'És que abans no érem així', l’esperat retorn d’Empar Moliner

L’estil sarcàstic i commovedor d’Empar Moliner torna a les llibreries dimecres amb el seu últim llibre de contes. Les obsessions, la maternitat, el pas del temps, la mort, la crisi de parella o el declivi de la dona madura són alguns dels temes d’'És que abans no érem així' (Columna), un conjunt d’onze històries sorprenents sobre el món en què vivim. Us oferim un avançament editorial del llibre amb el relat protagonitzat per la Sheila, una història entre la comicitat i la tragèdia

TEXT: EMPAR MOLINER / IL·LUSTRACIÓ: MARI FOUZ

Sheila Carrillo Sempere camina, amb pas decidit però indiferent, cap a la sortida de l’aeroport, arrossegant la maleta de color rosa, que li sembla un color gens sospitós. A l’esquerra hi ha el pas per als que tenen alguna cosa per declarar. A la dreta, el pas per als que no en tenen cap. Ella anirà cap a la dreta, travessarà, farà un gest lleu amb el cap al policia que vigila, potser un mig somriure, sortirà i un cop s’obri la porta de vidre i vegi la gent que s’espera, repenjada a la tanca, se sentirà una dona de món, una deessa, una emprenedora, la llesta de la classe, i tot s’haurà acabat. Trucarà al número de mòbil que ha apuntat amb el nom de “Will”, quedarà amb l’home, li donarà la mercaderia i cobrarà quatre mil euros. Un preu una mica més car que el que se sol cobrar per fer de mula, perquè ella ho va lluitar, perquè ella coneix els seus drets, no és carn de canó, no és una pobra noia. Va demanar-ne quatre mil i ho van acceptar. Queda menys d’un minut i quan surti pensa agafar un taxi i anar directament a comprar roba. S’ho mereix. “Va, Sheila, va”, es diu. “Va”.

El problema dels que enxampen són els nervis, això és el que li va dir l’home de la piscina. Es posen nerviosos, comencen a suar, duen escrit a la cara que són culpables. Ella, no. Ella sap fer-ho, sap dissimular molt bé, sap fer d’actriu, estudia en una escola de teatre musical (té molt bona veu i el problema, segons les professores, és que desafina), quan vol que la seva mare li compri coses sap plorar, sap fer que li surtin llàgrimes, llàgrimes de veritat, sabrà mantenir la calma. Si ella sap fer bé una cosa és mantenir la calma, caure bé a tothom. Sempre li perdonen les multes, perquè es fa la coqueta amb els policies. Per això no ha calgut ni que s’empassés la droga i la porta enganxada al cos amb precinte. A ella empassar-se-la no li feia gràcia. Si quan va al metge i li posa aquell pal a la llengua (pal de polo) gairebé vomita... I a l’avió hauria hagut d’amagar tot el menjar en una bossa, perquè es veu que les hostesses, en aquests vols, si detecten que algú no menja, sospiten que és per què s’han empassat droga i avisen la policia. És el seu primer cop.

Va anar així. En una discoteca llatina va estar ballant amb un home, petit i lleig però que convidava a tot, a gintònic, a mojito i a molta cocaïna. Van acabar a casa d’ell, a Pallejà, amb dos homes més i dues noies, que ella no coneixia, de la mateixa discoteca. L’home i els seus amics se les van repartir al pàrquing mateix, davant d’elles, sense cap protocol, cerimònia, ni mirament. “Aquesta és la meva”, va dir l’amfitrió referint-se a ella. Perquè ella era la més bonica, la més senyora, la més prima, la més mamelluda, i l’amfitrió era el que pagava i el que tenia dret a triar primer. Ella ho va entendre, això. Les altres no se li podien comparar. I allà, al pàrquing, l’home la va fer estirar-se al damunt del capó, li va arregussar la samarreta i es va preparar una ratlla de cocaïna al damunt de la seva panxa (va dir “clenxa”), i reia, i deia paraules com “xuscar” per parlar d’allò que acabarien fent, al cap d’una estona, al jardí de casa d’ell. Elles, totes tres, de quatre grapes, de cara a la piscina, com estranyes estàtues, i ells agenollats al seu darrere, competint aviam qui acabava abans i fent bromes sobre cowboys.

- Venga, jaca... -deia el seu.

Elles, les estàtues, procuraven no mirar-se les unes a les altres. La més baixeta, abans de despullar-se, havia dit: “ Pero yo quiero una propina ”. I l’amo de la casa havia dit que d’acord, que li donaria una propina. I va afegir: “ Pero entonces, después, recoges los vasos ”.

Si ella sap fer bé una cosa és mantenir la calma, caure bé a tothom

L’endemà es va despertar en un llit de matrimoni on no recordava haver-se adormit. Des de la finestra de la cambra, que donava al jardí (quanta llum, en aquestes cases), va veure l’home del dia abans -era lletgíssim- i una de les noies. Estaven tots dos en una gandula, ell a sobre d’ella, manxant, ella amb les cames obertes al damunt de la seva esquena, com una granota. Va posar-se un barnús que va trobar a l’armari (impossible la roba, tan estreta, que duia la nit abans, i els talons) i va sortir al jardí. Al telèfon hi tenia trucades perdudes de la seva mare (que pesada, pobra). L’home, amb un sospir, just acabava. Va desempallegar-se de la noia i va saludar.

-Has arribat tard!!! -li va dir-. Ho sento molt! La teva amiga ja estava disponible!

La noia de les cames de granota feia uns ulls esbatanats, de nina inflable. Es notava que havia pres cocaïna només de llevar-se.

-La teva amiga, oberta vint-i-quatre hores!

La noia, amb les cames pengim-penjam a la gandula, va riure dèbilment.

Un altre dels homes estava encenent foc per fer carn a la brasa. L’altra noia es banyava a la piscina. Faltava un dels homes, que es veu que havia anat a comprar botifarres al Bonpreu.

Llavors ho van explicar. Els tres homes acabaven d’anar a Colòmbia de vacances i se les havien pagat portant droga de tornada. Era fàcil. Cada viatge, depenent del que portessin, els podia sortir per tres mil euros. La de la piscina de seguida va dir que ella no, que no podria empassar-s’ho, i els homes van fer tot de bromes referides a les fel·lacions que els havia fet feia una estona. La de la gandula no deia res, s’havia quedat com entumida. Ella, rabiosa per com havia anat la nit, va dir:

-Jo per tres mil no ho faig. Per quatre mil, m’ho penso, m’ho penso per quatre mil.

L’home va riure i va aplaudir:

- ¡Esta es de las mías! -va exclamar imitant l’accent de les telenovel·les.

I va afegir:

-Quatre mil t’ho puc mirar, però xuscarem, no, si et faig de mànager?

Llavors el que feia carn a la brasa va exclamar:

- ¡Joder, esta! ¿Tan bonita?

I l’home de la piscina:

- Es lo que hay.

Llavors no ho va entendre.

L’home lleig li va pagar el bitllet d’avió i l’hotel i li va donar cinc-cents euros per al viatge. Cobraria a la tornada. Va passar la nit abans del viatge d’anada a Colòmbia allà, a la casa de la piscina, aquest cop tota sola amb l’home, que semblava tenir una pulsió sexual fora de mida. Ho van fer cinc vegades. Va ser ell qui la va portar a l’aeroport. La Sheila va dir als pares que li havia sortit un càsting per a un reality show. “Quin, quin?”, va voler saber la mare, que trobava que la filla, de veritat, amb el cos que tenia, seria una bona participant d’un programa d’aquests que es graven en illes caribenyes. Ella li va dir que era nou, que el gravaven a Colòmbia, i que no se sabia si el farien, però que li pagaven quatre mil euros i el viatge, l’agafessin o no l’agafessin. I la mare va dir: “Fes-ho, Sheila. Que t’agafin o no, serà una experiència”. Van dir que quan tornés anirien a celebrar-ho sopant en un bufet lliure de carn a la brasa on, per vint-i-cinc euros per persona, podies menjar de tot.

Va arribar a l’aeroport de Medellín cansada i, per no haver de pensar, va seguir els passatgers del seu avió, fins a la sortida. S’atabalava, a l’estranger. Va enviar un missatge a la mare, que patia. Quan arribés, li havia dit l’home de la piscina, algú la saludaria. Quatre mil euros. Cinc-cents més per haver-se deixat follar per aquell home. Si ho feia un cop al mes, tenia la vida solucionada.

Va ser una dona (i ella s’esperava un home) qui la va saludar. La va portar a l’hotel, que es deia Capital, i la va deixar allà. Li va dir que la vindrien a veure i que, mentrestant, fes turisme, sobretot perquè no havia d’aixecar sospites. Que anés a Guatapé i al Parque Arví. I també va dir:

- Ay, pobrecita.

Ella no va saber què fer, un cop es va quedar sola. Va inspeccionar el moble bar, es va menjar les patates Pringles i es va ajaçar al llit. No volia adormir-se fins que no fos de nit. Va fer un cop d’ull als programes de la televisió i, després, es va emprovar el vestit negre, curt però ample de dalt, de firma. Se’l posaria l’últim dia, per anar a buscar la mercaderia. Havia vist sèries sobre capos de la droga. Li semblava que ser la dona d’un d’ells li esqueia. En una casa gran, amb criats vestits de blanc que servirien el sopar enguantats, amb tots els guardaespatlles del seu marit lleig enamorats d’ella, amb massatgista, amb compres, amb vestidor. Es veia asseguda al respatller del sofà del seu home, mentre ell, amb altres narcos, decidia on enviar droga i ella, somrient, li demanava que fes un hospital al barri on va néixer i ajudés les mares solteres. Era massa bonica per tenir un home jove i guapo. N’havia de tenir un de vell i ric.

No es va moure de la piscina de l’hotel en els tres dies. Penjaria fotos a Instagram des de Barcelona, quan ja s’hagués acabat tot.

A mig matí de l’últim dia, van venir dos homes a l’hotel i se la van emportar, ja amb l’equipatge fet. Anaven a buscar la mercaderia i ja l’acompanyarien a l’aeroport. L’un conduïa i l’altre era amb ella al seient del darrere. Van arribar a un descampat, ple de cotxes de segona mà, i van picar a la porta d’una nau industrial. Va obrir un home baixet, que semblava humil i esporuguit. A dins hi havia dues dones -una d’embarassada- i tres homes al voltant d’una taula baixa amb bols de raïm i trossos de pastanaga. A terra hi havia galledes. Se’ls va mirar. Tenien els ulls plorosos d’empassar-se droga i la dona embarassada no podia reprimir les arcades. Estaven practicant.

L’home que s’havia assegut amb ella al seient del darrere li va posar la mà al cul i ella ja va entendre que, abans que res, abans de parlar de la droga, de com la portaria, tots dos la voldrien violar. Van fer-ho allà, en un sofà ratat, davant dels altres, indiferents com gossos. “M’és igual”, va pensar. “No és tan important, no és tan important per mi. La gent ho valora massa, això, i no és així, no és important, és un peatge”. Va pensar en la paraula peatge, mentre aquells dos homes se l’anaven passant. “Peatge, peatge, peatge”. I pensava: “Quatre mil al mes, jo ho sabré fer, d’altres no, d’altres es posaran nervioses, jo soc una dona de món, soc capaç de despistar policies, puc deixar-me follar per aquests dos, la mama estarà contenta quan vingui amb els diners”. Va pensar en aquell cop, a sisè d’ESO, en què es va trencar el braç. Que contenta que va estar, de tenir el braç trencat, de no fer gimnàstica. Va pensar en aquelles vambes Adidas que li va comprar la mare per vuitanta euros. Ella li deia: “Mama, me les neteges?” I la mare hi passava una crema que les emblanquinava. Era un envàs blanc i verd. “Spec Seven”, hi posava. Va pensar en un bolígraf de quatre colors que tenia. Verd clar, blau cel, rosa i lila. El lila era el menys aconseguit, el rosa el que més.

- A ver si serías tú buena tragona -va dir un dels homes. Els de la taula feien com si no passés res.

Mentre es recomponia el vestit, mentre buscava els sostenidors, que no sabia on havien anat a parar, li van explicar que aquells d’allà s’haurien d’empassar les boles embolicades amb un preservatiu, i que això era un entrenament de dos dies. Dos dies allà, sense menjar sòlid, acostumant el cos, però que a ella la veien prou capaç de dissimular i de portar-ho a la maleta o enganxat al cos, perquè es tractava d’això, de dissimular, i la majoria de mules no se’n sortien, no eren intel·ligents i s’ho havien d’empassar. Com aquells.

Va tenir ganes de trucar a la seva mare, de qui havia heretat la sexualitat a flor de pell i aquelles cames precioses, per preguntar-li què havia de fer. “Enganxar-ho al cos o ficar-ho a la maleta, mama?” I al final va pensar que sí, que al cos, per si de cas li revisaven la maleta en embarcar. I que es tractava de no ser imbècil, de no suar, de no empal·lidir.

Li van enganxar dues bosses de cocaïna al cos, una a cada costat de la cintura, amb cinta aïllant, i la van advertir que si no arribava sencera l’hauria de pagar o li matarien la família.

- Si allí te la vendes, tú misma -va dir l’home que havia conduït-. Luego atente a las consecuencias...

- Pero eso no quita... -va dir l’altre home. I va fer una clenxa tan llarga com ella no havia vist mai al damunt d’una altra tauleta baixa que hi havia en un racó. Ella va esnifar, aturant-se, perquè no tenia prou esma, i quan va haver absorbit tot allò va comprendre que l’havien abandonat els sentiments.

- Qué pena, tan bonita... -va dir el que l’havia magrejat al cotxe.

I ella va pensar si ho deia perquè l’acabava de violar. Llavors li va dir:

- Yo quiero mis cuatro mil.

Els dos homes van riure.

- A la llegada.

- De toda manera, para ti tengo un regalito -li va dir l’home. I li va donar un sobre amb cocaïna-. Te lo metes en la conchita, bien envuelto, y vas a pasar un vuelo agradable.

L’embarassada seguia amb les arcades.

Llavors la van portar a l’aeroport (faltaven hores, encara, per al vol, que sortia al vespre) i la van deixar allà. Sobretot, li van dir: cap cinturó, cap anell, cap sabata amb sivella per passar l’arc detector.

Va passar. Va pujar a l’avió i així que es va enlairar va anar al lavabo i es va preparar, amb una perícia acabada d’adquirir, una ratlla de cocaïna. Va demanar vodka amb pinya a l’hostessa i ho va pagar en efectiu. Va pensar en els dos homes, en si cada cop que fes de correu hauria de passar per aquell tràngol, en si li pagarien o no. En les preguntes de la duana. “He anat a veure el meu nòvio. Es diu Marcos”. Fer veure que era la novieta d’un xicot poc recomanable.

I ara surt, i s’encamina cap al cantó dret, res a declarar. Es traurà la cinta aïllant del cos, es dutxarà, cobrarà. I és quan el policia nacional de la porta la intercepta i li diu que l’acompanyi.

-Què passa? -pregunta. Calma. Li mirarà la maleta. Ha de demostrar que vol obrir la maleta; obrir la maleta pot fer que no li revisin el cos.

I llavors se’l mira bé i es recorda d’ell. És un dels homes de la piscina. El que va fer la carn a la brasa. Per un moment s’alleugereix, vol dir que forma part de la màfia. Li mirarà la maleta i la deixarà marxar; ell també cobra per deixar passar els correus. És normal. Tenir un policia amic en un d’aquests vols fa falta, se li paga, i tothom hi surt guanyant.

Se l’emporten. Ella li somriu. Ell no. Ella fa un discret: “Ei...!” Ell no contesta. La porten a una cambra. Calma. Calma. Tot està previst. En un d’aquests vols “calents” sempre deuen haver de revisar algú. Ell, a més a més, vol saber que porta la mercaderia. Si no la portés, potser trucaria a l’home de la piscina. Però la porta.

Entra una dona policia. Ell surt. La dona policia la palpa i li diu que es despulli. Li diu que està detinguda.

Llavors entén per què l’home de la piscina no va regatejar quan ella en va demanar quatre mil. Ja sabia que no els cobraria mai. I llavors entén el “ Qué pena, tan bonita ”. I que la violessin, arriscant-se que no volgués tornar mai més. Ja sabien que no tornaria. Algú deu portar un carregament gros, gros de veritat, i és per això que ara els policies s’entretenen amb ella, tal com estava previst, previst des del principi, previst per l’home de la piscina (“Detindreu aquesta”) i per aquest home de la porta, el de la carn a la brasa, que deu cobrar en droga, també. Pot demostrar, davant dels superiors, que fa bé la feina, que intercepta mules. Quantes? Una al mes, una al trimestre. Per això no la van fer empassar-s’ho. Per què fer-la patir si total la detindrien igual? Per què molestar-se a fer-li evacuar les boles? Els era igual com. Ella havia de ser detinguda.

La dona policia es posa un guant.

-M’han amenaçat -gemega ella. I plora i plora-. Uns homes, a Colòmbia. Puc trucar a la meva mare?

La dona policia fa que sí amb el cap.

-M’han violat. Podeu portar-me a l’hospital, no m’he dutxat, veureu que m’han violat! Puc trucar a la meva mare, sisplau?

Ella somriu tristament i torna a fer que sí.

A totes les violen. Totes volen trucar a la seva mare. 

'Sheila (el conte de la lletera)' forma part del nou llibre d'Empar Moliner

L’escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) torna dimecres a les llibreries amb el recull de contes És que abans no érem així (Columna). En aquesta última publicació, Moliner retrata, amb un sentit de l’humor salvatge, la banalitat i la profunditat de la societat contemporània. L’autora mostra el seu impecable domini de l’escriptura a través d’onze relats que avancen entre l’humor i el drama. Històries que commouen i que, amb l’estil que caracteritza l’autora, evidencien que la vida està plena de contradiccions. El dijous 5 de març a les vuit del vespre tindrà lloc una firma d’exemplars a la Casa del Llibre de la rambla de Catalunya.

Empar Moliner, columnista de l’ARA, va debutar el 1999 amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un llibre de narracions que va arribar un any abans de Feli, esthéticienne, premi Josep Pla 2000. Amb T’estimo si he begut (premi Lletra d’Or 2005) va obrir etapa a Quaderns Crema, on també va publicar dos volums d’articles, Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i ¿Desitja guardar els canvis? (2006), i un altre llibre de contes, No hi ha terceres persones (2010). L’any 2012 va publicar a Columna la segona novel·la, La col·laboradora, seguida de Contes infantils contra tot pronòstic, i el 2015 va obtenir el premi Mercè Rodoreda amb Tot això ho faig perquè tinc molta por. El 2017 publica De què fuges, qui et persegueix?

A part de la publicació d’ És que abans no érem així, aquest 2020 arriba amb una altra novetat: els relats d’Empar Moliner es converteixen en una obra de teatre. Dagoll Dagom, La Brutal i T de Teatre posaran en escena els contes de T’estimo si he begut a partir del 21 de març al Teatre Poliorama.