ENTREVISTA

“S’ha subestimat la capacitat repressora de l’Estat però també la força de l’independentisme”

Entrevista amb l'advocat August Gil Matamala quan s'acaba de publicar 'Al principi de tot hi ha la guerra', les seves memòries escrites per David Fernàndez i Anna Gabriel

Fill de mestre i combatent republicà, nascut a Barcelona el 19 de setembre del 1934, August Gil Matamala no fa cap metàfora quan pronuncia la frase "al principi de tot hi ha la guerra" en la seva primera trobada amb David Fernàndez i Anna Gabriel. Els dos joves activistes li proposaven recollir els seus records per escriure les seves memòries. Set anys després, la frase dona títol al llibre publicat per Sembra Llibres, una biografia que es llegeix com una novel·la i que revela que, efectivament, els primers records de l'advocat Gil Matamala són de la Guerra Civil i la postguerra. 

Alt com un santpau i vestit impecablement, aquest home amb maneres de senyor de Barcelona ha sigut sempre un rebel, algú que volia canviar la societat. Per intentar-ho, ha buscat diverses vies: la militància al PSUC, el dret –que va començar sense vocació però que ha exercit amb passió–, l'autonomia obrera i, des de fa dècades, l'independentisme d'esquerres desacomplexat, que l'ha portat a ocupar llocs simbòlics en llistes de la CUP en algunes eleccions.

Ens rep a casa seva quan fa escassament una hora que se sap que el jutge Llarena deixa en llibertat provisional sis dels consellers empresonats i manté reclosos Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Li ha sorprès la decisió?

Ja no sé si em queda capacitat de sorpresa. Tot és un disbarat i un escàndol. Crec que no s’està prestant prou interès a l’escàndol que suposa l’actuació del conjunt del sistema judicial espanyol en el Procés. Que uns s’hagin quedat dintre i els altres hagin sortit no té cap lògica jurídica.

Vostè que ha vist consells de guerra, el Tribunal d’Ordre Públic, l’Audiència Nacional i el Tribunal d’Estrasburg, ¿té la sensació que l’aparell judicial ha evolucionat prou a l’estat espanyol des del franquisme?

En comparació amb altres poders i institucions de l’Estat, l’aparell judicial és el que va sortir més intacte del pas del franquisme a Transició. Els jutges van passar íntegrament de sistema polític a sistema polític sense fer autocrítica ni haver de modificar les seves profundes conviccions ni la seva manera d’actuar i d’entendre la justícia. Després hi ha hagut magistrats que s’hi han incorporat amb criteris democràtics. Però el gruix de la judicatura va continuar amb una mentalitat en què el concepte de jerarquia, ordre i autoritat està absolutament per damunt de qualsevol criteri democràtic o de respecte a la voluntat del poble.

I això encara s’arrossega?

S’arrossega perquè el judicial és un cos molt tancat. Tots els magistrats del Suprem i les principals personalitats de la fiscalia són fills, nebots o nets d’altres eminents juristes. Hi ha una endogàmia claríssima, i sobretot una transmissió de valors i conceptes que no han canviat gaire.

Sovint se sospita de la ingerència del poder executiu en el poder judicial. Però, els cal?

No la necessiten, perquè els jutges ja tenen incorporats els valors de l’Estat. La ingerència és a la inversa. Quan un jutge adopta una actitud que a l’executiu no li convé, es troba la manera d’apartar-lo. Pel que fa a la resta, la cohesió del sistema judicial va en perfecta consonància amb el poder polític quan és profundament de dretes i reaccionari, com l’actual. Quan es parla de la independència del poder judicial, és veritat que, en el moment de prendre una decisió, el jutge fa el que li dona la gana. Ningú pot dir-li que posi algú en llibertat o que el fiqui a la presó. Fan el que volen. És un autèntic poder. Però l’exerceixen segons uns criteris molt concrets.

¿Això passa només quan el govern és profundament de dretes? Els anys més vistosos de Garzón van coincidir amb el govern del PSOE, i ell es considera progressista.

Hi ha una suposada esquerra espanyola que en relació a la unitat d’Espanya comparteix exactament els mateixos criteris que la dreta més tradicional. Entre la posició del PSOE i la del PP no s’aprecia la més mínima discrepància. Això inclou jutges que en un sentit social són més progressistes. Però quan s’arriba a aquest punt, la unitat d’Espanya, actuen de manera absolutament idèntica que els més reaccionaris i conservadors.

Què li sembla que ara Baltasar Garzón faci declaracions crítiques amb l’actuació de la fiscalia en el Procés?

Garzón és una de les persones que més m’ha fet patir en el meu exercici professional. Va fer una feina molt perjudicial a l’Audiència Nacional, va crear una manera d’instruir causes en què les interlocutòries de mesures cautelars eren veritables sentències. Tancava diaris, associacions, liquidava empreses. Ho feia amb una alegria i una extralimitació de funcions que li anava molt bé al sistema en la lluita contra el terrorisme basc. Per això el deixaven fer. I aquestes pràctiques es van anar generalitzant. Va crear un sistema de relació amb la policia molt negatiu. I la seva absoluta indiferència davant les denúncies de maltractaments i tortures es va convertir en sistèmica. No només no prenia cap mesura per evitar-ho, sinó que utilitzava com a proves declaracions que sabia perfectament que no eren lliures ni voluntàries. I això és molt greu. I després tenia una altra cara que el va fer superpopular a l’Amèrica Llatina. És això tan curiós d’una certa esquerra: com més lluny és el problema, més progressista ets. Quan hi ha una persecució o una tortura al Tibet hi ha una defensa contundent de les llibertats i els drets humans. Quan te’ls trobes a casa teva, no hi ha manera.

Quin efecte pot tenir la decisió de Llarena el dia que comença la campanya electoral?

Farà que aquest procés electoral sigui encara més estrany. Hi havia una certa lògica política en el fet de treure els candidats de la presó. És escandalosa i anormal una campanya electoral amb caps de llista a la presó. No s’ha vist mai en cap país democràtic. D’altra banda, els que surten en llibertat estan absolutament condicionats per la seva condició d’imputats, i s’han lligat de mans amb les famoses declaracions d’acatament a la Constitució i la legalitat. Es fa difícil pensar quin tipus de campanya electoral podrien fer els que s’han quedat a la presó, però que hi siguin agreuja l’anomalia.

Si estem parlant ara i aquí és perquè s’acaben de publicar les seves memòries, escrites per David Fernàndez i Anna Gabriel després d’hores de conversa amb vostè. El llibre es titula ‘Al principi de tot hi ha la guerra’, perquè vostè neix el 1934 i els seus primers records són de guerra i de postguerra. ¿Té la sensació d’història circular?

Ara no estem en guerra, però hi ha una situació de confrontació molt forta que potser no s’havia viscut en els últims 40 anys. S’assembla a la situació prèvia a la Guerra Civil en algun sentit. Estic absolutament convençut que les condicions generals del país i del món faran que la situació actual no arribi mai a una guerra civil. Però la manera com es plantegen les posicions i la incapacitat absoluta de parlar entre tots -entre blocs i entre els diferents sectors de cada bloc- sí que s’assemblen al que passava en aquella època.

No hem après res?

Cada generació aprèn de la seva pròpia experiència, la transmissió d’experiència és molt difícil. I en aquest país s’ha procurat expressament que no hi hagués aquesta transmissió. S’ha volgut generar amnèsia. Per això, modestament, en aquest llibre intentem omplir aquest buit, explicar coses intergeneracionals. La gràcia és que no són unes memòries meves. Jo represento una generació, la que va viure en la infància la Guerra Civil i després tot el franquisme, i les meves memòries estan explicades des del punt de vista d’una generació molt posterior, la dels autors del llibre. És un intent de transmissió d’experiències. Perquè la gent que té fins a 30 o 40 anys sembla que estigui descobrint ara com funciona la repressió, el que vol dir enfrontar-se a l’Estat i quina és la mesura real de les seves pròpies forces.

¿Creu que la generació política actual ha sobreestimat les pròpies forces?

No, al contrari. Hi ha hagut una subestimació de les forces de l’adversari però també una subestimació de les pròpies forces.

Subestimació de les pròpies forces?

Sí, sí, crec que s’han subestimat les pròpies forces, no m’he equivocat [somriu].

La crítica més estesa al Procés diu que s’han sobreestimat les forces de l’independentisme...

El que ha passat és que no s’han calibrat bé les forces del contrari. S’hauria pogut actuar d’una altra manera. Jo no soc qui per dir què s’havia d’haver fet ni criticar el que s’ha fet. Però s’han creat falses expectatives, que és un mecanisme que sempre provoca frustració. Ara bé, d’altra banda, hi ha una cosa molt important: la gent continua disposada a mobilitzar-se. Organitzen un concert i hi van 50.000 persones. I és increïble la quantitat de gent que va a Brussel·les. La voluntat de lluita de tantíssima gent és extraordinària. Hi ha un procés que s’havia marcat uns objectius, el full de ruta, que no s’han acomplert. I ara tenim gent a la presó. El més normal seria la frustració, la desmobilització i el replegament. I això no passa.

Per què creu que s’ha reaccionat així?

Perquè el moviment independentista en aquest país té una gran potència. L’1-O va ser fonamental. El 3-O, també. Són moments en què s’ha pogut comprovar una capacitat enorme d’il·lusió, d’entusiasme, de capacitat de sacrifici. O sigui que la base social és un actiu potentíssim i encara hi és. Quan dic que s’ha subestimat, vull dir que els que porten la direcció del Procés no hi han donat el relleu suficient. Hi ha actitud de derrota en alguns ambients.

¿Aquesta actitud la veu en el fet que es fes la declaració d’independència al Parlament i després no s’executés?

Jo no puc dir què es va fer bé i què es va fer malament sense haver estat allà dins. No seria just ni pertinent fer una crítica concreta de decisions concretes. La situació era molt complexa, has d’haver estat allà dins per saber què devia ser allò.

Intueix que devia ser molt difícil?

Terriblement difícil. Però sí que puc dir que no es va calibrar la capacitat repressiva de l’Estat per falta de comprensió profunda del que és l’estat espanyol, del seu caràcter i els seus principis intocables: la unitat d’Espanya, el principi de jerarquia i el principi d’ordre. La societat s’ha de mantenir en un ordre basat en l’autoritat. Els que manen i les lleis conformen la realitat. I l’1-O esmicola el principi d’autoritat i de jerarquia. És l’acte de desobediència més important que ha vist el planeta en molts anys. Quan això es produeix, la capacitat de reacció repressiva de l’estat espanyol és extraordinària. Això no es va tenir prou en compte. No ho dic per ningú en concret. Jo mateix, que tenia motius per imaginar-m’ho, en algun moment he quedat sorprès del grau de repressió aplicat. I la clau deu ser una falsa il·lusió d’una Europa que havia d’impedir-ho, un excés de confiança culpable.

Culpable, qui?

Nosaltres. És una culpa molt compartida per diversos sectors de la societat. Però els dirigents polítics haurien d’haver estat més informats que els ciutadans que deien “Europa no consentirà que els tancs entrin per la Diagonal”. Els tancs no han entrat per la Diagonal, però hi ha entrat una altra cosa: el 155. Això ens ha passat per desconeixement del que és la UE, una ficció que s’ha anat creant. Aquest europeisme acrític que emana de l’època de CiU, aquesta sensació que Europa funciona admirablement, quan en realitat és un sistema carregat de contradiccions i corrupcions.

La crítica a Europa està molt castigada. Puigdemont va provocar una gran polèmica quan va dir que potser s’hauria de plantejar un referèndum sobre si s’ha de continuar a la UE...

Això s’ho podria haver estalviat. És el problema de l’oportunitat. Hi ha coses que no es poden dir segons quan, encara que siguin veritat. Crec que va ser una sortida molt inadequada tenint en compte la seva situació personal. És buscar-se més problemes, va ser innecessari.

Vostè sempre ha sigut partidari, com a advocat, d’evitar escenificacions i enfrontaments innecessaris amb els jutges. ¿En el cas dels consellers empresonats, per tant, havien de dir el que calgués per sortir de la presó?

És difícil parlar de persones que estan patint una situació de presó. A mi el que em va costar entendre va ser el que van fer abans d’entrar-hi. Perquè la primera opció era no deixar-se detenir, l’opció de Puigdemont. Em sembla raonable i, a la pràctica, és el que està donant més resultat. La segona opció era dir “Que em vinguin a detenir”, que es vegi que a una persona que està en exercici de les seves funcions de govern a la Generalitat li venen a casa els cossos de seguretat de l’Estat i se l’enduen emmanillada. El que no entenc és que als que es van quedar els cridessin de l’Audiència Nacional i hi anessin. Des d’un punt de vista polític, no hi veig el sentit. ¿Feien la revolució o intentaven sortir-ne el menys malparats possible?

Fa un moment deia que ara l’opció de l’independentisme és massiva. Vostè va entrar-hi quan era molt minoritària.

Ho era en el sentit de l’activisme, però hi havia un ambient bastant ampli que hi donava suport. Ara sembla que eren quatre, però parlem de finals dels 70 i principis dels 80. Recordo que vaig defensar els detinguts del cas Bultó i, ja en aquella època, tot i que els activistes eren pocs, hi havia suport social. Era latent, però parlem de l’època del catalanisme controlat per CDC.

¿S’imaginava el salt quantitatiu que ha fet l’independentisme els últims anys?

No creia que ho veiés. Però fa deu anys tampoc m’hauria imaginat la situació actual. No veia factible sentir algú dir que proclamava la República Catalana. I és una gran cosa haver-ho viscut, això no ens ho traurà ningú.

Abans d’arribar a l’independentisme, vostè va ser militant i dirigent d’un sector d’intel·lectuals del PSUC. Però el 1968 va deixar el partit i no s’ha tornat a vincular a cap partit clàssic, tot i que ha estat en diversos col·lectius. ¿Ja no considera els partits una bona eina?

Són una eina, segur. Que sigui bona és dubtós. És una eina inevitable, però molt millorable. Estic més a favor d’un tipus d’organització en què la base militant tingui realment la capacitat de participar en els debats. Més en la línia de les organitzacions assembleàries, tot i que l’assemblearisme també té aspectes negatius: pot portar a la inacció si s’ha de discutir tot constantment. Cal trobar un equilibri entre la participació de les bases i la capacitat de prendre decisions. És un equilibri molt difícil que la majoria d’organitzacions no han trobat. Però l’organització política amb una direcció que ho sap tot i ho decideix tot està completament fora de lloc.

El seu pas a l’independentisme va ser quan va decidir que era l’única via de ruptura per canviar la societat.

Hi va haver una etapa, a finals del franquisme i principis de la Transició, en què el marc de lluita, en contacte amb bascos, madrilenys i andalusos per l’autonomia obrera, era espanyol. Però arriba un moment en què veig que la realitat de Catalunya s’hi distancia. I ja no crec que sigui possible un canvi global a Espanya.

I Podem?

Entenc, valoro i aprecio el que intenta, i m’encantaria que progressés a tot Espanya, però no sembla que es verifiqui aquesta possibilitat.

Diu que Europa és una ficció, però aprova la via belga triada per Puigdemont com a resposta al procés judicial espanyol.

Una cosa és que les il·lusions que ens havíem fet sobre la Unió Europea fossin excessives, sobretot si es creia que avalaria la independència de Catalunya. Però el nivell de democràcia i de garanties jurídiques als països de l’Europa Occidental, especialment a Bèlgica, està molt per damunt de l’espanyol. La prova d’això és que el procés català ha trobat un ressò positiu en una gran part de l’opinió pública europea i en molts sectors polítics i jurídics que s’han manifestat com a mínim en contra de la repressió i de la incapacitat d’acceptar un referèndum pactat. El fet que Puigdemont anés a acollir-se a Bèlgica va ser una bona opció, estava ben assessorat.

Fa setmanes que, en l’autocrítica sobre el Procés, es parla de l’independentisme màgic. Però ningú parla de l’espanyolisme màgic.

Uf, doncs mira que ells estan absolutament enganyats. Es continuen creient la seva concepció de l’ordre, l’autoritat i la jerarquia. Van perdre absolutament la batalla del 1-O i ho saben. En canvi, estan convençuts que la batalla del 155 l’han guanyat. Per a ells és la demostració que les coses funcionen com ells diuen. Això, per a ells, és la normalitat. Però es trobaran que això no s’ha acabat. En aquest sentit, la batalla de les eleccions és molt important. S’han de guanyar, hi ha d’haver més del 50% de vots a favor dels partits independentistes i majoria absoluta al Parlament.

Ho veu possible?

S’ha d’aconseguir. Si no, el futur és molt negre per una llarga temporada. I si es guanya aquesta batalla, tampoc és una solució màgica. Guanyar-la és absolutament necessari i alhora insuficient.

[L’entrevista es feia dilluns, el dia abans que Llarena decidís retirar l’euroordre de detenció contra Puigdemont i els quatre consellers. Vam tornar a contactar amb August Gil Matamala.]

Quin efecte creu que tindrà aquesta resolució inesperada?

He de reconèixer que aquesta no me l’esperava. És una maniobra desesperada per evitar una bufetada jurídica al sistema judicial espanyol. Políticament, és una victòria de l’independentisme, que podria donar-li rendiment en el terreny de la imatge i del discurs antirepressiu. La internacionalització del conflicte es manté garantida mentre el president continuï a l’exili sota l’amenaça de ser detingut si torna. El conflicte s’aguditzarà si guanya les eleccions i és empresonat en el seu retorn, abans o després de prendre possessió. 

Més continguts de