'La Set': sobre el fet d'escriure, en Harry i pilotar jumbos

El famós escriptor noruec Jo Nesbo explica en aquest article el seu procés d’escriptura i les claus de la seva nova novel·la, un altre cas de l’inspector Harry Hole que arriba dimecres a les llibreries

L’autor noruec Jo Nesbo va deixar-se atrapar per l’escriptura fa 18 anys, després d’exercir de futbolista, militar, analista financer i estrella del rock. Les seves novel·les, protagonitzades per un exdetectiu introspectiu i turmentat, han triomfat arreu del món i se n’han venut milers d’exemplars. / THRON ULLBERG

En què penso, quan em poso a escriure un llibre? El primer que em passa pel cap és que és impossible. Que és impossible donar forma amb lletres al que penso i sento per transmetre-ho a un lector sense que una bona part, incloent-hi el més important, es perdi en el procés. I que, en qualsevol cas, és impossible que aquests signes més aviat vagues que representen sons puguin arribar a seduir un lector, a convence’l que m’acompanyi fins on el vull portar. Vist així, es podria dir que soc com un pilot darrere el quadre de comandament d’un jumbo. Amb la pista davant, i tot i haver obrat el miracle uns quants cops abans, el meu sentit comú em diu que dues ales, un bon motor i res més no seran suficients per enlairar-nos. Enlairar-nos i seguir solcant l’aire fins a aterrar al lloc on tinc previst aterrar. D’això del lloc on un té previst aterrar en tornaré a parlar després.

Així doncs, què és el que fa que l’avió s’enlairi? És evident que no és el pilot, escèptic i aterrit, tot sol, de la mateixa manera que no és l’escriptor tot sol qui crea una història. I és que, per començar, el que fa l’escriptor -jo, en aquest cas- és crear històries que es llegiran en un context determinat, el de la tradició i el bagatge que conformen la literatura que s’ha escrit abans. Els escriptors, independentment del gènere que cultivin i de si en són conscients o no, conversen amb els seus predecessors i contemporanis. Com a escriptor de novel·la negra, no només estic en deute amb (i se m’hauria de llegir sense oblidar) Edgar Allan Poe, Conan Doyle, Raymond Chandler i Jim Thompson, sinó que també hauríem d’afegir a la llista Karl Ove Knausgard, John Irving, Astrid Lindgren o Charles Dickens, i podríem recular en el temps fins a arribar a Miguel de Cervantes. I, repeteixo: “llegir”. Perquè els autors no escriuen necessàriament en un context literari, sinó que n’hi ha que no han llegit ni un llibre abans d’escriure’n un ells mateixos. Tot i així, si aquest llibre arriba a un públic, es llegirà en un context que farà de caixa de ressonància, un context a la base del qual hi haurà les experiències vitals i literàries del lector, els seus gustos i els seus valors, així com les seves expectatives pel que fa a la literatura i al gènere en qüestió. Així doncs, si l’autor és el pilot del jumbo, la tradició literària en són les ales, i el lector, el motor. O, si més no, això és el que espero quan ja he assolit una velocitat que em permet enlairar-me i començo a veure el final de la pista.

Arriba un moment en què torno a enyorar el nihilisme d'en Harry

Vaig començar a escriure La set l’any 2015. Com que ja és l’onzè llibre sobre l’exinspector Harry Hole, conec molt bé el protagonista d’aquesta història. Tan bé que seria del tot rellevant que algú em preguntés si no trobo que ja he escrit prou sobre ell, o si me’n començo a avorrir. O si continuo escrivint sobre aquest personatge perquè, al capdavall, una novel·la amb el reclam “Un nou cas d’en Harry Hole” a la coberta té unes probabilitats altíssimes d’arribar a un gran nombre de lectors. Aquestes preguntes me les faig jo mateix, també. És important que me les faci, perquè el dia que escrigui una sola frase sobre alguna cosa que en realitat no m’interessa, serà com quan un comença a practicar sexe amb la parella perquè “toca” i prou: el principi del final. Tal com ho veig, la raó per la qual en Harry Hole encara m’interessa és precisament perquè el conec tan bé, igual que passa amb les bones amistats que un conserva de fa temps i de les quals un mai no es cansa, sinó que, ben al contrari, amb el pas dels anys arriben a ser les úniques que ens importen realment. Per descomptat, es tracta d’anar aprofundint a poc a poc en el coneixement de les múltiples facetes de la personalitat de l’altre i de descobrir fins a quin punt en aquella personalitat s’hi emmiralla la nostra. També té a veure amb el fet que, en comptes de satisfer la nostra curiositat, anar coneixent l’altre l’estimula cada cop més: què hi deu haver, en aquella habitació? I en aquella altra? Això no vol dir que de tant en tant no me’n cansi una mica, d’en Harry i del seu món, perquè l’un i l’altre són ben foscos i tots necessitem llum de dia. Però quan he sortit algun cop a gaudir de la llum, sempre arriba un moment en què m’enlluerna i torno a enyorar la malenconia i el nihilisme pessimista d’en Harry.

Així doncs, el fet que La set comenci amb un Harry feliç es pot considerar una paradoxa. Em va costar, perquè no estic gens acostumat a tenir al davant un Harry feliç, un Harry que a les últimes pàgines de la novel·la anterior, Policia, es casa amb la Rakel i que treballa de professor a l’escola de policia, on no fa gaire ha començat a estudiar l’Oleg. Ell diu d’aquest sentiment de felicitat que acaba de descobrir que és com caminar sobre una fina capa de gel; es desperta cada dia amb l’esperança que el dia que comença sigui una rèplica exacta de l’anterior i que el gel aguanti. Però, mentre que en Harry Hole, el ciutadà anònim, es deleix per viure un dia de la marmota ben harmoniós que duri eternament, a en Hole policia que no es pot estar de donar caça als assassins el rosega el neguit, i ara pensa sobretot en l’assassí que no va aconseguir atrapar.

L’harmonia i el neguit, doncs, xoquen, i la responsabilitat que sent envers el reduït cercle pròxim i la que sent envers un cercle força més ampli, el de la societat, entren en conflicte. Irònicament, és la societat, la comunitat en què en Harry mai no ha acabat d’encaixar, qui guanya la partida, i és llavors que es planteja el dilema -en la mesura en què la ficció ens permet de plantejar dilemes-: si la recerca de la felicitat no és l’impuls primordial que mou algú com en Harry, què és? Pot ser que siguem animals gregaris i que la necessitat que tenim de contribuir al bé comú sigui més forta que el nostre amor per la parella i els fills? Pot ser que fins i tot una ovella negra com en Harry necessiti el reconeixement de la resta del ramat més del que necessita la família? Està sobrevalorada, la felicitat individual?

Ara ve un espòiler: a 'La Set', en Harry Hole acabarà bevent sang

Vaig escriure bona part de La set en una cafeteria d’Oslo de la qual he sigut client habitual durant disset anys i que, un bon dia, tornant d’un viatge, em vaig trobar que ja no hi era. Va ser allà, a la meva taula de sempre, una que hi havia arrambada a la paret, al fons del local, que vaig decidir canviar de rumb quan ja feia una estoneta que havia aconseguit enlairar-me amb el jumbo de La set. Ho vaig fer per dues raons. Una va ser que vaig sentir una conversa entre un home i una dona que seien a la taula del costat. Primer em vaig pensar que era una entrevista de feina (“On et veus d’aquí cinc anys?” “Quins diries que són, els teus punts forts?”). Però poc després em vaig adonar que aquell parell havien quedat per internet (“Que si m’agraden més els gats que els gossos? Mm... Què t’agrada més, a tu?”).

El que em va fascinar no van ser tant els riscos evidents que pot arribar a comportar una cita mitjançant Tinder, sinó el caràcter cada cop més incòmode que anava adquirint la conversa. Tots dos semblaven buscar, sense que se n’acabessin de sortir, convencions socials i llocs comuns amb què escudar-se, mentre intentaven obsequiar l’altre amb una imatge d’ells mateixos que, probablement, era una mica falsa, i, alhora, tots dos seien allà despullats, del tot exposats a les mirades i els judicis de l’altre. Eren autor i lector, i s’anaven canviant els papers, i les seves històries es van anar obrint pas totes soles fins al meu teclat.

La segona raó que em va portar a mi -i, de retruc, als meus possibles lectors- a aterrar en un lloc que no era el que havia previst inicialment va ser el vampirisme. Ara no recordo què buscava exactament, però sí que recordo que era alguna cosa de les que un troba als racons més obscurs i recòndits de la psiquiatria. I quan de sobte van aparèixer les històries de Peter Kürten, el vampir de Düsseldorf, i de Richard Trenton Chase, em vaig adonar que allò era ni més ni menys que el que em calia per construir ponts entre els diferents temes del llibre i alhora crear una mena de reflex de mirall d’en Harry. En general, a l’hora d’escriure mai no m’ha interessat gaire el que es coneix en anglès com a true crime, i, de fet, el que vaig trobar més suggeridor i torbador en aquest cas concret no van ser tant els elements criminals sinó tot el que hi havia d’humà. El vampirista i assassí actua compulsivament, empès per una necessitat imaginària de beure sang, i això que, paradoxalment, corre el risc d’enverinar-se com a conseqüència de l’excés de ferro. Si fa no fa, això és el que experimenta en Harry, l’alcohòlic. I, igual que en Harry, el vampirista també busca el més íntim, el més amagat, en els altres éssers humans, si bé en el cas del vampirista això s’esdevé en un sentit literal. Als meus llibres sempre he tractat en Harry com un criminal en potència, però no com algú capaç de xuclar la sang d’altres. Entesos, doncs, ara ve un espòiler: a La set, en Harry acabarà bevent sang.

Però, en què penso, quan tot just he acabat d’escriure un llibre? Quan aconsegueixo fer aterrar el jumbo de miracle i m’adono que encara soc viu? Aleshores em ve una mena de rauxa i, gairebé compulsivament, començo a pensar en el pròxim jumbo que em ve de gust pilotar. Digueu-ne set, si voleu. Ben mirat, no podem descartar la idea que un escriptor sempre té alguna cosa dels seus personatges. Si és així, ara potser m’hauria de preocupar. Però el cas és que, igual que en Harry i el vampirista, hi ha molts escriptors que no podem fer res més que seguir. Seguir escrivint. Seguir volant. 

L'onzena aventura de l'exdetectiu Harry Hole

Després de destapar les misèries del crim organitzat a la novel·la Policia, l’exdetectiu Harry Hole viu una etapa feliç treballant com a professor. La seva tranquil·litat, però, quedarà truncada amb la reaparició de l’únic individu que se li ha escapat mai, un assassí salvatge i violent. Per enxampar-lo haurà de fer emergir fantasmes del passat. Nesbo participarà en el festival Kosmopolis el 25 de març per presentar La set, que publica Proa i surt el 22 de març.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT