El somni de la Fidak comença a les deu de la nit quan el seu pare, El Siri, li fa un petó abans de posar-la a dormir i tancar el llum de la cambra. El Siri, que és com se’l coneix a Nouakchott encara que el seu nom sigui Mohamed, té un restaurant de menjar per emportar a la cantonada del carrer on m’estic aquests dies a la capital mauritana; és un local fosc i mal ventilat que disposa d’una petita terrassa sobre la sorra, amb quatre taules molt ben protegides per l’ombra d’una acàcia.

La seva especialitat és el menjar sirià i libanès. A sobre de les fotografies enganxades a la paret de l’entrada on s’anuncien falàfels, sombusa, xauarmes de pollastre i altres plats típics de l’Orient hi ha pintat dos noms que identifiquen el restaurant.

El primer nom està escrit en àrab i vol dir El Poble. El segon nom és El Garatge i està escrit en francès. El perquè d’aquests dos noms completament diferents té, pel que sembla -almenys així m’ho ha argumentat-, una explicació lògica: la gent de la ciutat coneix l’emplaçament com El Garatge, però a ell li agrada El Poble -“El Poble fa molta patxoca!”, diu-, de manera que un cartell és per acontentar els clients, i l’altre és per donar-se una petita satisfacció personal, i “tots tan contents”.

De fet, El Siri és un cuiner accidental. La seva professió no té res a veure ni amb cuinar falàfels ni amb servir xauarmes, preparar el te o fer anar el forn elèctric on cou el pa. El Siri és, era, especialista en màquines òfset. És un impressor refugiat. I aquest és el segon nom pel qual se’l coneix al barri, “el refugiat sirià”.

Refugiat de quina guerra? A Mauritània, encara que sembli estrany, perquè és un país molt pobre, hi ha més refugiats vinguts de Síria que a tot Espanya. Però la historia d’El Siri, contràriament als nous refugiats que hi ha a la ciutat, no comença a l’última guerra, sinó que ja ve de lluny. De fet, l’última guerra el va agafar a Nouakchott treballant i és només l’últim capítol d’una infància trencada per la guerra del 1967, als alts del Golan, quan aquella terra siriana va ser envaïda per Israel durant la Guerra dels Sis Dies, cosa que va provocar un gran desplaçament de població.

Aleshores, el Mohamed, El Siri, tenia només dos anys. Els seus avis, els besavis i tota la família fins allà on recorda vivien al Golan sirià des de feia generacions. La primera etapa de la seva vida de refugiat, que ja fa 45 anys que dura, comença, doncs, quan tota la família ha de fugir per refugiar-se al Líban, on tenen un conegut que els acull.

Al Líban hi viuen fins a l’any 1982, quan una nova guerra els obliga a marxar i es refugien aquesta vegada en un barri de Damasc, a Síria. Quan les coses es calmen al Líban, el Mohamed, que té una formació tècnica com a impressor, passa llargues temporades treballant per a una impremta de Beirut, i va i ve de Damasc a Beirut fins que un dia s’instal·la a Beirut, on es casa i té els primers fills. Els pares, però, es queden a Síria.

La impremta on treballa decideix a principis del 2008 obrir una sucursal a Nouakchott. Al Mohamed l’hi envien por ocupar-se de la part tècnica. La nova guerra de Síria l’agafa estant a Mauritània i resulta que, com que és sirià, els libanesos no el deixen retornar al Líban, però tampoc pot retornar a Síria. Així que només li queda l’opció de reagrupar la família a Mauritània. Al cap de dos anys, però, la impremta on treballa fa fallida i el Mohamed es queda sense sou, sense casa, encallat a Mauritània amb la dona i els fills. El seu pare mor l’any 2008 i la seva mare i dues germanes viuen a Damasc però han hagut de deixar el barri on s’estaven, que ha quedat destruït pels combats.

-No puc anar ni endavant, ni endarrere, ni a la dreta, ni a l’esquerra, ni al cel ni a l’infern -somriu aixecant els braços en un gest d’impotència mentre relata els últims detalls de la seva vida de refugiat.

Parlem asseguts a la terrassa del restaurant, amb els peus sobre la sorra plena de petxines d’aquesta ciutat construïda sobre la duna d’un fons marí. La dona i els cinc fills, tres nens i dues nenes, segueixen la conversa. La Fidak té una llibreta oberta a sobre de la taula. La Fidak és una nena de 12 anys. Li pregunto què escriu a la llibreta. El pare diu orgullós que està escrivint la seva vida, la vida de la família.

-Què has escrit aquest matí, Fidak?

-El somni que vaig tenir ahir a la nit.

El somni de la Fidak comença a les 10 de la nit quan el seu pare, El Siri, li fa un petó abans de posar-la a dormir i apagar el llum de la cambra. La segona escena és una casa a Amèrica. Tota la família està contenta. Cada germà té el seu propi cotxe. El pare va a treballar. El seu cotxe és de color gris i el cotxe de la mare és de color vermell. El cotxe de la Fidak és de color groc...

El pare escolta atent com la seva filla llegeix el que ha escrit, encara que no n’entengui ni una paraula perquè la Fidak escriu en francès i el Mohamed no parla francès.

-Escriu bé? -pregunta.

-Molt bé, serà una gran escriptora.

-Això em fa feliç.

-Quan s’acabarà aquesta maleïda guerra? -li pregunto.

-No s’acabarà mai... -diu el refugiat Mohamed, que només ha conegut guerra, exili, i ja té 45 anys.