Hem d’anar a les sandàlies de l’antic Egipte i a les utilitzades pels romans per trobar l’origen de les espardenyes. Amb el nom que avui les coneixem estan documentades a partir del 1322 per protegir els peus amb una sola de cànem trenat (espart o jute), puntera i taló amb una roba gruixuda, empenya amb vetes o roba i generalment dues vetes lligades al turmell. Calçat típicament de pagès, ha sobreviscut a les transformacions econòmiques i socials fins a arribar al més alt nivell de la moda. No és casualitat que una espardenya formés part l’any passat al MoMA de l’exposició Items: Is fashion modern? [Ítems: La moda és moderna?]. Era una espardenya Castañer, l’empresa que va reinventar-la de la mà d’Yves Saint Laurent i que avui exporta més del 70% de la seva producció.

Comencem per la història de la família. La primera espardenya, de quin any és?

Hi ha museus que conserven soles d’espart de 3.000 anys d’antiguitat. És una cosa molt mediterrània, l’espardenya. La nostra més antiga és del 1927. El meu avi, Lluís Castañer, i el seu cosí Tomàs Serra van fundar la primera fàbrica. El meu avi tocava el violoncel, era músic i fins i tot havia tocat amb Pau Casals. El que passa és que així no es guanyava la vida i va deixar la seva vena romàntica musical per muntar amb el seu cosí l’empresa d’espardenyes l’any 1927, a Banyoles. Era una empresa amb les seves idiosincràsies, però feien espardenyes per als pagesos, per al camp. Després tot això va anar evolucionant fins ara, amb molta història pel mig.

Hi ha diversos moments clau de l’empresa. L’efecte de l’èxode de camperols cap a les ciutats, l’expropiació que va fer que alguns soldats anessin a la guerra amb espardenyes...

Sí, durant la guerra ens la van expropiar, i després ens la van tornar. Se seguia venent per als camperols fins als anys cinquanta o seixanta, quan cada vegada n’hi havia menys. El primer hit de l’empresa va ser quan el meu pare es va posar a treballar amb el meu avi. Era llicenciat en dret, però va triar treballar per l’empresa, que en aquell moment passava per una crisi important per la transformació de la societat industrial. Ell va agafar les espardenyes i va començar a exportar-les i, curiosament, li va anar molt bé. Va agafar l’espardenya bàsica, sense vetes, i la va començar a exportar als països nòrdics. Com que el jute que fem servir és de superqualitat, és un bon aïllant del fred i la calor. Allà la feien servir per a interiors i això ens va donar molt oxigen econòmic. Era quan ningú exportava, a finals dels seixanta. Llavors Espanya encara estava arrencant. Això va ser el primer hit.

El segon cop de caràcter empresarial arriba quan els seus pares, el Llorenç i la Isabel, coneixen Yves Saint Laurent en una fira de París...

El senyor Saint Laurent va creuar-se en el nostre camí i va demanar una espardenya de falca. Ell feia molt de temps que buscava espardenyers del sud de França basc i del sud de França català. Buscava gent que l’hi fes, i els meus pares van tenir visió. La meva mare, a qui li encantava la moda, sabia perfectament qui era ell, i va dir que calia fer el que aquest senyor i el seu equip volguessin. Li van fer ràpidament una espardenya de falca que li van enviar en Talgo, de la manera més ràpida, i ell ens va trobar molt eficients. Després a Saint Laurent, ell, molt senyor, li vam demanar si ho podíem incorporar a la nostra col·lecció, perquè havia sigut un invent d’ell fet per nosaltres. I va dir que cap problema. Un altre hauria pogut dir que no. Ell era tan geni, tan revolucionari... Ara sembla que no hi hagi gent així. Va revolucionar l’espardenya perquè hi va posar setí, seda, cintes daurades. Va ser portada de tots els diaris en aquella època. A tot el món hi sortia que Saint Laurent, en una desfilada d’alta costura, havia fet una espardenya revolucionària. Era tan genial que va reinventar l’espardenya. I nosaltres vam ser llestos d’incorporar-ho i convertir en moda un producte tan senzill com és l’espardenya.

Tan senzill, aparentment. En el fons és un producte sofisticat, artesanal.

Ara sí. L’essència era molt senzilla. A tot el Mediterrani la trobes igual, però aquí en diem catalana, que està mal dit. Coneixem com a catalana la de vetes, la que portaven Dalí i d’altres. Recordo que de petita teníem una botiga que era un museu. Era d’aquelles botigues d’abans, de fusta antiga, amb els venedors que anaven amb bates grises atenent la gent. En Dalí s’hi anava a comprar espardenyes contínuament. Totes aquestes estrelles de Hollywood que hi venien, moltes de les espardenyes que compraven eren Castañer.

És un producte que, tanmateix, els han copiat molt.

El meu avi i el seu cosí Tomàs Serra es van inventar això. La part del darrere, la de les taloneres, està feta amb una maquinària dels anys 1927-1930 que té el seu què. Els nostres competidors encara no l’han agafat. Surt així [fa el gest], fa ones, i els competidors, en canvi, fan una tira llarga i la tallen i cusen. No és enginyeria nuclear fer una bona espardenya, però també té el seu truc. Si no les fas bé, no calcen bé, o descalcen.

Hi ha moltes coses que encara es fan a mà.

El procés és molt manual. El que se’n diu vulcanitzat, la sola, són tres peces. Els copiadors en fan una. La goma és de primeríssima qualitat i transpira una mica, no és plàstic. Està ple de detalls.

Troben tants bons artesans com abans?

Els nostres se’ns estan fent grans. De sobte hi ha una fornada jove amb algú a qui li interessa. Alguns són immigrants. El cas és que tenim artesans meravellosos.

Continueu produint a Banyoles?

El centre de producció de l’època del meu avi era tot a Banyoles, i amb els meus pares també. Després vam viure una història que donaria per fer-ne una sèrie: es va cremar la fàbrica, vam tenir suspensió de pagaments..., ens ha passat de tot. Ara la producció està dividida en tres llocs. A Banyoles hi ha l’essència; els que fan les soles, el tenyit i les oficines. Molta de la creativitat és allà. I després hi ha dos centres de producció: a Calataiud, que hi ha tradició espardenyera, i a Elx-Alacant. Tothom que fa calçat a Espanya acaba allà, perquè necessites una forma, i allà hi ha un former. Abans aquí hi havia indústria del calçat, però ara si necessites uns tacs, allà hi són. També hi produïm molt, allà, però la seu i la part principal és aquí.

¿Exporten bàsicament el 70% de la producció a països mediterranis?

Ara ens fa molta il·lusió perquè arrenca força bé l’exportació als Estats Units. Sempre hem tingut un forat de mercat de molta qualitat, però poca quantitat. Molt soroll per no res. Som a les millors botigues, a Bergdorf Goodman, Sachs...

Gràcies a les blogueres?

És un mercat molt infidel, però sempre hi hem estat posicionats. Ara ha despertat molt interès i, efectivament, no sé si és que hi ha hagut blogueres d’allà, nenes amb 4 o 5 milions de seguidors, que van amb espardenyes. Fins i tot una italiana que ha anat a viure als Estats Units, la Chiara Ferragni, parla de nosaltres perquè tenim un model que es deia Chiara i li va fer gràcia. Està despertant molt interès en gent jove amb molta repercussió. T’has d’anar mantenint, que no és fàcil.

La feina deu ser reinterpretar un producte bàsic...

Potser fem cent o més models cada temporada. Gestionar-ho perquè sigui rendible costa molt. Fas els clàssics, que són els que més agraden, però vas renovant contínuament amb novetats. No pots viure sempre d’una espardenya negra. Estàs en un procés creatiu continu.

Part d’aquesta innovació ha sigut amb mestres de la moda. Col·laboreu amb molts. L’últim ha sigut Manolo Blahnik.

Ha sigut fantàstic col·laborar amb el rei absolut de la sabata, que ha sigut qui va fer l’essència de l’stiletto, que mai de la vida s’ha volgut prostituir -com diu ell- fent-hi una falca al davant ni res. Les seves sabates són la feminitat feta objecte, la qualitat portada a l’obsessió. És un personatge. El coneixes i dius que és com un Warhol. Coneix tota la plana creativa d’Occident. És increïble parlar amb ell. És encantador, meravellós. Havíem coincidit amb ell fa molts anys, i havíem tingut una petita col·laboració. Ell li té molta simpatia a la meva mare i a tots nosaltres. És d’una família molt petita, la germana l’hi portava tot, i ara la neboda. Quan l’hi vam proposar, de seguida va dir que sí. Ha sigut una col·laboració molt professional i molt fluida. Tenia molta simpatia per la marca, per espanyola i perquè per a ell és premium. I a més és veritat. Vam fer la presentació a l’Hotel Four Seasons, a Milà. Ell va posar com a condició que volia sopar amb la família, ni col·laboradors ni ningú més. És molt familiar. Allà sopàvem nebodes meves, cunyades, germans, la seva neboda Cristina, meravellosa... Ell treu l’essència de l’espardenya i l’ha feminitzat al màxim. I si ja treballem amb bons materials, amb ell encara més. El millor cuir del mercat, el millor fil... Amb el Monolo has de fer servir the best. Encara no es pot dir, però estem negociant per fer una col·laboració amb uns italians.

Que no em dirà qui són.

T’ho dic si vols, però no ho pots publicar, que no està signat encara. Has d’oferir innovació al públic.

Vostè té una col·lecció d’art contemporani.

Tinc una petita col·lecció. Tinc amics que sí que tenen col·leccions grans, però la meva està feta amb molt carinyo des de fa molts anys. Em van proposar quan va començar el Macba si volia ser del taller. Llavors érem dels joves, cap arribava als 40. Vam dir un grupet que sí, molt entusiasmats per col·laborar amb el que fos. Sempre he tingut molta curiositat per l’art que fa la gent viva, la de la meva edat. Tinc una peça de Zaha Hadid, una arquitecta que m’encantava; m’agrada molt també una japonesa que va estar al pavelló de Tòquio a la Biennal de Venècia que es diu Chiharu Shiota i d’ella tinc una peça que m’encanta. A la botiga hi tinc una brasilera, Jack Leiner. M’encanta. Però també tinc artistes d’aquí que m’agraden molt.

I m’ha citat tres dones.

Tinc força dones. Ha sigut casual, no és que vulgui col·leccionar dones. Procuro no fer diferència, m’agrada tot el talent. Però al món de l’art hi ha hagut molt masclisme, hi ha molta dona extraordinària. Una cosa que em vaig comprar fa temps va ser una petita estampació de Goya. Es diu Femme du circ, és un Disparate. És una senyora al damunt d’un cavall. Ella està fent equilibris a sobre, i el cavall està damunt d’una corda. D’una manera subtil, Goya ja feia crítica de quin era el paper de la dona a la societat. Ho expressava tot amb el dibuix. Realment era un geni en tots els aspectes.

Ha tingut més dificultats pel fet de ser una dona?

He sigut molt privilegiada. Tinc 57 anys i la meva ha sigut una generació en què tothom ha estudiat. Els homes que estaven a l’armari ja n’han sortit. ¿Hem arrossegat masclismes de generacions passades? Sí. La meva pròpia família som quatre homes i jo. Diguem que ja es donava per descomptat que treballarien a Banyoles a l’empresa. I la nena... Vaig venir volant a Barcelona per estudiar una carrera, perquè tenia unes ganes brutals de volar. Els meus pares deien que ja em casaria..., i la nena de cop es va voler ficar a l’empresa i hi vaig fer les meves aportacions. Potser sí que els meus pares, inconscientment, tenien aquest masclisme. I això que la meva mare sempre ha sigut empresària. Es va quedar vídua, perquè el meu pare va tenir un accident de cotxe, però que ella tingués força no vol dir que no fos una mica masclista. La nostra empresa és bàsicament femenina. Tot són dones.

De manera natural?

Hi ha hagut molt pocs homes a casa nostra. De manera natural les dones han treballat com a obreres, però després també han tingut càrrecs intermedis, la meva mare era la cap, jo hi he sigut visible i pencant. Ara algun directiu i els meus germans no, però potser el 85% de l’empresa és femení.

Venen 300.000 parells de sabates a l’any, aproximadament. Facturen al voltant de 24 milions d’euros.

Estem contents. És una empresa complicada, però com que tenim una marca sòlida i uns fonaments sòlids, espero que arribi al lloc on es mereix.

On?

A mi m’agradaria que fos una empresa que es consolidés totalment, que s’implantés més del que ho està, i que fos potser més respectada del que és. Però és culpa nostra, això. Em posa molt nerviosa que tothom ho copiï tot, i que ni nosaltres mateixos ens dediquem a patentar perquè no tenim ni recursos per fer-ho. Penso que tenim molt de mèrit. Estic orgullosa del que s’ha fet i es fa. M’agradaria que es reconegués més. En el nostre mercat som prou importants. Hem fet coses prou importants.

Què és el luxe?

El luxe és una cosa ben feta, artesanal. Sempre dic que som molt honestos. Si posem un material, el posem bo. Si comprem unes robes, són bones. Els tints són naturals. És molt fàcil fer xof, submergir el producte en un químic i ja està. Però nosaltres som fidels als orígens i a la gent. Fidels al bon fer. Potser ens hem preocupat tant de ser fidels que no ens hem preocupat de si ens copiaven o no sé què.

Si fóssiu italians o francesos serieu campions nacionals, no?

Hem tingut molts reconeixements, també. Ens van donar la Medalla de Belles Arts fa dos o tres anys. Hem tingut una sabata al MoMA fa poc. Va haver-hi l’exposició Items: Is fashion modern? i n’hi havia 111 i una era l’espardenya amb Saint Laurent. Si fóssim francesos o italians seríem molt més famosos. Tenen un art amb als seus propis artistes. A Catalunya hi ha artistes boníssims que són coneguts localment. El mateix nivell de creació intel·lectual el tenen els italians en la mateixa època, i valen milions. I els d’aquí no. No ho entenc, això. No entenc per què ells es venen tan bé i nosaltres no. Però també t’he de dir que són molt orgullosos. Després d’Espanya, Itàlia i França són els nostres millors clients. I tots dos són països sabaters. Itàlia no cal ni dir-ho. Els costa molt comprar marques que no siguin italianes, i ens compren de sempre. Els francesos igual. Aquí tenim un Guinovart o un Toni Llena, que són molt bons. Allà tenen l’Angelotti, el Lucio Fontana o no sé qui i vas a fires i valen milions. No et dic que no siguin bons, però aquí hi ha gent molt bona també que no entenc per què no se la reconeix més. No ho entenc.