No fa gaires setmanes vaig dedicar un Gran Carnaval a Ingmar Bergman, a la necessitat que tenia de parlar de si mateix a través de les seves pel·lícules. “Bergman i l’autoficció”,es deia l’article. Ve a tomb que ara hi torni perquè s’ha estrenat Roma, d’Alfonso Cuarón. Es pot veure als cinemes Verdi de Barcelona i des d’aquest divendres també a Netflix. Recomano a tothom que vagi al cinema a veure-la. No només és una de les millors pel·lícules dels últims temps, sinó que el seu sentit cinematogràfic, la seva concepció visual i estètica, la manera de narrar, la bellesa de les seves imatges, la converteixen en una obra d’una qualitat fílmica poc comparable amb la gran majoria del que estem acostumats a veure. S’ha de veure al cinema.

Però d’això només volia fer-ne un petit apunt, una exhortació pública. El que m’interessa més és explorar amb unes quantes línies el material sensible que aborda el film: un mateix, nosaltres -els éssers humans- i els nostres records. Per més que m’hi esforci no soc capaç d’entendre posicionaments crítics i contestataris amb l’anomenada literatura del jo i, per extensió, amb l’ art del jo. Hi ha persones barallades amb la biografia com a nodriment artístic. Consideren que la suposada ficció, així impermeable i totèmica, és la panacea, el que de veritat computa per ser un bon creador, per ser considerat com a tal.

Els posa nerviosos que algú parli de si mateix de manera explícita, que utilitzi la literatura per explicar com és i com pensa, com estima i com recorda. Hi ha una concepció descaradament elitista darrere d’aquest prejudici, una ridícula patrimonialització sacralitzant de l’escriptura. En canvi, no es fan escarafalls quan, per exemple, l’art i la pintura s’utilitzen per a finalitats equivalents. En cinema hi estem menys acostumats, no és habitual que algú ho faci de manera tan explícita com Cuarón, explicant-nos els seus records d’infància en un barri residencial de Ciutat de Mèxic anomenat Roma.

Igual que Fellini va tornar al seu Rimini natal a Amarcord (a casa nostra, amb el subtítol Els meus records ), Cuarón viatja fins a Roma per evocar la seva família, les persones que el van cuidar, les olors que l’envoltaven, el seu gos i la seva ciutat. La ciutat és una protagonista important a Roma, la ciutat del 1971, la ciutat amb els seus barris i les diferències de classe. La ciutat convulsa en què es matava gent a plena llum del dia, la ciutat d’on es marxava amb cotxe per passar uns dies a la platja. La ciutat de les marquesines dels cines i de les pel·lícules que s’hi projecten. És bonic quan descobreixes que hi ha moltes maneres d’explicar-te a tu mateix, moltes biografies possibles. Una d’elles és a través de les pel·lícules que has vist al llarg dels anys. Les que has vist quan eres petit, per exemple. A El gran Carnaval de la setmana que ve m’agradaria estendre’m una mica més sobre això a propòsit d’un actor que està d’actualitat. Un actor que es diu Morgan Freeman.

Continuarà.

P.S. Aneu a veure Roma. Sortireu del cinema contents, emocionats, commoguts.