Catalunya té una tradició roserista de qualitat, afavorida, d’una banda, per un clima adequat per cultivar roses i, de l’altra, pel pas de diverses tradicions culturals al llarg de la història. Fins a finals del segle XIX, però, la majoria de roses que es veien a Catalunya eren de roseristes estrangers. El barceloní Joaquim Aldrufeu va ser el pioner en l’obtenció de noves varietats de roses a tot Espanya, i a principis del segle XX Pere Dot va seguir el seu mestratge. Tot i que el seu pare, que era jardiner, li havia repetit mil vegades que no perdés el temps experimentant amb roses, el caràcter metòdic i persistent de Dot li va permetre crear prop de 180 varietats, algunes de les quals van ser reconegudes amb 26 medalles i 17 certificats de mèrit en concursos internacionals. Així, es va convertir en el roserista més important del país i en un dels més reconeguts a escala internacional.

Pere Dot pol·linitzava les roses a ple sol, tot i que a Anglaterra es feia en hivernacles. Al mes de juny, a trenc d’alba, arrencava els estams amb el pol·len de les roses que servien de mare i les protegia amb una gasa perquè no hi entrés pol·len d’enlloc. Al migdia hi aplicava el pol·len procedent de la rosa que feia de pare. Al novembre recollia els fruits, els gavarrons, i els plantava. D’aquesta manera, utilitzant tècniques tradicionals amb lleugeres variacions, va aconseguir varietats de roses emblemàtiques que es van fer populars a tot el món. D’entre totes les varietats que va crear Dot hi ha la rosa Si, presentada el 1957, que va ser la més petita que s’havia aconseguit mai. Els fills i els nets de Pere Dot han mantingut l’activitat roserista i han creat també al llarg dels anys un bon grapat de noves varietats.

A més de la nissaga Dot, també són remarcables les roses obtingudes per les famílies Camprubí i Munné, i per roseristes com Francesc Bofill, Josep Padrosa i Llorenç Pahissa.