PLANETA

Quan i on veure les millors flors

En aquestes dates, les protagonistes al camp són les flors, que tenyeixen el territori de blancs i rosats. Ametllers, presseguers, albercoquers, cirerers i pruneres són els arbres fruiters més espectaculars que floreixen abans que arribi la primavera i que ofereixen un espectacle cromàtic en diversos indrets del territori

TEXT: Maria Labró / INFOGRAFIA: Esther Utrilla i Eduard Forroll

Els efectes de la falta de fred es comencen a percebre als conreus de casa nostra. Els ametllers fa dies que van florir, i altres arbres fruiters com el presseguer, l’albercoquer, el cirerer o la prunera comencen a omplir de colors els camps abans que arribi oficialment la primavera. Tot un espectacle cromàtic que s’esglaona del febrer a l’abril en funció de les precipitacions i les temperatures. La floració dels fruiters també depèn de l’espècie i de l’altitud del conreu. Així, a la plana de Lleida els primers arbres a florir són els del Baix Segrià, i els últims, els de la Noguera. El color de les flors d’aquests arbres fruiters va del blanc al groc, passant pel rosat o per tons fúcsies, i pot ser diferent segons la varietat d’arbre dins una mateixa espècie.

D’arbres fruiters se’n cultiven diverses varietats a vegades molt diferents les unes de les altres, per bé que totes pertanyen a un mateix gènere i a una espècie concreta. Alguns es conreen a gran escala i abasten mercats propis i s’exporten a l’estranger. D’altres no passen de ser plantats en horts i jardins, i n’hi ha que són considerats arbres autòctons i creixen espontàniament als boscos, com és el cas del cirerer. O bé es troben en zones properes als cultius, com passa amb les pruneres. Per gaudir de la floració, el millor és visitar cultius extensius i monoespecífics, que són els que aporten més impacte estètic al paisatge. Un cop hagi acabat la floració de l’espècie dominant, caldrà anar a buscar altres indrets on domini una altra espècie. I no cal anar gaire lluny. A la Ribera d’Ebre, al Segrià, al Baix Llobregat, a les Garrigues, a Mallorca o a la Ribera Alta –al País Valencià– es poden contemplar durant aquesta època de l’any mosaics naturals espectaculars.

Ametller

Prunus dulcis

L’arbre: Del sud-oest i el centre asiàtic, va ser introduït i cultivat en tota la regió mediterrània. De fins a set metres d’alçada, té el tronc tortuós i la capçada arrodonida quan l’arbre ja té anys.

La flor: Blanques o rosades, d’uns 4 o 5 cm d’amplada, amb cinc pètals i nombrosos estams. Surten per parelles abans de les fulles de l’any

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.

Joan Maragall

Presseguer

Prunus persica

L’arbre: Originari de la Xina, es cultiva amb èxit a tot el sud d’Europa en indrets càlids. És un arbre no gaire alt, de fins a cinc metres d’alçada, amb les branques verdoses i tenyides de tons vermellosos.

A la Xina i al Japó es considera que el seu fruit, el préssec, és símbol d’immortalitat. Per això és protagonista de moltes llegendes populars.

La flor: De color rosa intens, de 3 o 4 cm de diàmetre, amb el calze amb cinc lòbuls arrodonits i peluts. Apareixen quan deixa de fer fred i abans que surtin les fulles de l’any, solitàries o per parelles.

La flor del presseguer és realment fascinadora: al moment en què aquest arbre floreix, que és a la primavera, es cobreix d’unes minúscules flors d’un raig evaporat, pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l’arbre com petits cucs de cristall transparent, d’una puresa de transparència realment fascinadora.

Josep Pla

Albercoquer

Prunus armeniaca

L’arbre: De l’Àsia central i la Xina, a Europa es va introduir en l’època dels romans. Té una alçada de tres a sis metres i una capçada formada per branques ascendents, les més joves de les quals són rogenques, llises i lluents.

Armènia té una gran tradició de conreu d’albercoquers des de temps remots, fet que ha donat lloc al nom científic de l'espècie.

La flor: Blanques o una mica rosades, amb cinc pètals arrodonits i molts estams. Les flors de l’albercoquer surten abans que les fulles i ho fan generalment en grupets.

L'aubercoquer totes ses flors badà:
és d'una pal·lidesa mig rosada,
del color de la noia abandonada
que somia un besar.

Guerau de Liost

Cirerer

Prunus avium

L’arbre: És un arbre originari d'Europa, Àsia occidental i del nord d'Àfrica. Pot fer fins a deu metres d’alçada, té el tronc dret i una capçada ampla formada per branques gairebé horitzontals.

La variant japonesa sota la qual se celebra l'arribada de la primavera és la Prunus serrulata, també anomenada cirerer del Japó, amb una flor més rosenca.

La flor: Blanques, de 2 a 3 cm de diàmetre, oloroses, amb cinc pètals i molts estams. Agrupades en umbel·les de poques flors, de dues a sis.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Maria Mercè Marçal

Prunera

Prunus domestica

L’arbre: Originari del Caucas, va passar al sud d’Europa, on es va cultivar a gran escala des de temps remots. És un arbre de fins a deu metres d’alçada, té les branques rogenques, sobretot les més joves, que conformen una capçada irregular.

La prunera és el més rústic dels arbres fruiters i el que es pot conrear més al nord o a més altitud.

La flor: Blanques o una mica verdoses, d’uns 3 cm de diàmetre, apareixen abans o al mateix temps que les fulles de l’any. Tenen un calze poc definit, 5 pètals ovalats, lliures, i molts estams reunits en feixos. Generalment surten de dues en dues.

La flor de la prunera, que a la mateixa neu
treu el color, ha florit
i ningú la veu!

Ōtomo no Tabito

La doble pàgina amb la infografia al paper de l'ARA Diumenge

El + vist

El + comentat