E stic preocupat pel periodisme que fem. Pel present però sobretot pel futur, pel periodisme que ens espera i pel que hauran d’assumir, treballar i fonamentar els joves que avui estudien a les universitats. No voldria abraçar el paternalisme -hi ha poques actituds que em provoquin més rebuig- ni sobretot tampoc el catastrofisme. Més que res perquè aquesta professió no desapareixerà per molt que garlin els malastrucs i per tant les consideracions apocalíptiques han d’estar sempre convenientment matisades per l’esperit positiu i constructiu.

Aquesta setmana s’ha consumat la dimissió de Cristina Cifuentes com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Quin ha sigut el detonant final? ¿La investigació periodística d’ Eldiario.es sobre la falsedat del seu màster? No. La filtració interessada a OK Diario del vídeo de seguretat d’un supermercat Eroski on se la veu després d’haver-se apropiat d’uns cosmètics. Qui s’havia guardat aquest vídeo durant vuit anys devia saber per a què el volia utilitzar. I ha sigut OK Diario, que no té res de periodisme i és només ideologia de l’odi i de la ultradreta, l’encarregat de complimentar l’encàrrec de difondre’l. Què hauria passat si enlloc d’ OK Diario hagués difós el vídeo Eldiario.es? Hauria dimitit?

“ Investigación ”, posava a dalt del vídeo. Investigació? Quina poca vergonya. A qui volen enganyar? L’aparell de les clavegueres de l’Estat funcionant a tota màquina al servei del creixement de Ciutadans i de les tesis de la caverna més vomitiva. I alerta amb els titulars que acompanyaven els diferents vídeos: “ La pillan robando, la llevan al cuarto, ella lo niega, le intervienen los botes y termina pagando ” i “ Por favor, acompáñeme, le espetó el vigilante mientras Cifuentes negaba el hurto ”. I un cop consumada la dimissió: “ Cifuentes dimite tras revelar OK Diario su robo en Eroski ”. Quina mena d’escriptura periodística és aquesta? Quina pobresa de llenguatge, de sintaxi i d’usos gramaticals.

Tothom sap que OK Diario no és periodisme sinó tot el contrari del periodisme. I també és veritat que forma part de l’engranatge podrit, perniciós i molt viciat del qual encara que ens costi admetre-ho formem part i en el qual estem enganxats. L’engranatge d’un sistema periodístic esclau del sistema polític, de les necessitats del poder, dels equilibris que se’n generen, dels servilismes que imposa. L’engranatge és -perdó per fer ús del refranyer- un peix que es mossega la cua i que transita des de l’imprescindible sistema de les subvencions i la publicitat institucional fins als altaveus propagandístics acrítics que compren sencer el relat del poder, dels grups del poder o de les ideologies -dominants o en expansió-, el difonen, l’amplifiquen i, com a remat final, no se’n fan responsables.

Vendre filtracions com a periodisme d’investigació ja és més vell que l’anar a peu. El vídeo de l’Eroski no és el primer cas ni serà l’últim. El cas dels papers de Panamà en va ser un altre de ben sonat. Els mitjans afavorits amb la filtració el van vestir de gran investigació, quan en realitat del que es tractava era d’anar obrint documents i llegint llistes de persones. Es recorre massa vegades a la comparació amb el Watergate com a exemple de periodisme d’investigació quan la investigació, a dreta llei, és inexistent. Aquella Tots els homes del president (1976) ha quedat com un exemple de ficció en el sentit més excloent i injust de la paraula. Ficció com a antònim de realitat.

Què hem de fer? Podria dir que repensar la professió i bla bla bla. Em sembla que ens hem de conformar amb ser conscients de les pròpies limitacions -que existeixen, val a dir-ho, en totes les professions-, saber que la independència total és complicada d’assolir i valorar fins a quin punt un té el cul llogat. I llavors ser tan honest com sigui possible i treballar per relatar bé allò que veu. Observar, preguntar, explicar.