc, però nosaltres no en tenim, i això ens afecta psicològicament com a individus i com a comunitat”, reclama Abdul Rahman, president de la Rohingya Society in Malaysia (RSM), que va ser fundada l’any 2010 per un grup de refugiats rohingya veient que no existia un paraigua que aplegués el col·lectiu. I continua: “Molts dels rohingya que arriben aquí, sobretot les dones, no han tingut mai l’oportunitat d’anar a l’escola de manera regular. Això significa que no tenen formació i, per tant, acaben fent qualsevol feina, i moltes vegades sent víctimes d’extorsions i explotacions”, alerta el president de la RSM. Però el problema s’agreuja quan es tracta de la salut: “Una visita mèdica pot costar 120 ringgits -30 euros aproximadament-, i donar a llum, uns 6.000 -1.500 euros aproximadament-. La majoria de dones embarassades no tenen els diners per pagar un metge i pareixen els fills a casa amb l’ajuda de familiars, de manera que posen en perill la seva vida”, lamenta el líder rohingya.

Les expectatives de vida per a la majoria de dones rohingya es repeteixen d’unes a d’altres. Els diners que entren a casa són pocs i la inversió ha de ser útil. “Jo mai he anat a l’escola. A casa el meu pare sempre va pensar que els diners s’havien de destinar als meus germans perquè invertir-los en mi no serviria per a res. El moment de casar-me amb algú ja arribaria més tard i aquesta era la decisió important que el meu pare havia de prendre per a mi, escollir algú que em pogués protegir tota la vida”, confessa la Saytara, de 25 anys, que va venir a Kuala Lumpur fa dos anys per casar-se. Un dia la pubertat truca a la porta i aquelles nenes protegides pels pares es converteixen en vulnerables, passen a ser els blancs dels homes del carrer. “Quan em va venir la regla els meus pares em van prohibir sortir de casa. Moltes dones van juntes al vespre a buscar aigua per beure i després ja no tornen. Els homes birmans les segresten pel camí, les violen o les maten, i les deixen abandonades al mig del bosc fins que algú les troba”, explica la Saytara.

Casar-se a Birmània implica molts tràmits i costos que, per tradició, ha d’assumir la família de la dona. El matrimoni concertat és la modalitat de casament més freqüent entre els rohingya, i sovint els pares de les noies opten per arreglar la unió de les seves filles a distància. “Casar-se a Malàisia -comenta la Saytara-és molt millor per a les dones. A diferència del que passa a casa nostra, un cop les famílies s’han posat d’acord, és el marit qui es fa càrrec de tot i es compromet a mantenir-nos tota la vida mentre nosaltres ens fem càrrec dels fills”. Però aquest pacte, decidit pels pares, que busquen la protecció de les seves filles, no és exactament una solució favorable als drets d’elles. “Moltes dones són raptades pels agents i venudes als camps de traficants de persones situats a la selva de Tailàndia i Malàisia. Allà són víctimes d’abusos sexuals fins que algú paga per alliberar-les”, explica la Tasmida, que va ser segrestada juntament amb els seus fills durant set dies fins que el seu marit va pagar-ne el rescat. “A més -segueix explicant-, quan arriben a Malàisia no saben anglès i es tornen totalment dependents dels seus marits, i a vegades són ells mateixos els qui les acaben violant”.

Generacions d’escolarització perduda

“Se’m trenca el cor cada vegada que veig que els nens són feliços d’aprendre i penso que no podran estudiar encara que vulguin”, diu entre llàgrimes una professora també refugiada. A més dels rohingya, la resta d’infants, adolescents i joves refugiats que arriben a Malàisia procedents de països en conflicte, com l’Afganistan, Síria, Somàlia, el Sudan o Sri Lanka, entre d’altres, tampoc no tenen dret a ser escolaritzats. A diferència del que passa amb la resta de nacionalitats, en què molts dels adolescents i joves arriben a Malàisia amb estudis secundaris o carreres universitàries, als rohingya els ha estat prohibida l’educació també al seu país d’origen. Això vol dir que, normalment, l’únic contacte amb els centres educatius que tenen al llarg de la seva vida és gràcies a les classes organitzades per comunitats de refugiats, per organitzacions no governamentals o per les Nacions Unides. Aquestes entitats, però, només acullen infants en edat d’escolarització primària, i l’assistència no és obligatòria -ja que no se segueix cap pla d’estudis oficial- i l’horari de classes no és regular.

La falta de recursos econòmics afecta directament l’aprenentatge dels nens i, per tant, les seves vides futures. “A la majoria de centres ensenyem coneixements bàsics d’anglès, matemàtiques i religió perquè els nens puguin desenvolupar-se mínimament quan creixin”, explica la professora. “Jo, igual que la majoria de mestres, al meu país no he exercit mai aquesta professió, però aquí hem decidit fer-ho voluntàriament per ajudar les nostres generacions futures. Això és un problema, perquè òbviament nosaltres també hem de guanyar diners per mantenir les nostres famílies, i, en conseqüència, no podem establir uns horaris fixos ni seguir un calendari acadèmic”, segueix explicant aquesta afganesa, que era auxiliar d’odontologia al seu país. “Com que no tenim prou recursos, organitzem les classes en sales llogades que utilitzem per a múltiples finalitats. Ens trobem amb espais petits on no hi caben tots els nens, o en sales massa grans, on el so de les diverses classes afecta la concentració dels alumnes. Tampoc tenim materials educatius com llibres, i la xarxa wifi la vam haver de donar de baixa perquè no podíem pagar-la”, reivindica la mestra mentre ensenya un munt de fotocòpies on els mapes per identificar els països per colors són en blanc i negre.

Ja són dues, i fins i tot tres, les generacions de rohingya que viuen a Malàisia, i els fills de refugiats que han nascut allà són hereus de les mateixes dificultats. Milers de nens i nenes són víctimes de generacions d’escolarització perduda i acabaran revivint irremeiablement la falta de drets a què han estat exposats els seus pares durant tota la vida.

Vides en trànsit cedides al temps

A diferència del que passa amb els refugiats que arriben a Europa, Malàisia és un país d’estada temporal on l’objectiu final és acceptar un país d’acollida que reconegui els refugiats amb els drets i deures que els corresponen. Malàisia acull refugiats de desenes de nacionalitats procedents de països de l’Àfrica, l’Àsia i el Pròxim Orient però aquest procés d’acollida, que sol durar un mínim de set anys, no té un final positiu per a totes les famílies. Les sol·licituds a les Nacions Unides són moltes, i les confirmacions, generalment dels governs dels Estats Units i Austràlia, no són tantes. L’acollida significa adquirir una nova nacionalitat i, per tant, els drets propis d’un ciutadà. Per als rohingya, que són apàtrides, això significa començar per primera vegada una vida com a ciutadans de ple dret. “És dur marxar de Malàisia perquè en el fons he fet tota la vida aquí, tinc els meus amics refugiats aquí, que no sé si podré tornar a veure, però he de marxar perquè hem estat esperant aquest moment tota la vida i sé que als Estats Units podré començar a estudiar a la universitat i tenir una casa en condicions”, admet la Faridah, que recentment ha estat acceptada com a refugiada pels EUA.

Són vides en trànsit cedides al temps. Processos legals en mans de tercers que amaguen milers d’històries de vida truncades. Persones que han hagut d’acceptar ser refugiades sense que ningú els consultés mai res. “Recordo quan vaig haver de marxar de Bangla Desh. Jo tenia 18 anys i havia viscut tota la vida en un camp de refugiats amb la meva família. Allà tenia una amiga molt especial amb qui sempre ens escapàvem sense que ningú ens veiés. Des que vaig marxar cap a Malàisia amb la il·lusió que ella pogués venir més tard amb mi no n’he tornat a saber res més”, confessa el Faruk, que va fugir sol a Kuala Lumpur deixant enrere, potser per sempre, els qui més estimava. “No sé què passarà amb la meva vida, si em quedaré aquí o tornaré a marxar a un altre lloc. Però ara tinc por de tornar a enamorar-me”.

Rohingya Vision, la veu del conflicte

L’any 2012, tres mesos abans que comencés l’escalada de violència contra aquest col·lectiu a Birmània, un grup de rohingya van impulsar el mitjà de comunicació alternatiu Rohingya Vision. L’objectiu era crear una plataforma pròpia per comunicar des de dins i de cara a la comunitat internacional la visió dels rohingya sobre el conflicte. “Ens trobàvem amb diverses problemàtiques a les quals calia donar resposta urgentment”, explica l’editor en cap de Rohingya Vision, Muhammed Noor. “En primer lloc, el govern de Birmània ha intentat silenciar sistemàticament les persones que des de dins del país han volgut parlar sobre el conflicte. El govern birmà ho ha fet, i ho segueix fent, en forma d’amenaces de mort, segrestos i persecucions a les quals fem front cada dia des del nostre mitjà”, denuncia Noor. “En segon lloc –continua l’editor en cap–, com que els mitjans internacionals des del 2012 no estan donant prou cobertura al conflicte, s’ha convertit en un conflicte oblidat, en què la gent segueix morint torturada, hi ha violacions massives, hi ha malnutrició i som víctimes d’extorsions diàriament”. Obtenir informació des de dins del conflicte és una feina complicada i l’equip necessita una gran coordinació: “Nosaltres treballem amb col·laboradors que posen en perill la seva vida, però també ens hem d’ocupar de confirmar totes les informacions que arriben, ja que moltes vegades els mitjans internacionals ens utilitzen com a agència perquè els facilitem dades a les quals ells no poden accedir”.

Rohingya Vision, que fins ara ha sigut un mitjà digital que també emet en streaming, ha aconseguit impedir que les autoritats birmanes es coronin com la veu exclusiva del conflicte. Actualment operen des de cinc seus principals ubicades a Birmània, Malàisia, l’Aràbia Saudita, el Pakistan i Londres, i tenen previst començar a emetre els seus continguts per un canal de televisió satèl·lit d’aquí poc. Aquests informadors, que han apostat pels joves com a motor del canvi, reclamen més pressió internacional sobre un conflicte que vulnera els drets humans: “A diferència del que la gent creu, aquest no és un conflicte religiós sinó d’interès geopolític. Si el problema hagués sigut que nosaltres som musulmans, tot això hauria esclatat abans, però casualment ha passat quan l’estat d’Arakan –territori on habiten la majoria de rohingya– s’ha convertit en enclavament de pas per a països com la Xina o els Estats Units, que n’obtenen petroli, de manera que el govern ha volgut controlar la nostra regió”, reclama Noor des de la redacció de Kuala Lumpur.

Més continguts de