Quan va començar la mobilització a la Universitat de Nanterre a finals d’abril i es va produir l’esclat de la primera gran manifestació al Barri Llatí de París el 28 d’aquell mes jo treballava d’assistent amb l’escultor Piotr Kowalski. Per a un xaval arribat de Barcelona l’any anterior, la visió d’una manifestació d’aquella magnitud era impressionant. Més impressionant encara era veure que els CRS (Compagnies Républicaines de Sécurité) s’ho pensaven molt abans de reprimir. La interpretació optimista entre els manifestants era que els flics estaven acollonits. Jo m’ho creia perquè el grisos a Espanya de seguida disparaven trets a l’aire que, per art de màgia, acostumaven a deixar morts al carrer. Els CRS van repartir molta llenya però no van disparar mai munició letal, cosa que denota una bona càrrega d’intel·ligència política de De Gaulle. De tota manera, a mesura que els esdeveniments van anar progressant, tota l’àrea de Saint-Germain, Saint-Michel, Mutualité, Saint-Jacques i Gay-Lussac semblava un paisatge de guerra. I, a sobre, 10 milions de treballadors en vaga ocupant les fàbriques a tot el país. Ras i curt, la cosa era seriosa.

De Gaulle ho tenia complicat políticament donada la fredor mostrada pel comandament de les forces armades del país, ressentit per la pèrdua d’Algèria i per l’empresonament de militars com el general Georges-Augustin Bidault pel seu suport a la OAS, l’organització terrorista d’extrema dreta que va produir una pila de morts a la França metropolitana. És per això que finalment va anar a Aquisgrà (el gros de l’exèrcit francès era a Alemanya des del final de la guerra) per parlar amb el general Jacques Massu, màxim comandant a la plaça, per assegurar-se el suport armat. Quan es van trobar l’un davant l’altre, De Gaulle va dir una frase per a la història: “ Tout est foutu, Massu ”.

El resultat de la conversa va ser, per una banda, la garantia de donar-li suport militar si feia falta i, per una altra, la posada en llibertat de Bidault, entre altres coses. Els tancs van arribar fins a les portes de París però no hi van entrar; l’última vegada que un parisenc n’havia vist al carrer portaven la creu gammada al blindatge.

Entre això i l’ordre de George Marchais, secretari general del Partit Comunista Francès, d’aturar les vagues i desmobilitzar els treballadors, es va aconseguir que l’última oportunitat revolucionària a Europa acabés com una revetlla de Sant Joan, amb ressaca inclosa.