Els rosers silvestres busquen la llum i toleren molt bé la pressió dels grans herbívors i els ramats. Deixen que els animals se’ls mengin, però protegeixen amb fortes espines els brots i llucs més tendres i delicats. A canvi, els ramats eviten que els arbres els facin ombra, adoben els sòls amb els seus fems, dispersen les llavors i esporguen el roser amb les seves dents. Els rosers són especialment abundants als indrets on el paisatge encara té memòria d’antics ramats pasturant, brostant i remugant a prop. Quan el bosc es tanca, els rosers es moren ofegats per l’ombra dels arbres. Si voleu veure englantines, gavarreres i molts altres rosers silvestres només heu d’anar als Pirineus, als indrets rics en pastures, a finals de maig. Molts rosers, especialment els del grup del roser caní, hi estan particularment adaptats perquè s’hibriden molt fàcilment, però, genèticament, transmeten a la generació següent més cromosomes femenins que no pas masculins. D’aquesta manera faciliten que els genomes ja adaptats localment de la planta mare tinguin més probabilitat de continuar al mateix indret. Són molt fàcils de cultivar, esqueixen perfectament i, si s’esporguen com cal, floreixen profusament.

Aquesta habilitat per hibridar-se i multiplicar-se és el fonament sobre el qual els humans hem bastit una estreta relació amb els rosers des de fa molts segles. Els rosers s’han deixat modificar, hibridar, ens han proveït medicaments, melmelades i aromatitzants de dolços i pastissos, ens han donat perfums i bones olors des del temps en què els carrers tenien clavegueres a cel obert i la gent es rentava poc. També han decorat cases i jardins i ens n’hem servit per expressar els nostres sentiments. Hem utilitzat roses i englantines per atorgar premis, reconeixements i honors des dels temps més reculats en la nostra història fins als nostres dies. Representacions de les roses en quadres, edificis, temples i esglésies, vestits, teixits i motius diversos ens acompanyen arreu.

A la nostra flora hi ha gairebé una vintena d’espècies silvestres de rosers, però les que es cultiven als jardins provenen d’unes quantes espècies asiàtiques i d’Europa de l’Est. Les més antigues són híbrids del roser gàl·lic ( Rosa gallica ) i del roser de satalia o mesquer ( Rosa moschata ). A partir del segle XVIII aquests rosers es van hibridar amb altres rosers de la Xina i de l’Àsia oriental fins a generar els milers de rosers de jardí que hi ha actualment i que floreixen bona part de l’any.

Emblema de posició social

Emblema de posició social Moltes altres cultures han utilitzat les roses i altres flors com a emblemes de posició social. Els canons otomans que van derruir les muralles de Constantinoble ja estaven profusament decorats amb flors, esculpides sobre el bronze. La màquina de guerra que posava fi a l’Edat Mitjana mostrava la utilització de les flors, per part dels soldans turcs, com un símbol de poder. Entre les flors més famoses de l’Imperi Otomà hi ha les roses, cultivades especialment per a l’obtenció de perfums, i les tulipes, que es cultivaven i les hibridaven per generar noves races ornamentals. Les noves tulipes eren sotmeses a un consell de savis que decidia si les noves formes mereixien un nom que les distingís d’altres ja conegudes. El mateix soldà sotmetia les seves flors al criteri del consell de savis. Pierre Belon, en el seu viatge a Orient, entre el 1546 i el 1549, ja descriu l’afició dels turcs pel cultiu de les tulipes, que van arribar al jardí botànic de Leiden el 1587 gràcies al seu fundador, Charles de l’Écluse, de tornada del seu viatge per Europa de l’Est. Pocs anys més tard, el 1637, la caiguda del preu dels bulbs de les tulipes a Holanda va protagonitzar el primer crac borsari documentat.

Al segle XVII, amb l’expansió d’Europa per la resta del món, van aparèixer molts nous rics que havien fet fortuna invertint en aventures colonials o desenvolupant el comerç i les primeres manufactures preindustrials. Fins al Renaixement la fortuna estava reservada a la noblesa i a l’Església, i, per tant, els nous rics necessitaven reconeixements que els facilitessin acomodar el seu estatus social amb la seva puixança econòmica. El cultiu de plantes rares d’arreu del món, o d’espècies amb flors excepcionals, úniques, modificades pel propietari del jardí o pels seus metres jardiners, mostrava la capacitat i el privilegi per modificar les espècies silvestres. La morfologia externa era l’únic criteri per destriar una espècie d’una altra. La capacitat de les plantes per hibridar-se i per acumular i expressar mutacions facilitava l’aparició de noves combinacions de colors o la modificació dels estams en nous pètals de les flors dobles, com les de les roses o els narcisos. El jardí ja no era només la representació terrenal del Paradís, sinó que les noves flors i plantes mostraven a tothom la capacitat del propietari per modificar la creació, canviant la forma de les espècies heretades d’aquell Paradís perdut. Qui podia negar reconeixement social a qui era capaç de crear noves flors?

L’ideal universal dels jardiners

L’ideal universal dels jardiners Des del Renaixement aconseguir noves formes de flors i noves combinacions de colors es va convertir en l’ideal universal dels jardiners i cultivadors de flors. Es tractava d’hibridar, seleccionar i trobar la manera de multiplicar les plantes sense que es perdessin els caràcters més interessants i valuosos. Aquests caràcters es perden inevitablement si les plantes es multipliquen de llavor. Per tant, calia dividir mates i bulbs, fer capficades, esqueixos i empelts, de manera que les plantes més interessants es poguessin multiplicar vegetativament sense les meiosis i la fecundació prèvia a la formació de les llavors. No es coneixia encara la sexualitat de les plantes, però els jardiners sabien que les plantes fetes de llavor podien ser diferents de les que es feien d’esqueix.

A través de les natures mortes amb flors dels pintors flamencs del segle XVII és fàcil resseguir l’interès als Països Baixos per les plantes amb flors dobles, colors virolats o aquelles altres molt diferents dels seus parents silvestres, a conseqüència de processos de selecció i cultiu. La moda de les natures mortes amb flors s’estendria per tot Europa i les flors que s’hi representaven recordaven tot l’any la plenitud del jardí al bon temps.

Després de tants segles deixant empremta d’una generació a l’altra, ¿algú pot dubtar que les roses no són les reines entre les flors? Sens dubte, es mereixen el protagonisme que els atorguem el dia de Sant Jordi.