EL GRAN CARNAVAL

Sarandon i Lange, Davis i Crawford: percebre l’ànima

'Feud', una sèrie sobre cinema, sobre el cinema que tants estimem, el cinema que ens habita el subconscient

És emocionant quan perceps que tens al davant un actor o una actriu que es despullen. Que es despullen l’ànima, s’entén. No és fàcil que passi, i encara és menys fàcil detectar quan passa. La gran majoria de les interpretacions que veiem són actuacions, gesticulacions, tràmits que els actors resolen amb trucs i amb ofici, o sigui amb experiència. No és necessàriament dolent, això. Tot ofici té uns codis, unes maneres de fer, unes rutines de producció. També l’ofici d’actor. El millor intèrpret del món, el més estimat, el més carismàtic, pot perfectament resoldre bona part dels seus papers tirant d’experiència, de formulisme o fins i tot de pilot automàtic. Un exemple? Doncs potser el més paradigmàtic de tots: Robert De Niro porta més o menys des de principis dels anys 2000 instal·lat en aquesta mena de registre. Li veiem l’ofici, però ni rastre de l’ànima que tantes vegades li havíem vist.

Pensava en tot això mentre veia, amb evident retard, la primera (i de fet única) temporada de Feud, la sèrie que recrea la tempestuosa relació que van mantenir Bette Davis i Joan Crawford durant el rodatge de Què se n’ha fet de Baby Jane? (1962) i també durant els anys posteriors. L’enveja se les menjava, la competitivitat, la impotència d’haver sigut dues estrelles absolutament colossals del Hollywood d’altres èpoques i de comprovar que el temps els havia passat per sobre. Feud vol dir enemistat.

Amb ‘Feud’ podem gaudir de veritat fílmica, cinèfila i humana

Hi pensava perquè veia dues actriuasses com Susan Sarandon i Jessica Lange donant vida a Davis i Crawford i molts estímuls em venien al cap, molts curtcircuits, molts vincles, molts motius cinèfils de celebració. D’entrada, és una sèrie sobre cinema, sobre el cinema que tants estimem, el cinema que ens habita el subconscient. Dit a la manera de Truffaut, el cinema que ens té colonitzat el subconscient. Sí, poder gaudir a través d’un guió excel·lent i una narrativa impecable del regust del cine clàssic, aquell que ens ha ensenyat coses sobre com som i com ens comportem els éssers humans, sobre com estimem, com desitgem, com ens relacionem els uns amb els altres.

Una sèrie que aborda sense contemplacions el que segurament és el valor més bèstia de l’art: la permanència, la influència perenne, la capacitat de perdurar, de passar a la posteritat. La base del coneixement, sens dubte. A les biografies de les dues actrius hi consta la data en què van abandonar aquest món -Crawford el 1977, Davis el 1989-, però Feud ens explica que això és igual, ens presenta dues persones que a través del seu ofici -donar vida a vides alienes- van esdevenir immortals. Quan van fer Què se n’ha fet de Baby Jane? Crawford i Davis tenien cinquanta-vuit i cinquanta-quatre anys, respectivament. En el moment d’interpretar-les, Lange i Sarandon en tenien seixanta-vuit i setanta-un. Un decalatge temporal molt interessant que ens explica coses sobre l’ofici de l’actor, la caracterització, la vivència d’un paper, la transformació, la maduresa expressiva, la versemblança... I, sobretot, el despullament. Costa, repeteixo, sentir que tens un actor despullat al davant. Hi ha unes quantes escenes de Feud en què Sarandon i Lange, especialment Lange, ens regalen una veritat fílmica, cinèfila i humana realment emocionant. 

Més continguts de