C om canviarà el panorama de les tecnologies de la comunicació que avui ens envolten? Com seran, quins seran i amb quina energia funcionaran els estris tecnològics, les aplicacions, els dispositius que podrem fer servir? Què serà realment sobrer i què serà vital de tot l’arsenal tecnològic que avui considerem imprescindible quan arribi el col·lapse? Fins al 29 d’abril, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull l’exposició Després de la fi del món, que reflexiona sobre com serà el planeta la segona meitat d’aquest segle XXI. També sobre la responsabilitat de la nostra societat en com serà de difícil la vida si no canviem els nostres hàbits.

Si la presència dels humans a la Terra es representés en forma de rellotge, faltarien tres minuts per a la fi del món. El pronòstic és del Butlletí de científics atòmics, que des del 1947 avalua la possibilitat d’un desastre global a la Terra. La predicció té en compte els perills nuclears, els perills climàtics i les decisions dels polítics. Aquest butlletí es basa en les anàlisis d’alguns dels científics, acadèmics i arquitectes més prestigiosos del món, divuit dels quals han sigut guardonats amb el premi Nobel. En l’última prospectiva relativa al 2017, el rellotge s’ha avançat trenta segons. Els canvis de rumb en països com els Estats Units o les amenaces d’estats com Corea del Nord han provocat la reducció del temps restant fins al possible col·lapse, segons aquest grup d’experts.

Segons el concepte fet servir per l’exposició del CCCB, què s’entén per la fi del món? Més enllà de la caiguda del servei de WhatsApp que alguns usuaris poden considerar avui una apocalipsi, el model de consum energètic del primer món podria portar a un esgotament dels recursos que ara fem servir alegrement i sense mesura. José Luís de Vicente, comissari de Després de la fi del món, creu que “hi ha molts finals del món possibles”, tot i que no són imminents. El que sí que és imminent, segons De Vicente, és “un canvi cap a un món totalment diferent” del que coneixem actualment. Això podria ser la veritable fi del món.

La majoria dels experts no pensen que es tracti d’una catàstrofe com les descrites, per exemple, en les pel·lícules de Terminator, de James Cameron, sinó més aviat un canvi radical en la disponibilitat dels recursos naturals. Patrizia Ziveri, directora científica de l’ICTA (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals), no veu aquesta fi del món “tant com un col·lapse, sinó més aviat com una recalibració o una correcció d’algun tipus”. Aquesta correcció hauria de passar, per exemple, per economitzar, restringir, prioritzar i racionalitzar l’ús que fem dels dispositius i les tecnologies més quotidianes.

Fi o canvi radical

De Ray Bradbury a Cormac McCarthy i de Philip K. Dick a Kim Stanley Robinson, molts autors han imaginat la fi del món, i en tots ells la tecnologia sempre ha tingut un paper clau. Pere Puigdomènech, director del Centre d’Investigació en Agrigenòmica, està convençut que “els humans hem de pensar en la manera com hem estat creixent i vivint fins ara i en com fer-ho d’ara endavant de forma reflexiva”. Si prenem com a hipòtesi que la fi del mónsigui una apagada tecnològica o un canvi de paradigma per esgotament dels recursos energètics, es poden dibuixar diversos escenaris. Puigdomènech assegura que es preveu que s’acabin els combustibles fòssils, “primer els més contaminants, com el carbó i el petroli, i després el gas”. I això podria passar en el pròxim mig segle.

Aleshores, quina energia farà funcionar els nostres dispositius? Mentre no arribi la fusió nuclear, haurem de fer servir “les fonts renovables basades en la geotèrmica i l’energia solar en totes les seves formes (fotovoltaica, eòlica, hidràulica o biocarburants)”, explica Puigdomènech. José Luís de Vicente té clar que “les energies fòssils ja no són viables i les nuclears només ho són a mitjà termini, no són energies de futur”. El problema és que, ara mateix, el 85% de l’energia que fem servir prové de fonts no renovables. Prescindir d’aquest gran percentatge i quedar-nos només amb el 15% canviaria radicalment la manera com fem servir els aparells i els mateixos aparells, tant en la naturalesa com en les funcions i el disseny.

Salut, mobilitat

En aquestes circumstàncies energètiques, quins estris sobreviurien a aquest túnel fosc de l’apagada? La majoria d’aplicacions i dispositius estarien relacionats, probablement, amb les comunicacions i la mobilitat. La degradació del medi ambient també convertiria en vitals les aplicacions relacionades amb la salut. Informacions com el nivell d’oxigen a l’aire, el grau de pol·lució de les ciutats en temps real o la toxicitat de la pluja podrien ser vitals abans de sortir de casa cada dia.

Ara mateix, a la Xina, l’empresa Sanquin Forest Industry ja ven llaunes d’aire pur que duren uns dos minuts i costen 6,95 dòlars. El negoci ha sigut un èxit, perquè l’elevada contaminació atmosfèrica fa que sigui molt difícil respirar aire net en les grans capitals. Si el planeta se segueix degradant al ritme actual, aquest negoci podria passar de ser una anècdota a una necessitat de salut pública. Patrizia Ziveri està convençuda que “la civilització i la destrucció de l’hàbitat eren i són sovint paral·leles”, i això implicarà a curt termini “canvis dràstics”.

Quins podrien ser aquests canvis? Patrizia Ziveri té clar que tindran a veure amb “el creixement de la població relacionat amb la urbanització, el transport, els diferents tipus de contaminants i la gestió de residus”. Una part important de les tecnologies, tant domèstiques com industrials, d’aquest futur posterior a la fi del món hauria de pal·liar els efectes del “gran consum de productes, els residus dels quals acaben principalment al mar i l’atmosfera, com ara l’acumulació de plàstics als oceans i l’augment de CO 2 a l’atmosfera”, descriu Patrizia Ziveri. En aquest panorama de degradació mediambiental, assegurar-se de menjar productes no contaminats també es podria convertir en una prioritat en les pròximes dècades. Aquest mateix any 2018, l’empresa nord-americana Hampton Creek assegura que començarà a vendre carn sintètica als supermercats. El següent pas podria ser imprimir - se carn sintètica a casa per assegurar la qualitat del que portem a taula en un futur no gaire llunyà.

Aturar el malbaratament

Assumint que la societat disposaria d’una font d’energia que fes anar les màquines, ja fos d’origen renovable o nuclear, una de les claus d’aquest futur posterior a la fi del món seria el nivell d’optimització dels telèfons o els dispositius que els substituïssin. És probable imaginar que aquest col·lapse també comportaria un racionament de l’energia, que es convertiria en un bé escàs i impossible de malbaratar.

El nivell de consum que avui tenen els aparells seria insostenible. La gran majoria dels telèfons actuals tenen una autonomia d’entre un i dos dies. En una societat posterior a la fi del món amb fonts energètiques escasses, és fàcil imaginar que cada ciutadà tindria l’energia racionada a un màxim diari o setmanal. Els aparells haurien de fer servir molta menys bateria i estar apagats la majoria del temps per economitzar. Costums que avui són quotidians, com ara dedicar cinc o sis hores a mirar el mòbil, es convertirien en un somni del passat. Una qüestió interessant en aquest sentit és saber si la societat és conscient avui del malbaratament energètic que practiquem i que podria ser la causa de l’apagada de demà. El model de consum imposat per la indústria i acceptat sense reserves ni reflexió per la majoria dels consumidors potser és la resposta.

José Luís de Vicente creu que més important que els dispositius concrets són la mentalitat i el model de consum i producció actual. De Vicente opina que “l’obsolescència programada té molt més impacte del que pensem en la fi del món, perquè és un dels principals impactes energètics” per al planeta. Per a Pere Puigdomènech, “la humanitat ha viscut milers d’anys sense cap d’aquests gadgets i, per tant, d’imprescindible no n’hi ha cap”. Una de les qüestions que ens hem de plantejar és “si els fem necessaris perquè és l’única manera de comunicar-nos, accedir a informació i fins i tot accedir a llocs o pagar”, reflexiona Puigdomènech.

Optimisme tecnològic

Les dades que aporta l’exposició del CCCB no permeten ser gaire optimistes en relació a la fi del món que ens espera. La història, però, també ha demostrat que la humanitat sempre ha trobat maneres de sortir-se’n. José Luís de Vicente afirma amb rotunditat que “hem de ser capaços d’assumir que la fi del món és evitable perquè els sistemes canviaran”. I posa un exemple: “No caldrà tenir un cotxe, sinó un servei que ens proporcioni un cotxe quan el necessitem”. Possiblement tampoc caldrà canviar de mòbil cada cinc o sis anys, sinó que n’hi haurà prou amb assegurar que el maquinari pot assumir les actualitzacions durant deu o quinze anys. Això reduiria dràsticament els residus, un dels principals problemes avui dia de les tecnologies que fem servir.

Patrizia Ziveri albira també un canvi en l’ús que fem avui dels dispositius que ens envolten per fer-lo “més intel·ligent, per exemple, fer que el procés d’educació i aprenentatge sigui més eficaç i divertit, i una eina per transferir valors humans universals”.

Pere Puigdomènech encara és més contundent contra el pessimisme respecte al futur. “No m’agraden gaire les prediccions sobre la fi del món que han aparegut clàssicament amb certa freqüència. S’han equivocat totes”, afirma. De moment, no sembla probable una fi del món a l’estil de l’Skynet de Terminator, però el catastrofisme pot servir com a senyal d’alerta per fer-nos reflexionar i canviar els hàbits de consum que hi podrien menar si no fem res per evitar-ho.