Habitar literàriament la delicada frontera que uneix i separa sentits i sentiments està a l’abast de pocs escriptors. N’hi ha que són mestres en la indagació dels sentiments, i són capaços de disseccionar-los amb precisió quirúrgica; altres, en canvi, estan dotats per reconèixer amb el màxim detall les variacions sensorials. Més difícil és accedir simultàniament a totes dues perspectives, i aquest és el cas, sense cap mena de dubte, de Yasunari Kawabata, un narrador prodigiós a l’hora de transformar les emocions més velades en imatges poderoses que creen mons i, molt sovint, també els destrueixen.

De Kawabata en vaig llegir primer La casa de les belles adormides i El mestre de Go, i de seguida vaig apreciar que tenia una capacitat excel·lent per convertir sentits i sentiments en els vasos connectats que marcaven la conducta humana. Tot en Kawabata era senzill i complex alhora, tot era dur i sensual, apassionat i serè. Aquest equilibri guiava la seva escriptura, però també la lectura de qui accedia als seus textos. Tenies la sensació de ser introduït en el laberint de l’ànima per un guia refinat, cautelós i prou irònic perquè la crueltat mai es presentés amb la màscara de la sordidesa. Kawabata era sofisticat però auster, un elegant explorador de l’erotisme i de l’amor.

La que em va semblar la seva obra culminant, Bellesa i tristesa, la vaig llegir després. És un compendi de les capacitats de Kawabata. Entre la quietud de Kyoto i el frenesí de Tòquio, l’onatge narratiu de Kawabata ens trasllada cap als fruits i trampes de la memòria, cap a les poderoses ombres d’un amor llunyà, cap a la complementarietat del desig i de la destrucció. Cada pàgina és una subtil miniatura en què et pots perdre entre multitud de matisos. Amb tot, enfilades, les miniatures conformen una odissea psicològica en la qual, tal com suggereix el títol, es recull tant el que és més bell com el que és més trist.