Caps i puntes
Diumenge 31/12/2017

Serenooooo!

"Tot i que els vigilants nocturns són molt antics, a Barcelona els primers no es documenten fins al febrer del 1786"

Xavier Theros
3 min
Fins als anys setanta encara hi havia serenos. A la imatge, targeta d’estrenes nadalenques de l’any 1944.

La imatge que acompanya aquesta crònica va ser una bona distracció familiar, l’última tarda de Nadal. Va sortir de dins d’una capsa de sabates, entre fotografies i cartes groguenques. Com un fantasma de les festes passades, aquest senyor armat amb llança, mirant-se somrient l’església de Santa Maria del Mar, em va transportar a un món mort fa molts anys. En la meva infantesa, per aquestes dates venia a veure’ns el carter i el repartidor del butà, a demanar-nos les estrenes. Tanmateix, entre la portera i el carboner, el noi dels encàrrecs i l’escombriaire, el més vistós era el sereno.

Tot i que els vigilants nocturns són molt antics, a Barcelona els primers no es documenten fins al febrer del 1786. Aquelles unitats anaven equipades amb una capa, un fanalet d’oli i un gran bastó amb la punta metàl·lica. Patrullaven pel carrer i cada 30 minuts cantaven les hores i l’estat del temps (la majoria de les vegades, “ sereno ”), entre les 10 de la nit i les 5 de la matinada. A partir del 1814 es van armar amb pistoles, i la normativa del 1834 va dictar l’existència de serenos a cada capital de província.

Les seves peripècies, sovint recollides per la premsa, solien ser de caràcter domèstic. El 1850 els serenos detenien a l’Esplanada un lladre de cortines, i més tard s’enfrontaven a una banda de brètols que apedregaven els fanals de gas. El 1863 van recollir un presumpte cadàver d’una escala del carrer d’en Cirés, i va resultar que era un borratxo desmaiat. La seva principal ocupació era obrir els portals amb el manyoc de claus que portaven a sobre, defensar el veïnat de robatoris, donar avís dels incendis, evitar les baralles i fer fora de la via pública captaires i dones de mala vida.

Patrullant tota la nit

Durant la segona meitat del segle XIX, Barcelona tenia dos cossos de vigilància nocturna. L’any 1856 els joiers del carrer Argenteria van contractar els primers vigilants privats. En poc temps cada carrer, a més del sereno, tenia de dos a tres vigilants. Les ordenances del 1857 els obligava a patrullar tota la nit, amb descans de quinze minuts cada tres quarts d’hora. A més dels de Barcelona hi havia els de Gràcia, que van protagonitzar alguns enfrontaments amb els seus rivals, els serenos d’aquella vila. O els de la Barceloneta, que el 1884 van ser uniformats i armats amb revòlvers. El 1873 hi va haver un tiroteig al carrer de Mina entre els serenos i uns desconeguts.

A Badalona feien de despertador dels mariners i a Barcelona picaven a la porta dels obrers que havien d’anar a la feina. L’any 1887 l’alcalde Rius i Taulet els va unificar, cosa que va desfermar una campanya de protesta amb un gran míting al Circ Eqüestre Barcelonès inclòs. En aquells anys la feina s’havia tornat més arriscada, sobretot al barri de les Drassanes -el futur Barri Xino-, on el 1906 el sereno del carrer del Migdia es va haver d’enfrontar a un criminal que li volia clavar una navalla. I el 1909 el seu col·lega del carrer del Cid es va barallar en una taverna amb un home begut que volia robar-li l’arma.

Els vigilants no van deixar de patrullar durant la Guerra Civil. Francisco de Cossío recordava haver entrat a Barcelona una nit de gener del 1939, poc després que les tropes franquistes. En aquella ciutat buida només es va creuar amb un sereno, amb qui va compartir tabac. Malgrat ser els ulls i les orelles del franquisme als barris, a finals dels seixanta continuaven cobrant dels veïns, sense Seguretat Social i amb pensions míseres. Per fi, l’any 1974 van aconseguir ser considerats funcionaris municipals. Tanmateix, dos anys més tard van ser engolits per la policia municipal i van desaparèixer, tan anacrònics com aquesta targeta. Picaves de mans i ells acudien.

stats