PERFIL

Steve Carell: l’enigmàtic geni de la comèdia

Després d’acomiadar-se de l’exitosa The office i protagonitzar aclamats drames a la gran pantalla, ha retornat a l’humor televisiu amb Space Force. Actor, humorista i productor, no ha parat de treballar des de principis dels anys noranta, però per molt temps que faci que és una estrella de cine, la seva figura continua mantenint una aura de misteri

TEXT: DAVE ITZKOFF / THE NEW YORK TIMES

P ot ser un perfecte beneit, com el Brick Tamland d’ Anchorman ( El reporter ), que amb prou feines és capaç d’expressar-se, o un perdedor encantador i incomprès, com el Michael Scott de The office, el paper que el va fer famós. De vegades, ha fet molta por, com quan interpretava el paper de John E. du Pont, l’hereu multimilionari i assassí de Foxcatcher. Són personatges que no comparteixen gran cosa entre ells ni amb l’actor que hi ha al darrere, i que tampoc ens en descobreixen gairebé res.

Així doncs, les característiques que va triar Carell quan ajudava a perfilar el personatge principal que havia d’interpretar a Space Force, la seva nova sèrie còmica de Netflix, potser són reveladores. Quan tenia l’oportunitat de construir un personatge des de zero, va assumir el paper del general de ficció Mark Naird, un cap militar molt tibat però molt competent, a qui encarreguen crear una nova branca de les forces armades dels Estats Units.

Per molt temps que faci que és una estrella de cine, Carell, de 57 anys, encara és en part un enigma. Gairebé tothom que el coneix us dirà que és un bon home: abnegat com a marit i pare, i un col·laborador generós i amable.

Però resulta que, de vegades, està una mica descontent, si més no amb ell mateix. Escolteu atentament i potser ho notareu quan, en el transcurs d’una conversa sobre el rodatge de Space Force, li vam preguntar com va decidir quina mena d’home havia de ser Naird.

“Volia trobar-hi una certa humanitat”, diu Carell, amb un to suau que dona pas a una estrident autoflagel·lació quan s’adona del que acaba de dir. “Déu meu!, és tan suat dir coses d’aquestes quan parles d’una comèdia. Uf, calla. «Que estigui arrelat a la humanitat». Doni’m un moment”. Només era una entrevista telefònica, però com aquell qui diu podies veure com posava els ulls en blanc. Se li va tranquil·litzar la veu mentre assegurava: “Però crec que les coses són més suggerents si en el fons hi ha una mica d’intensitat”.

Space Force, que ja es pot veure a Netflix, és una sèrie molt esperada: creada per Carell juntament amb Greg Daniels, el productor executiu de The office, presenta l’actor en el seu primer paper de comèdia televisiva d’ençà que el 2011 va deixar la sèrie de la NBC.

Però Space Force potser no és la mena de sèrie que s’esperen els espectadors. No és un fals documental i, tot i inspirar-se en la realitat, en el fons no és una sàtira política. Carell, el pare del qual va lluitar a la Segona Guerra Mundial i es va incorporar després a l’exèrcit, vol que la sèrie respecti els militars i que les situacions humorístiques es derivin de les exigències contradictòries de la vida familiar i l’entorn laboral del protagonista.

Intèrpret i creador

De tota manera, Carell és conscient que la sèrie es veurà des de l’òptica de la seva anterior sitcom. “No volíem fer una versió espacial de The ofice ” -diu rient per sota el nas-, i és curiós, perquè així que es va anunciar, això precisament és el que tothom va començar a dir. Però va ser una decisió deliberada. No volíem fer marxa enrere”.

Space Force és també una bona oportunitat per presentar-nos Carell com a intèrpret i creador: un Carell que veu els seus èxits d’una manera una mica diferent de com els veuen els espectadors; que està content de fer taula rasa de tant en tant i que sembla còmode mostrant-se una mica misteriós davant del públic, sempre que trobi un sentit al que ha triat.

El que passa és que no li resulta fàcil parlar d’ell mateix, ni parlar de per què no és capaç de parlar d’ell mateix: “És molt estrany analitzar una sèrie com aquesta i parlar dels seus components i de la preparació. No li importa a ningú, excepte a l’actor. Només espero que agradi”.

Tot i que Carell potser no ho vol reconèixer, té una certa influència en el sector. Gairebé una dècada després de deixar la sucursal de la Dunder Mifflin Paper Co. (l’empresa de The office ) a Scranton, Carell, candidat al premi de l’Acadèmia per la seva actuació a Foxcatcher (2014), va tenir una ratxa de papers de gran dramatisme i de comèdia negra: un pare que lluita amb la drogoaddicció del seu fill a Beautiful boy ( Siempre serás mi hijo ); un presentador de televisió caigut en desgràcia a The Morning Show, i Donald Rumsfeld a Vice, el biopic sobre Dick Cheney.

Diu que, quan planificava la seva següent ronda d’actuacions, “només volia fer una cosa divertida, ximple i desenfadada: una comèdia sense complicacions”.

Fa uns dos anys, els directius de programació de Netflix es van posar en contacte amb ell amb poca cosa més que la llavor d’un argument -una gravació fictícia de les operacions efectuades a la vida real per crear una branca militar interestel·lar-, però ja n’hi va haver prou per despertar-li l’interès.

Per crear aquesta nova sèrie, Carell volia tornar a formar equip amb Greg Daniels, que va adaptar amb èxit The office. Daniels havia observat com Carell s’anava convertint en un actor taquiller a partir de The 40-year-old virgin ( Virgen a los cuarenta ), que es va estrenar l’estiu després que The office comencés a emetre’s a la NBC. Daniels l’elogia perquè, quan es va fer més famós, no va deixar de complir els seus compromisos amb The office, i assenyala que Carell va continuar sent la mena d’actor que es queda en una sessió de rodatge fins a les tres de la matinada per conduir el cotxe ell mateix, quan l’escena la podria haver fet un doble.

En aquest sentit, afegeix: “Si fos jo, segurament hauria dit: «M’encanta la sèrie, però si la deixés, podria fer el doble de pel·lícules»”.

Un èxit inesperat

Malgrat la influència que The office encara exerceix com a model per a posteriors sitcoms i font d’inspiració per a mems d’internet, Carell diu que, quan hi treballava, mai va tenir la sensació que seria un èxit: “Van haver de passar uns deu anys després de l’última emissió perquè la gent se la fes seva”, diu Carell parlant de The office, que, en cap de les seves nou temporades, va superar mai el número 41 a la llista de les sèries més vistes: “Com li dic, quan l’emetien per la televisió no li feien gaire cas. Tenia un nucli de seguidors fidels d’uns quants centenars de persones”.

Tot i que ell i els altres protagonistes s’ho van passar molt bé, Carell diu que quan ara parla amb ells de la popularitat de la sèrie, els sorprèn força: “Crec que a tots ens fa molt il·lusió, això segur, però em sembla que ningú de nosaltres ho entén. El que té de bo tot això és que, quan hi treballàvem, ens adonàvem de la seva qualitat”.

En lloc d’enumerar els nombrosos personatges que ha interpretat, Carell subratlla la seva admiració per actors com Peter Sellers, el camaleònic protagonista de pel·lícules com Being there ( Bienvenido Mr. Chance ) i La pantera rosa.

“Era capaç d’interpretar el personatge més complicat i ser, alhora, totalment humà i pròxim”, comenta Carell. “El seu inspector Clouseau era gairebé una caricatura i, tot i així, era un paio que sempre intentava mantenir un sentit de la dignitat malgrat la seva barroeria”.

Segons Carell, a Doctor Strangelove - l’obra mestra de Sellers, en què interpreta diversos papers-“el seu capità Mandrake és un personatge totalment diferent del president Muffley”. (Apujant el volum de la veu, semblant a la de Brick Tamland -el personatge que ha interpretat diverses vegades-, Carell subratlla que no es posa al mateix nivell que el seu ídol: “Sisplau, no m’equiparo amb Peter Sellers, de cap de les maneres”.)

L’esperit de Doctor Strangelove i comèdies militars com M*A*S*H* i Catch-22 ( Article 22 ) també és palpable a Space Force, que Carell i Daniels han poblat d’una gran varietat de personatges burocràtics que fan de contrapunt de Naird, com ara un inescrutable científic (John Malkovich) i un militar rival seu que no para de burxar-lo (Noah Emmerich), a més de la seva dona (Lisa Kudrow) i una filla (Diana Silvers), que li compliquen la vida a casa. 

Traducció: Lídia Fernández Torrell
Copyright The New York Times