QUADERN D’ORALITAT

Algunes veus que ens vam trobar pel camí

El paratge natural de l’Albera abraça des del coll del Pertús fins al mar. A l’Albera, una terra tocada per la tramuntana i els 25 quilòmetres de serralada, hi habiten boscos caducifolis (roures, castanyers, faigs, alzines…), oliveres, estanys, còrrecs i rieres, conreus, brolles i bosquines, llipoters i la tortuga mediterrània.

El llop ha desaparegut d’Espolla i han quedat els senglars, les guineus, els teixons, les fagines i els ocells, molt apreciats en l’àmbit cinegètic.

Mugalari és una expressió en euskera per designar una persona que ajuda a travessar la frontera entre Espanya i França a persones que estan sent perseguides per motius polítics. Muga és frontera i inclou aquell que viu en zona fronterera, però, per extensió, també els contrabandistes. Les mugues també són fites frontereres. Entre Espolla i França hi ha un gavadal de mugues. Només els rius i els contrabandistes poden escapar-se a les fronteres, mugar-se.

Espolla podria venir de spelucula, cova petita. Tota la zona sembla que es replega en ella mateixa protegint-se dels forasters i dels signes del temps.

El 1879 la fil·loxera es va emportar la vinya. Ara les plagues són unes altres.

És una zona pionera en el mutualisme al segle XIX, és a dir, les societats de socors mutus. Tenien un caràcter obrerista i finalitats assistencials. Entre els socis hi havia una comissió de vetlla de morts quan la mort era cosa de tots i es pagava i es plorava entre tots. Del 1842 al 1868 aquestes societats van passar a tenir un caràcter semiclandestí. Avui en dia són bars o esplais. Es reconeixen perquè moltes es diuen fraternal, concòrdia … Del mutualisme només n’han quedat les mútues privades, que són les que s’encarreguen d’acompanyar-nos, econòmicament, cap a l’últim sojorn.

Amb el campament militar, Sant Climent es va transformar. Hi havia 59 bars, un prostíbul, dutxes improvisades on hi havia bestiar, perruqueries, botigues de souvenirs. Els militars practiquen un turisme extractivista, a la seva manera. Ni uns ni altres paguen impostos. Els militars són un coitus interruptus del territori.

A Espolla la becada va quedar afectada per Txernòbil, com tots els ocells migratoris. L’estornell és molt més dur, porta molta porqueria, déu me’n guard que ens el mengéssim.

La natura és superior a la base militar, no l’afecta, però sí que viu a remolc de l’acció destructora de l’home. La natura és cíclica. Els arbres estan cecs, no s’havia vist mai. Els faigs baixos que no viuen de la boira s’han de refiar del que plou i estan secs. Els roures són quercus. La fusta dura 1.000 anys a la intempèrie, però enterrada dura un any. Les arrels es converteixen en fusta morta per la sequera, i la tramuntana els tomba.

El túnel del Portús ha canviat les deus i hi ha pous que s’han eixugat. Si es tallen les deus es talla l’arribada d’aigües ferruginoses al mar, que és la base d’alimentació del plàncton, i el plàncton de les gambes…

El bosc és com un llibre i cada dia és un full nou.

L’Albera no s’havia fotografiat fins ara i ningú podrà fotografiar-la d’aquí dos dies.

Als anys 90 hi va haver un accident amb un camió i va donar com a resultat la introducció de la cabra salvatge al territori.

Després de la Guerra Civil els militars es van instal·lar a Sant Climent amb les tendes de campanya, que no eren més que unes carpes. La tramuntana -aliada ocasional- se les va endur.

“Jo formava part de la policia militar. No m’hi vaig presentar voluntari. Com que tenia galons em van enviar allà i com que era policia militar no fotia res”.

Tots els barracons s’untaven amb Zotal.

A la cuina es feia menjar per a 4.000 homes. Es netejaven les olles amb els peus a dins i sorra, i directes al riu. Després van arribar les olles elèctriques.

A les sis de la tarda sortien els soldats en marabunta. Veies baixar una cosa tota verda que s’escampava pel poble.

En Geli i el seu passamocador de banya de cérvol.

Campanes, picarols, borrombes, borrombills, esquelles, xurequelles, esquellots, cairats, mallorquins, andaluses, d’Aragó… Si el bestiar és en un lloc abrupte, les esquelles han de ser curtes perquè no perdin l’equilibri. Quan ens posem en llocs abruptes tot ens porta a perdre l’equilibri, però a peu pla poc es divisa. Unes campanes fan quiticlín, són freqüències altes que travessen masses forestals, espais més densos. D’altres fan cutuclun, generen sons greus, freqüències baixes que travessen el prat.

L’autopista espanta, és el negatiu del lloc.

La fusta de xiprer és símbol d’hospitalitat. És una fusta insecticida, contra la termita. Si el teu cos s’enterra amb fusta de xiprer el teu cos s’embalsama. El Sant Pare l’enterren amb fusta de xiprer.

La guerra incruenta és la diplomàcia. Quan ja ens ho hem dit tot només queden les bales.

Un caçador al bar La Parra parla de nosaltres, mira de reüll, sentencia com una amenaça: “Ja fa dies que corren per aquí”.

L’ANTIARXIU SUBJECTIU D’UN ALT EMPORDÀ QUE ENCARA ÉS FERÉSTEC

Sant Climent Sescebes és un poble de l’Alt Empordà conegut sobretot perquè hi ha un quarter militar CIR 9, on als anys vuitanta, quan encara hi havia el servei militar obligatori, s’hi podien concentrar fins a 2.000 soldats i que ara, tot i estar en actiu, n’acull només uns 200. “Al principi ens interessava Sant Climent, atrets per l’imaginari bèl·lic, la idea de l’expropiació massiva de terres que va fer l’exèrcit per posar-hi la base, i la cultura megalítica de la zona, però a mesura que ens vam anar endinsant en el territori vam veure que calia ampliar els límits a altres poblacions”, explica Ingrid Guardiola, professora a la UPF, productora cultural, directora del Miniput i part de l’equip que ha organitzat el projecte i exposició Ésser expropiat / Anarxiu, que el 26 de gener s’inaugura al Museu de l’Empordà a Figueres i que fins al 24 de febrer té una primera versió més petita al Museu de l’Exili de la Jonquera.

Per què aquests dos espais? “Ens feia gràcia que aquest treball també es presentés a la Jonquera, perquè és molt a prop de l’Albera, la zona en què ens hem centrat, però és una exposició petita, una mena de tast de la de Figueres”, comenta Jordi Mitjà, artista visual i editor, que coneixia bé la zona abans, ja que viu a Lladó, a l’Alt Empordà, la comarca d’on era originari l’avi de l’Ingrid, que és gironina. “No volíem fer un lloc prototípic de l’Alt Empordà sinó que ens interessava anar a buscar un indret que resultés desconegut fins i tot per als mateixos empordanesos”, comenta Mitjà. Per al docent i fotògraf Jon Uriarte, el tercer integrant, l’Albera té moltes similituds amb el seu lloc de naixement, Hondarribia (Guipúscoa), “que és a l’altra punta dels Pirineus, també a la frontera”.

“Coneixia l’Empordà, però no aquesta zona específica, que és sorprenent perquè no és turística. És un terreny abrupte, una mica feréstec encara, i això la fa molt interessant”, comenta Uriarte, que sobretot està content de com ha funcionat l’equip -coneixien la feina de cada un però no havien tingut relació personal ni professional fins que els comissaris del Terra-lab els van seleccionar- i assegura que ha sigut “una coautoria autèntica”. El treball de camp el van fer el 2016 i, segons explica Mitjà, no van planejar gaire el que buscaven sinó que, “de manera no gaire científica”, anaven creant una mena d’arxiu “incomplet i subjectiu” realitzat a partir de les seves pujades a la zona, on recorrien el territori, recol·lectaven objectes que trobaven, parlaven amb gent -com els alcaldes dels pobles o un guia forestal que també és escultor-, se submergien en les hemeroteques o en els arxius cartogràfics i bussejaven a les xarxes per trobar rastres del passat del poble. El resultat, una mena d’antiarxiu que combina residus materials o fotogràfics de la zona i obres creades per a l’ocasió, és el que es mostrarà al Museu de l’Empordà.

“Potser no és un projecte tan fotogràfic com els altres de Terra-lab”, comenta Mitjà. “Esclar que hem fet fotografies i vídeos nosaltres mateixos, però també hem recollit objectes, hem fet escultures, disseny de teles com una mena de falsos souvenirs, utilitzem imatges d’altres, llibres...” De fet, ells el defineixen com una “antiguia”. El projecte, com més l’expliquen més fascina, perquè són molts els elements que atreuen d’aquest territori ple de complexitats, sobre el qual reconeixen que encara no saben gaires coses, malgrat la immersió que hi han fet. I es troben amb contradiccions. Perquè, per exemple, els terrenys van ser expropiats per l’exèrcit ordinari però, alhora, com passa en molts altres llocs, ha sigut això precisament el que ha permès preservar-los d’aquest altre exèrcit extraordinari que comanda l’especulació.

QUÈ ÉS TERRA-LAB.CAT?

Un projecte ambiciós i plantejat a llarg termini en què res estava predefinit. Això és Terra-lab.cat, un laboratori de creació visual sobre el territori català que va guanyar el primer premi Lluís Carulla, el 2015, per a l’estímul d’un projecte cultural, dotat amb 100.000 euros. Amb aquests diners i l’ajuda del departament de Cultura s’han produït deu treballs en què sempre han col·laborat dos artistes visuals i un creador d’un altre àmbit, des de la música a la filosofia, amb el denominador comú d’haver nascut després del 1968. Els deu equips -en total, 30 persones- han fet el treball de camp al llarg de més d’un any en diverses zones, encara que no és ben bé un recorregut paisatgístic o geogràfic, sinó que cada equip ha escollit treballar el territori des d’enfocaments diversos, ja sigui la seva relació amb la tecnologia, amb el cos o amb l’antropologia com també amb conceptes més eteris com la permanència o el subjecte. Els impulsors del projecte -Vicenç Altaió, Ignasi López, Sergi Opisso i Román Yñán- han coordinat els diversos equips, que estan mostrant els seus treballs en diversos centres del territori.