Acabes de tenir exposició a Barcelona: suposo que cada mostra representa un nou repte, una bona ocasió per analitzar els encerts i els errors, per dialogar amb el públic i amb la crítica, per provocar reaccions i tenir una bona perspectiva sobre el procés de treball. Si és en una galeria, n’esperes vendes?

Es tracta de plantejar de la manera més clara possible el que durant un període de temps has estat investigant. Sí, si l’exposició és en una galeria, espero que es venguin algunes obres, per poder seguir treballant.

El teu treball, des de la visió que jo en tinc, arrenca plenament de la disciplina de la pintura: hi apareix sovint com a rerefons, àdhuc quan les obres no tenen res de pintura. Encara que amb els anys has ampliat la mirada i els procediments, crec que segueixes sent un pintor i encara que utilitzis mitjans nous m’atreviria a dir que la teva retina segueix sent de pintor, que pertanys a l’àmbit pictòric. Com et trobes més còmode, definint-te com a pintor o com a artista?

No tinc cap inconvenient a definir-me com a pintor, però prefereixo dir que sóc artista perquè és una paraula més genèrica que explica millor el que faig. Considero, però, que la qüestió dels límits entre les disciplines no és gaire interessant.

Les pràctiques artístiques contemporànies sembla que viuen una gran homogeneïtzació cap al que és social, polític, documental, antropològic... Penso que la teva obra no és explícitament social o política, però sí que se’n desprèn una lectura vinculada a l’actualitat, a la realitat social o política. M’ha semblat entendre que creus que hi ha dos tipus d’artista: aquell que amb la seva obra fa un recorregut del més polític cap al més poètic i el que el fa a la inversa. Tu et situaries en aquesta segona categoria?

Sovint se’n desprèn una lectura que fa incidència en alguna problemàtica vinculada amb la realitat social i política. Sí, jo situaria la meva obra en el segon cas, del més poètic cap al més polític.

La utilització de materials sovint efímers que fas servir en moltes de les teves peces sembla despendre una despreocupació pel temps i les alteracions. Algunes obres desapareixeran amb el temps, i això preocupa alguns dels teus col·leccionistes o institucions. Altres s’han de refer o reconstruir per tornar a ser exposades o vistes. Hi penses tu, en la perdurabilitat de la teva obra?

No penso gaire en la perdurabilitat de l’obra perquè ni jo mateix sé què passarà. M’agrada pensar que algunes obres són necessàriament efímeres, amb una durada limitada en el temps i que després desapareixen.

Ara mateix tens una exposició a Sant Cugat. Com afrontes una nova exposició? Què et planteges? Quin paper juga en la metodologia del teu treball? Què n’esperes? Perquè suposo que n’esperes alguna cosa, com també de l’art i de la vida. Quin paper juga l’atzar en la teva obra?

Treballem a canvi d’esperances, però la pràctica de l’art juga sempre als daus. Com a artistes, fem sempre una tirada contra l’atzar.

En algunes de les teves últimes obres incorpores una reflexió sobre la pràctica de l’escultura al llarg dels segles. Els materials, les eines, l’estudi on treballes, els autors, la seva història... ¿La teva obra és una reflexió sobre el que l’escultura ha desenvolupat al llarg dels segles? Per què t’interessa la reflexió sobre el propi mitjà, ara que s’ha expandit cap a altres disciplines com la instal·lació, la performance, el body art, el land art o fins i tot la dansa i el teatre?

Voldria formalitzar la qüestió de què és això que avui encara en diem escultura. La matèria em segueix captivant.

La teva obra es concreta fonamentalment a partir de la realització manual de les obres i la utilització de materials i tècniques tradicionals com la fusta, el marbre o el dibuix. Són obres molt acurades des del punt de vista tècnic, molt ben realitzades, un fet que demostra el teu domini tècnic sobre els diferents materials que utilitzes. T’has plantejat alguna vegada utilitzar alguna de les anomenades noves tecnologies o prefereixes seguir tècniques més tradicionals en les quals la mà, o la mà que pensa, pren el protagonisme? Prefereixes ser considerat un escultor o un artista? Alguna vegada intervenen altres persones en la realització de les teves obres?

Jo prefereixo la denominació d’escultor a la d’artista: és més poètic. Faig servir materials tradicionals, però també he treballat molt les instal·lacions i els més variats materials tecnològics. He escrit. Sovint he necessitat assistència, sí.

L’escriptura es una activitat que practiques en paral·lel a l’artística. Des que et conec, fa ja bastants anys, has escrit un mena de diari en el qual anotes les reflexions i les idees que et vénen al cap, algunes de les quals passaran després a ser obres. Ara tens un blog on fas més o menys el que feies al diari. Però el blog és públic i un diari és personal. Com es vinculen en el teu cas les dues activitats creatives? Com et planteges el fet d’escriure?

Sempre he necessitat escriure. En un dietari o a la xarxa, articles o reflexions. Escriure té unes dificultats extraordinàries i és una disciplina fugissera, relliscosa. La feina d’artista és més aferrada a la realitat, més elemental, si es vol, però més relaxant.