EL GRAN CARNAVAL

Tarantino i els espòilers

Les seves pel·lícules es poden veure una, dues, tres i les vegades que facin falta. Sempre t’agraden igual, o fins i tot més

Al Festival de Canes s’ha projectat Érase una vez en Hollywood, de Quentin Tarantino, que fàcilment podria ser la pel·lícula que un té més ganes de veure de totes les que han d’entrenar-se durant aquest any. Se situa al Hollywood de finals dels anys seixanta i explica la història d’un actor, el seu doble i la seva veïna, l’actriu Sharon Tate, que va ser assassinada el 1969 a mans de Charles Manson i la seva secta diabòlica. No en sé res més. El mateix Tarantino ha sigut molt estricte amb el manteniment dels secrets de la trama. Ha recalcat que preferia que no s’expliqués res. Les sinopsis oficials, amb bon criteri, així ho fan. I no tinc intenció de llegir cap crítica, comentari, entrevista ni reportatge sobre la pel·lícula i la seva recepció al festival francès.

Ja fa anys que ho faig així, intento arribar el màxim de verge que puc a les pel·lícules. Si en saps pocs detalls les pots assaborir millor. És de sentit comú, no? ¿Realment és necessària tota la comèdia dels anomenats espòliers? ¿És necessària aquesta dramatització infantil dels que desvelen secrets que aixafen la guitarra als altres i dels que se’n queixen amargament com a conseqüència? Aquests dies amb el final de Joc de trons ho estem veient de manera molt crua. Jo no n’he vist cap capítol, no sé res de la trama ni dels personatges. Segurament si hi estigués enganxat m’agradaria veure l’últim capítol -igual que tots els anteriors- sense saber-ne res. Esclar que d’espòilers n’hi ha hagut tota la vida. El mític TP va publicar en portada el luctuós final de Dallas i el Supertele va fer el mateix amb un episodi tràgic de Médico de familia. I no recordo grans drames ni esquinçaments de vestidures.

La cosa és molt senzilla i, em sembla, indiscutible. És millor no saber-ne res

La cosa és molt senzilla i, em sembla, bastant indiscutible. És millor no saber-ne res. Punt final. És millor no saber res d’una novel·la, un disc, una exposició i una pel·lícula. La descoberta íntima és millor, més enriquidora, més plaent. Tornant a Tarantino, posem alguns exemples divergents. Quan vaig veure Reservoir dogs ja sabia què passava amb l’orella d’un dels personatges. Però no per saber-ho la pel·lícula em va colpir i impressionar menys. Quan vaig veure Pulp fiction ja sabia que la formaven històries encreuades i havia vist infinitat de vegades fragments de l’escena del ball de Travolta i Thurman, però, en canvi, no sabia res de la violenta escena de la rebotiga o de la subhistòria de Christopher Walken, per exemple. I amb Kill Bill vaig agrair infinitament no tenir ni idea del tema de la conversa final entre David Carradine i Uma Thurman. I amb Maleïts malparits, doncs, va ser fabulós no saber qui es moria i qui sobrevivia. I amb Django desencadenat va ser pràcticament una sorpresa veure aparèixer Leonardo Di Caprio i Samuel L. Jackson i gaudir de la seva loquacitat perversa. Ah! I a Els odiosos vuit el flashback decisiu em va agafar totalment desprevingut i el vaig gaudir com un animal famolenc.

Tarantino, quina bèstia cinematogràfica, quin talent per a la narració, quin cineasta tan addictiu, tan personal, tan sorprenent. Les seves pel·lícules es poden veure una, dues, tres i les vegades que facin falta. Sempre t’agraden igual, o fins i tot més. No ens priveu de degustar-les lentament, amb totes les sorpreses immaculades. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat