Fotos: LURDES R. BASOLÍ / ALEIX PLADEMUNTAl matí fa ploviscons; a mitja tarda plou molt fort i pedrega. He sortit un instant amb el nen, per buscar moixines. L’herba és rabejada, i el peu s’enfonsa pels conreus.

El ministre de Defensa ha publicat una ordre prohibint tota ingerència de l’exèrcit en la política i condemnant el cabdillatge “que és -diu- la característica de l’altra banda”.

Marià Manent. 6 d’octubre de 1937

-----------------------------------------------

'Mont signis' és una expressió provinent del llatí que significa muntanya senyal. Signis significa senyal o signe i prové del grec, on significava unir. Quan els romans viatjaven pel Mediterrani el Montseny era el seu mont signis. Han passat més de dos mil anys. Els romans ja no hi són, la muntanya sí.

Tres autors hem treballat durant un any i mig al Montseny. Hem volgut mirar la muntanya amb els ulls d’avui, sense oblidar com es va mirar, caminar, escriure, cantar i pintar fa uns anys, i fins i tot uns segles. Ens hem sentit privilegiats pensant que el Montseny viu un moment especial i únic en què conflueixen el vell món i el nou, dos mons molt diferents que xoquen perquè no saben conviure. Un món acaba per donar pas a un altre. Però segurament aquest no és un moment únic, la vella muntanya s’adapta contínuament a qui l’habita, la camina i la pensa. Sempre ha sigut així, sempre cohabita i uneix mons i vides. No sabem com serà el Montseny en el futur, però ens hem esforçat per entendre com és avui. La complexitat de la muntanya i del context social que ens toca viure no ens ho han deixat saber. El Montseny no s’acaba, no es pot conèixer.

El projecte Signis és un recull d’imatges, músiques, sons, senyals, signes i unions del que haurem pogut fer, conèixer, descobrir i trobar al Montseny fins al dia 6 d’octubre del 2017.

Potser aquest conjunt de peces ajuden el visitant a conformar una idea més àmplia i complexa de la magnificència de la muntanya senyal. Si històricament l’hem utilitzat com un pic que assenyala un lloc, potser ara descobrim que a qui assenyala és a nosaltres.

Lurdes R. Basolí, Mau Boada, Aleix Plademunt

-----------------------------------------

UNA SIMFONIA VISUAL I SONORA A TRES MANS

E Montseny, i en això coincideixen tot tres, és inabastable. “L’exposició mostra el que humilment aquest equip ha pogut investigar, però el Montseny és un descobriment continu que suscita misteris encara que tornis un cop i un altre al mateix lloc”, diu Mau Boada. Ell, músic, va néixer a Sant Celoni i sempre ha estat connectat físicament i espiritualment amb el Montseny perquè, explica, fins i tot el seu pare n’és un dels grans estudiosos. La Lurdes R. Basolí i l’Aleix Plademunt, tots dos artistes visuals que utilitzen la fotografia com a eina, sempre l’han tingut a prop perquè ella és de Granollers, i ell, d’Hostalric. “El Montseny és una referència que tant l’Aleix com jo hem tingut des de petits: el mont senyal”, explica la Lurdes. “Tots dos vèiem el Montseny des de casa els pares però mai l’havíem explorat amb profunditat. Crec que també hi havia una part de mi menys conscient que buscava un territori lliure de la decadència de la nostra societat, idealitzava una mena de refugi, buscava un indret pur per descansar l’ànima”. Era una referència, reconeixen, però també un gran desconegut. “Al llarg d’un any hem fet quatre estades de deu dies a El Puig, una masia de la Diputació prop de Sant Marçal, d’on hem sortit per escoltar el que passava, i en aquests 40 dies hem mirat de formar-nos una idea del que és el Montseny”, comenta Aleix Plademunt. “Estàvem gairebé sempre sols, sense cobertura ni wifi bosc endins”, recorda la Lourdes. “Cada matí em llevava i saludava les Agudes amb pijama”.

L’exposició, que han titulat Signis, és la segona del projecte Terra-lab.cat -la primera es va fer a l’estiu al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí- i s’inaugura el 6 d’octubre al Museu de Granollers, on es podrà veure fins al 26 de novembre. S’hi exposen unes 750 fotografies realitzades pels dos artistes, que no estan identificades; és a dir, no se sap quines ha fet cadascú, ja que, tot i que són molt diferents, s’ho han plantejat com un treball col·lectiu. “Tot i que moltes de les sortides les hem fet plegats, i que després de tants dies de convivència segur que hi ha hagut influències, hem intentat preservar les diferències -comenta Plademunt-. Jo he fet fotos de manera més visceral, disparant molt de manera ràpida i immediata. Ella té una manera més pausada, més contemplativa. Dosifica el que fa i també el seu equip, més pesant i amb trípode molts cops, fa que sigui tot més lent”. La tercera pota de l’exposició ha sigut la del músic Mau Boada, que ha creat una peça -ell en diu simfonia- de 12 minuts que acompanya la visita. En la composició hi inclou veus i sons de la muntanya que a vegades ha tractat de manera aleatòria. “Em va interessar el projecte perquè tant l’Aleix com la Lurdes tenien una actitud molt oberta, d’explorar sense pretensions; era un camp obert en què tots tres podíem experimentar”, comenta.

Humanitat i natura

Boada destaca, per sobre tot, “el punt de vista humà”. El que es reflecteix en aquest treball, diu, “és una humanitat que s’integra en la natura i una natura que s’integra en la humanitat”. La indústria, els mòbils, l’acció de l’home, tant la tradicional com la nova, són presents en aquestes imatges perquè no hi ha res fixat.

L’Aleix hi estaria d’acord. “El Montseny és un lloc molt potent i molt gran en el qual hi ha una multitud de micromons -assenyala-. Hi passen coses molts diferents, i tot és canviant. La nostra guia han sigut una mica els escrits de Marià Manent, i així veus que els llocs són molt diferents de com eren en les seves descripcions, han canviat totalment. Les nostres imatges funcionaran avui, però no tenen res a veure amb el que era fa 30 anys ni amb el que pugui ser d’aquí 50”.

“He volgut atrapar un món que està desapareixent, que està en els seus últims dies”, comenta la Lurdes. L’experiència, diu, li ha servit per aprendre, entre altres coses, “que els boscos no es cuiden sols i que els castanyers centenaris es troben davant la primera generació que els oblida i els deixa morir perquè no és rendible cuidar les finques”. I és que no, no és només nostàlgia. L’exposició també parla de l’avui i dels seus problemes. “Els pagesos i pastors han sigut oblidats tant per les institucions polítiques com per un món globalitzat que només els vol per fer-s’hi fotos i penjar-les a Instagram”.