“N o sé de què em parla”. Aquest Sant Jordi confinat no ha agradat a ningú. Per descomptat als escriptors, com Jordi Cabré, per a qui el 23 d’abril suposa una mena de festa de gala. Però tampoc als lectors, com Jordi Cabré, per a qui aquesta festa es resumeix en “l’olor de pètals de rosa pels carrers a les vuit del vespre”. I aquest és un any de trobar a faltar el perfum de les roses, i les parades, el carrer, i “aquell passejar primaveral i optimista que ens dona energia per a gairebé tot l’any”. Una celebració que, de tan rodona, a Cabré li resulta difícil d’explicar: el fet que l’intercanvi de roses i llibres funcioni tan bé en un lloc com Catalunya, que encaixi en un moment tan vital com és la primavera, i que a més sigui el dia dels enamorats i tot sigui tan plàstic, tan estètic. L’autor de Digues un desig assumeix, amb un punt de decepció, que aquest Sant Jordi no hi hagi hagut festa. Confiava que entre tots ens les empescaríem per a trobar “una sola manera de celebrar Sant Jordi, que fos compartida, de país”, però això només s’ha aconseguit a mitges i la diada ha acabat sent molt dispersa. Tanmateix, Cabré recorda que Catalunya ha viscut Sant Jordis més clandestins que aquest i que, si el del 2020 no ha pogut ser lluminós, ja ho serà el del 2021.

Escriure és un acte solitari, íntim. I el confinament proveeix molts moments de solitud que l’escriptor barceloní està aprofitant per escriure a bon ritme, “a velocitat de creuer”. Superada la dependència informativa dels primers dies de la pandèmia, la ficció s’imposa en l’univers creatiu de Cabré, que ara troba el temps que necessita i no sempre té per reescriure, per podar algunes parts i fer una mica d’artesania amb la nova novel·la que té entre mans. Està convençut que hi haurà literatura sobre el confinament, que els autors beuran de “la gran riquesa” d’estar tancat i que el distanciament social obligatori obrirà aspectes de la literatura fins ara desconeguts, com ara les possibilitats infinites que ofereix la introspecció per a l’escriptor. “Potser el confinament ens farà veure que mirant més cap a dintre d’un mateix no cal moure’s tant ni fer tantes coses, n’hi ha prou amb quedar-se quiet, fer anar les pàgines, la imaginació i el cervell”. Això no vol dir que en l’etapa postconfinament les llibreries s’hagin d’omplir de novel·les sobre pandèmies, personatges amb guants i mascaretes. De fet, Cabré confia que aquests elements més tangibles de la pandèmia tinguin una influència puntual i acotada en la ficció, i que aviat els arguments literaris tornin a ser tan lliures i diversos com sempre. Això farà que també aviat els lectors tornin a fugir a històries i escenaris diferents. Amb quina utilitat?, li demano. Doncs resulta que cap ni una. “Sempre he pensat que la literatura no serveix de res. És com la vida, que hi és per viure-la, per intentar ser feliç, per compartir, per estimar, per créixer i per aprendre, però no té una utilitat”. Bé, els llibres sí que poden ajudar a falcar una taula o a fer bonic en un prestatge.

Com a la literatura, a la resta d’aspectes de la vida el confinament els confereix un nou perfil. I la resposta responsable i solidària de la gent es revela aquests dies com un bé compartit i preuat, que Jordi Cabré eleva a qualitat de país. “Hem mostrat ser un país amb el sentit del que és comú, de la cosa col·lectiva, molt interioritzat. Nosaltres no ens hem equivocat en res. Ha vingut un bitxo a atacar-nos. Vull pensar que no és un càstig diví pels pecats comesos abans”.