IX ANIVERSARI

Sobreviurà el periodisme a l’època Trump?

La mentalitat dels periodistes nord-americans els incapacita per comprendre les condicions actuals i els impedeix processar qualsevol resposta crítica davant l’autoritarisme del president
BARBIE ZELIZER / LA MALETA DE PORTBOU

Els Estats Units s’enfronten actualment a una disjuntiva. Envoltats per les tendències polítiques que el New York Times ha batejat com un insult a “les diferències mitjançant les quals prospera la democràcia”, hi ha moltes proves que “el consens basat en les normes democràtiques liberals que regnen des de la Guerra Freda” ha deixat de ser efectiu. I ha deixat de ser-ho “per la senzilla raó que no ha complert ni econòmicament, ni socialment ni culturalment”. I tot i així, aquest consens basat en les normes democràtiques liberals no sembla que hagi de desaparèixer, perquè es tracta d’un cas de memòria que ha arrelat, una mentalitat de l’època de la Guerra Freda que dificulta directament la capacitat dels periodistes nord-americans d’anomenar l’autoritarisme pel seu nom.

Tot i que hi ha moltes variables que explicarien la incapacitat del periodisme per comprendre les condicions actuals, aquesta mentalitat de la Guerra Freda que va emergir durant els primers anys del conflicte (entre el 1942 i el 1952) és especialment rellevant. Per als periodistes, poder sortir-se’n en la Guerra Freda implicava desenvolupar pràctiques curoses que encara existeixen en l’actualitat, convencions que donaven suport als objectius d’aquesta contesa procurant alterar el mínim possible les identitats professionals. Així, es va establir una relació entre dos objectius periodístics fonamentalment dissonants al cor de la premsa dels Estats Units, és a dir, l’exercici de la professió d’una manera independent i viure en la realitat de la Guerra Freda. Això va donar com a resultat un tipus de periodisme basat en la docilitat, l’engany, els estereotips, el pensament en blanc i negre, la polarització, la demonització, la desindividualizació, la projecció de la culpa, el recel i la simplificació. Tot això es va posar al servei de la gestió d’una determinada imatge dels Estats Units i servia com a caldo de cultiu per a la mentalitat de la Guerra Freda. La informació va passar a ser més breu, senzilla, amb menys matisos, més orientada als conflictes i més previsible, al mateix temps que els antecedents, el context, les varietats de comunisme o de democràcia i les històries nacionals desapareixien o s’esfumaven dels registres. Els periodistes van mostrar lleialtat a la informació sorgida del no-res: aquella idea que podien i havien de respectar la imparcialitat i l’equilibri, l’objectivitat i la neutralitat. També van fer servir tàctiques que permetien als reporters barrejar-se entre la multitud: la submissió i la moderació (i les falses equivalències que fomentaven), els eufemismes i la subtilesa, les observacions restringides del que observaven. I confiaven en el pensament dicotòmic, que conformava l’animositat, clau per al conflicte ideològic: uns Estats Units contra ells, cosa que Kenneth Boulding va anomenar “l’últim bastió de la simplicitat”.

La guerra freda va crear un periodisme basat en l’engany i la docilitat

Crear un enemic en aquests termes implicava fer servir notícies sorgides del no+-res i que la submissió i la moderació miressin amb menyspreu cap a un altre costat, amb dicotomies que reduïen realitats complexes i sovint indesxifrables a una polaritat absurda entre amic i enemic. Al llarg del temps aquesta separació entre el bé i el mal va donar com a resultat un repositori de valors dicotòmics: correcte/incorrecte, moral/immoral, progressista/retrògrad, democràtic/comunista, corrupte/incorrupte, lliure/oprimit, pacífic/agressiu, moderat/extremista. Els dos grups van ser retratats d’una manera simplista, uniforme i amb consistència interna: cada un veia l’altre com un agressor que no era de fiar, el govern de l’altre com un explotador, el públic de l’altre com una colla d’esparracats. La uniformitat i la conformitat es van convertir en un codi d’honor, i es donava per fet que la política i la cultura consideraven necessari defensar el significat de nosaltres.

La majoria dels periodistes dels Estats Units de l’època es van sumar a aquesta mentalitat, convençuts que “donar suport «al nostre bàndol» [era] una pràctica periodística legítima”, i reconeixien que atrinxerar-se darrere del pensament dicotòmic, les notícies sorgides del no-res i la submissió i la moderació els permetria aguantar. Com que la recerca de la veritat va passar a ser la defensa de la seguretat de l’estat, ja no era només una qüestió de sumar a l’esforç de la Guerra Freda, sinó també de contribuir a difondre’l.

D’aquesta manera, el record profund de la mentalitat de la Guerra Freda va prevaler com una manera d’alleujar la dissonància laboral i d’oferir als periodistes una via per predicar la seva professionalitat des d’una franca oposició al comunisme. La majoria ho van fer sense fer front a les incongruències ideològiques que seguien existint o sense adonar-se que els mateixos dogmes de la democràcia liberal s’estaven enfonsant sota els seus peus.

Crear un enemic implicava fer servir notícies del no-res

Així doncs, què té a veure aquesta mentalitat amb les tendències autocràtiques actuals als Estats Units?

Tot i el comportament autocràtic de Donald Trump, la majoria de periodistes segueixen indecisos sobre si el règim d’aquest president és realment autoritari, cosa que mostra allò que The Guardian va anomenar un “tractament suau” que se centra més en la “metàfora que en l’estat d’ànim”. Per ser justos, aquesta reticència es fa ressò d’un coneixement existent sobre l’autoritarisme, que tendeix a centrar-se a priori en els sistemes o les personalitats autoritaris i menys en les pràctiques mitjançant les quals les democràcies establertes esdevenen autocràtiques.

No obstant això, tot allò relacionat amb la mentalitat de la Guerra Freda a les notícies ajuda a explicar com es produeix aquest fenomen i per què els periodistes nord-americans no poden reconèixer l’autocràcia que tenen al davant. Sabem que els líders autoritaris utilitzen les mateixes institucions que són fonamentals als règims democràtics per als seus objectius antidemocràtics, mitjançant el mecanisme que un acadèmic en dret va qualificar com a “mesures repressives encobridores sota la màscara de la llei, tenyint-les amb la pàtina de legitimitat que propicia que les pràctiques autoritàries siguin més difícils de detectar i erradicar”. L’autoritarisme de Trump és alarmant perquè la majoria de nord-americans ni tan sols saben que existeix.

En resum, tres peces interconnectades de la mentalitat de la Guerra Freda sustenten la indiferència davant les tendències autocràtiques de Trump. La seva relació és progressiva: el pensament dicotòmic dificulta el reconeixement de l’autoritarisme, la informació sorgida del no-res dificulta la conceptualització de la seva resistència d’una manera justificable i la submissió i la moderació dificulten processar qualsevol resposta davant d’aquest procés.

Analitzem primer el pensament dicotòmic. Les dicotomies fan que sigui difícil reconèixer l’autoritarisme per si sol per la senzilla raó que és al costat incorrecte de la dicotomia. Amb parelles clares de valors binaris que són claus per a aquesta manera de pensar, modificar una parella dificulta defensar les altres. Així que tot segueix igual.

Així, quan Trump neutralitza el periodisme promovent el seu propi pensament dicotòmic -els mitjans de comunicació com l’“enemic del poble”, el periodisme com una “institució deteriorada” i les notícies que el critiquen a ell com a “ fake ”, falses-, els actes d’escrutini dels periodistes passen a ser accions d’oposició.

No obstant això, la mateixa dependència del periodisme del pensament dicotòmic ha fomentat la incapacitat de reconèixer el que estan veient. O bé actuen com si estiguessin en estat de setge, escodrinyant tot el que Trump deixa al seu pas, sense classificar-ho, reflexionar-hi ni aturar-se a pensar, i, en resum, “cometent més errors amb la pressa per desacreditar-lo”, o bé es concentren tan intensament en aquestes descàrregues a tort i a dret amb Trump que perden de vista el matís, el rerefons, el context o qualsevol altra informació. És difícil actuar com a salvaguarda contra les tendències autocràtiques quan no es té la mentalitat adequada per veure les coses en diversos tons de gris. Com va assenyalar un escriptor, els mitjans de comunicació “se centren més en la retòrica d’un home ofensiu que en la infraestructura d’un estat opressor, se centren més en l’erosió de les normes que en els instruments materials de repressió”.

I això ens porta a les notícies sorgides del no-res, una segona dimensió de la mentalitat de la Guerra Freda que no preveu la resistència a les tendències autocràtiques. Al reflectir l’adhesió bàsica dels periodistes a l’objectivitat, l’equilibri, la imparcialitat i la neutralitat, aquesta postura tan invocada allunya la perspectiva fins a l’altre costat considerant problemàtics els judicis de valor crítics amb l’autocràcia. A mesura que els periodistes es refugien en notícies sorgides del no-res, les discussions sobre dispositius retòrics, com les falses equivalències o la cobertura partidista, s’eternitzen i deixen d’abordar els temes importants que hi ha darrere, com l’amiguisme, el proxenetisme, la impunitat, la distribució de poder, la corrupció i la complicitat institucional. Això no només demostra que difícil resulta per als periodistes desprendre’s dels valors que els arriben per defecte i de les eines de què disposen, sinó que tampoc suggereix gaires canvis per avançar. Com va assenyalar Margaret Sullivan, del Washington Post : “Les tradicions de la recopilació i la presentació de notícies són profundes. La majoria de periodistes -entre els quals hi ha els millors- creuen que, si segueixen presentant els fets i contrarestant els biaixos, amb això n’hi haurà prou”. Hauria de quedar clar per què això és problemàtic. Com afirma el fabulós llibre de Mann i Ornstein It’s even worse than it looks (És encara pitjor del que sembla), un tractament equilibrat d’un fenomen desequilibrat distorsiona la realitat.

Els periodistes són reticent a assenyalar les mentides de Trump

Una tercera qüestió és la deferència i la moderació dels periodistes nord-americans, que els impedeixen processar qualsevol resposta crítica davant l’autoritarisme. La deferència i la moderació es plasmen en pràctiques com l’eufemisme, la subestimació i l’observació qualificada, que protegeixen els periodistes de la sensació d’haver-se passat de la ratlla amb un comportament poc professional, cosa que els converteix en un “greu perjudici per al públic i el país”, segons la web de notícies Common Dreams. Així que quan Trump menysprea un periodista en una conferència de premsa, la resposta no és formular la pregunta d’una manera diferent, sinó simplement deixar de preguntar.

Aquí també rau la reticència del periodisme nord-americà a anomenar la mentida de Trump pel seu nom. Tot i que el nombre de mentides que Trump ha dit en públic ara sigui de 8.000 (una xifra que sens dubte ha de ser actualitzada), les seves calúmnies segueixen apareixent als titulars i la resposta dels periodistes -explicar les mentides, trobar-hi patrons- és una simple resposta que resulta insuficient, ja que envia el missatge que “el que passa entra dins de la normalitat”. No només la deferència i la moderació no s’adapten a les condicions actuals, sinó que, quan una part de l’entorn institucional es comporta tirànicament, la moderació i la deferència només exacerben el seu poder.

Així que, per concloure, és fàcil afirmar que els periodistes necessiten trobar una postura diferent, una posició menys dicotòmica, defensiva, reactiva, objectiva, imparcial, deferent i moderada: en poques paraules, una posició menys semblant a la de la mentalitat de la Guerra Freda. Tot i així, el que encara no hem descobert és per què els periodistes estan trigant tant a canviar.

He argumentat que un dels motius pels quals els periodistes es resisteixen al canvi és perquè una mentalitat mnemotècnica sense marcar referma i naturalitza una resposta acrítica i obedient amb les dinàmiques de poder autoritàries. Això fa que els periodistes segueixin sent incapaços de reconèixer l’autoritarisme contemporani i d’imaginar, processar o justificar la resistència contra ell. Com assenyalava recentment el fundador del portal de notícies Vox, Ezra Klein, els periodistes estan “acostumats a fracturar la democràcia nord-americana, i no crec que sapiguem com aturar aquest fenomen”.

Els estudiosos generalment coincideixen a dir que, si l’autoritarisme arribés a un país tan divers i complex com els Estats Units, seria mitjançant un procés lent, legal i gradual. No es produirà un únic cataclisme a partir del qual puguem dir que va començar. Això ofereix als periodistes un breu període per considerar què fer quan l’autoritarisme arribi per quedar-se. No obstant això, aquest moment ja està començant a desaparèixer.

A finals del 2018, el diari Newsday va preguntar: “Com serem quan l’era Trump s’acabi?” Podríem preguntar-nos el mateix sobre el futur dels mitjans de comunicació. 

Barbie Zelizer és professora de comunicació Raymond Williams i directora del Centre de Mitjans en Perill de la Universitat de Pennsilvània. El seu últim llibre es titula ‘ What journalism could be’ (Polity Press, 2017).

Aquest article s’ha publicat originalment
al número 38 de la revista La Maleta de Portbou

Més continguts de