REPORTATGE

Sobirania social i econòmica: qui la té?

La participació en els assumptes públics està reconeguda a la Declaració Universal dels Drets Humans. Totes les persones han de tenir dret a decidir sobre quin tipus de societat volen, fins i tot més enllà de les fronteres de l’estat on viuen. Però a la pràctica no és així. Ho analitza la doctora en sociologia Cristina Sánchez Miret, en un article publicat al dossier ‘Què és la soberania?’ de la revista La Maleta de Portbou
CRISTINA SÁNCHEZ MIRET / LA MALETA DE PORTBOU

Parlar de sobirania és parlar de poder; de fet, de qui o què ostenta, té o exerceix el poder suprem, en el sentit d’últim o màxim. En la societat actual, el concepte de sobirania no queda fora del debat de la legitimitat del poder, i això fa molt més complexa la seva definició. Està especialment en crisi la idea de la sobirania absoluta de l’estat nació, per raons diverses. Entre d’altres, tant la mateixa naturalesa política del terme en un context de democràcia, com els canvis ocorreguts dins de les societats democràtiques en els debats teòrico-polítics i, més enllà d’aquests debats, en l’organització del món global.

Des del punt de vista social l’element central d’aquesta redefinició és la dualitat dels conceptes sobirania de la ciutadania i sobirania de l’Estat. Una dualitat que es tensa i que es posa especialment de manifest davant de problemes socials concrets; ja siguin de conflictes territorials o no.

En democràcia la sobirania recau en el poble. Segons la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), “la voluntat del poble serà la base de l’autoritat del govern”. La sobirania popular és el màxim poder encara que s’assumeixin diversos sistemes de representativitat política i, en la pràctica, passi a ser sobirana només “la voluntat dels electors” (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, 1966) i, a més, per delegació. Però perquè sigui efectiva, a part de les garanties legals i institucionals, s’ha d’exercir activament, més enllà del vot, en la vida pública. Exercir la sobirania comporta assumir la responsabilitat de participar en el disseny i la construcció del tipus de societat i de món en què volem viure i vigilar què hi passa. Aquesta participació no té un objectiu individual, sinó col·lectiu i, per tant, ha d’observar i respectar els drets fonamentals.

La participació en els assumptes públics és clau per assegurar els drets humans, i està reconeguda a la Declaració Universal dels Drets Humans (article 21) i, com un dels drets fonamentals, a la Constitució espanyola (article 23). Per aquest motiu, totes les persones han de tenir dret a decidir sobre quin tipus de societat volen, fins i tot més enllà de les fronteres de l’estat en què viuen i, també, independentment que l’estat els atorgui o no la qualitat de ciutadans (Comitè de Drets Humans. Observació general núm. 25, 1996).

Però en la pràctica no és així, ni per l’ús de la mateixa definició restrictiva de qui té la condició de ciutadania que imposa el mateix estat, ni per les condicions materials d’existència que afavoreixen o desafavoreixen la participació i l’exercici de drets de diferents grups de població.

La sobirania no es pot exercir en una societat desigual. El principi de la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans és indispensable perquè la sobirania pugui fer-se efectiva. I això no concerneix només la capacitat o possibilitat de votar, va molt més enllà del sufragi universal. Passa per la igualtat d’oportunitats en la participació política, de tot tipus i manera, de tots els ciutadans. No hi ha sobirania sense igualtat i la nostra és una societat desigual.

La desigualtat estructural de les societats democràtiques

Ser pobre o ric, o d’una classe social o una altra, és una posició relativa, és a dir, en comparació amb la resta, que determina les oportunitats socials dels ciutadans en tots els àmbits i que delimita de la mateixa manera la possibilitat o no d’exercir amb plens drets la pròpia sobirania davant la sobirania de l’estat.

No tota la ciutadania viu de la mateixa manera; no per una qüestió de gustos o elecció personal de l’estil de vida, sinó per les condicions materials d’existència de què gaudeix. Formar part del grup dels privilegiats o dels no privilegiats és resultat d’una lògica establerta socialment que determina en gran manera les oportunitats individuals. Aquesta lògica és el resultat de la discriminació de determinats col·lectius a partir del conjunt de valors socials imperants al llarg d’espais de temps prolongats i que són normalitzats i invisibilitzats pel conjunt o bona part de la ciutadania i pel mateix estat. L’estructura de la desigualtat social és una part essencial de la nostra organització social i constitueix un dels elements bàsics que persisteixen a través dels canvis socials que es produeixen. La desigualtat no és una característica de la societat actual, nova o diferent de la societat anterior a la crisi econòmica; en èpoques de creixement econòmic persisteix i fins i tot pot engrandir-se.

No hi ha una única manera de definir i, per tant, de mesurar la desigualtat, però en cap cas es pot discutir la seva existència; tot i que el debat teòric i polític sobre les seves causes contingui plantejaments diametralment antagònics. Evidentment, mesurar-la d’una manera o una altra té efectes directes sobre la seva dimensió i també sobre les seves característiques.

A Europa, a més de la taxa de pobresa, s’ha implantat a l’estadística oficial l’indicador Arope, per donar compte d’una definició d’exclusió social més enllà de l’indicador tradicional de pobresa econòmica. L’indicador Arope inclou tres suposicions de les quals només se n’ha de complir una: estar en risc de pobresa, estar en privació material severa i viure en una llar amb baixa intensitat d’ocupació.

Segons dades de l’informe El estado de la pobreza. Seguimiento del indicador de pobreza y exclusión social en España 2008-2017, pràcticament el 20% de la població que viu a Catalunya està en risc de pobresa i/o exclusió social. En nombres absoluts una mica més d’1,4 milions de persones, 300.000 més que a l’inici de la crisi. A Espanya l’indicador és del 26,6% i des de l’any 2008 el nombre de persones en risc de pobresa ha augmentat gairebé en un milió. Segons aquest estudi, a Espanya el 53,3% de la població té dificultats per arribar a finals de mes.

Unes 380.000 persones a Catalunya, el 5% de la població, viu en condicions de privació material severa; és a dir, que dels nou conceptes que es consideren de consum bàsic en l’àmbit europeu, només pot fer front a cinc. I 300.000 estan en pobresa severa, és a dir, que ingressen menys de 335 euros mensuals per unitat de consum. I una mica més de mig milió de persones viuen en llars amb baixa intensitat d’ocupació.

Però la pobresa i l’exclusió social no només tenen a veure amb aquesta força del mercat o amb una situació de baixa intensitat ocupacional; es pot ser pobre i treballar plenament. A l’informe Qui parteix i reparteix. L’empremta en la desigualtat de les empreses de l’Íbex-35 d’Intermón Oxfam, es posa en evidència que tot i que les empreses han anat recuperant, des del 2008, a bon ritme, els beneficis empresarials -en el cas que haguessin deixat de tenir-ne-, els salaris no es recuperen en la mateixa mesura. Almenys els salaris de la majoria de la població. Són especialment extremes les diferències entre tipus de treballadors a les empreses de l’Íbex.

Per això a l’estudi es recomana, entre moltes altres mesures, incrementar el salari mínim interprofessional i garantir que arribi als mil euros aquest 2020; exigir que les empreses informin sobre la ràtio entre el salari del treballador més ben pagat, la mitjana salarial i el pitjor remunerat, i eliminar la bretxa de gènere avançant cap a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes.

La descripció d’indicadors de pobresa o exclusió social només és l’antesala per comprendre la complexitat del problema. Són els eixos de l’estructura social -sexe, edat, ètnia/origen geogràfic i classe social- els que ens permeten distingir no només qui són els pobres sinó quins determinats grups socials tenen més probabilitat de ser-ho i com això influeix en els seus drets.

Conceptes com la bretxa salarial o el sostre de vidre formen part de l’agenda pública de societats com la nostra, però tot i les recurrents mesures polítiques establertes, els índexs de discriminació i desigualtat es continuen reproduint. Les dones som la meitat de la població però seguim tenint moltes menys oportunitats que els homes al mercat tot i comptar ja amb capitals educatius, de mitjana, molt més alts. Tot i que no som l’únic col·lectiu discriminat, les xifres de desigualtat per totes i cadascuna de les dimensions de l’estructura social ens mostren una realitat que s’allunya molt dels Objectius per al Desenvolupament Sostenible (ODS), malgrat que, com passa amb el tema del gènere, és a l’agenda política. L’única dimensió que passa més desapercebuda a l’espai públic, i per al conjunt de la ciutadania, és la classe social. Tot i que amb la crisi s’ha parlat molt de l’estructura de classes, les seves característiques i importància es dilueixen habitualment en la indefinició, la imprecisió i el desconeixement.

No hi ha sobirania sense igualtat i la nostra és una societat desigual

El nivell d’ingressos i la situació en relació amb la pobresa són dues variables que es relacionen fortament amb l’estructura de classes, i conèixer amb detall els nivells i condicions en què es donen permet fer-se una composició més clara de la relació entre el grau de benestar i la classe social en cada societat concreta. De fet, són moltes les ocasions en què fins i tot en la literatura sociològica es confonen o es fan sinònimes les variables classe social i nivell d’ingressos. Els ingressos són un element clau de poder i de posicionament social, també al mercat; tot i que la posició de classe va més enllà d’aquesta dimensió, la relació entre els ingressos i la classe social és clara. Però precisament com més necessaris són aquest tipus d’anàlisis menys n’hi ha. A Catalunya, els estudis de classes socials exhaustius i rigorosos són d’abans de la crisi, cosa que implica que precisament els seus importants efectes sobre l’estructura social no hi quedin recollits. És per això que em centraré en les dades que aporta l’ Enquesta de joventut de Catalunya 2017, que, a més, permet focalitzar les desigualtats en el grup de població jove; és a dir, el futur de l’evolució social.

Aquesta anàlisi conclou que els joves de classe treballadora ingressen, per terme mitjà, 10.000 euros menys anualment que els joves de classe mitjana assalariada. És cert que, en termes d’ingressos, la classe mitjana propietària té uns ingressos més baixos que l’assalariada, però no significativament més baixos; de manera que la gran diferència d’ingressos es concentra entre les llars dels joves de classe treballadora i la resta.

Aquesta desigualtat en els ingressos es dona en el mateix sentit en diversitat de situacions respecte a l’emancipació. Passa entre els joves que viuen a la llar d’origen, 17.158 euros la classe treballadora, 26.100 euros la classe mitjana. Entre els que s’han emancipat en parella, 16.214 euros la classe treballadora davant dels 27.271 euros de la classe mitjana. I també passa entre la joventut emancipada però que no viu en parella: en aquesta situació els que són de classe treballadora tenen uns ingressos inferiors de gairebé 8.000 euros respecte als que són de classe mitjana assalariada.

Així i tot, el 28,9% dels joves de Catalunya viuen en situació de pobresa econòmica, 10 punts per sobre del percentatge del conjunt de la població, i és especialment significativa la posició dels joves de classe treballadora no emancipats (46,7%) i també molt alta la dels emancipats en parella (39,5%).

Atrapats en la falsa sobirania

La desigualtat social existent expressada en xifres o viscuda i experimentada en pròpia carn no és, tot i això, l’únic element que debilita la consciència de sobirania personal o individual. La confrontació en la nostra societat d’una sobirania des de dalt encarada a una sobirania des de sota és més o menys evident en el xoc social d’una part petita però important de la població; no sempre pels mateixos temes i en temes diversos. Ara bé, per a la majoria, en l’imaginari, la marca omnipresent de la idea de la jerarquia entre súbdits i sobirans; en la qual evidentment la població és dels primers i només uns quants privilegiats -de fet el rei o en la seva dimensió democràtica ell mateix i l’estat- poden exercir el seu poder sobirà, la plena sobirania. Els mateixos drets haurien de ser per a tots, però el cert és que ni tan sols cap democràcia, ni les que s’utilitzen com a referents en diversos temes socials, econòmics i polítics, han aconseguit que els drets socials, els drets fonamentals, els drets humans, siguin universals en la pràctica i de facto, per a tota la població, sense excepcions, cosa que posa contra les cordes la mateixa democràcia.

Aquest és un element clau de la nostra cosmovisió que debilita, en la mateixa mesura que haver-se de preocupar per la supervivència econòmica, i desactiva la idea de sobirania del poble davant del poder tradicional constituït. Continua pesant en gran manera l’ideal del sobirà, de la imposició jeràrquica i de les regnes que pren l’estat, en qualsevol de les seves formes, per defensar tant l’ordre intern com les fronteres; més enllà del poble, més enllà d’allò que la ciutadania vulgui. I això, a més, reforça la idea que la desigualtat és natural i la igualtat inabastable, i que en tot cas només és possible aconseguir-la en la societat representada en el mercat de consum, on l’adquisició de béns i serveis permet viure la falsa idea que tots som iguals perquè podem tenir les mateixes coses i anar als mateixos llocs. O, en cas que no sigui així, coses semblants i llocs semblants i, per tant, sobiranies de segona.

És evident que tots aquests elements poden contrarestar-se, i s’han de contrarestar, amb una educació pública del més alt nivell. Que no vol dir una educació per a l’excel·lència, sinó una educació per la consciència de la importància i la defensa de la mateixa ciutadania sobirana. O, si es vol així, de la sobirania de la ciutadania, tot i que no hi ha res més difícil d’aconseguir que un estat que eduqui la ciutadania proporcionant-li precisament els instruments de pensament i acció que necessita per enfrontar la seva relació amb el mateix estat i amb el món en general de manera crítica.

Aquest article s’ha publicat originalment al número 40 de la revista La Maleta de Portbou , que va sortir a la venda el dia 4 de març.

Cristina Sánchez Miret és doctora en sociologia, professora titular de sociologia des del 1995 i directora del departament d’empresa de la Universitat de Girona des del 2018.