Testimoni De Camí a la república

AVANÇAMENT EDITORIAL

Testimoni de camí a la República

Raül Romeva és a la presó des de fa un any a l’espera del judici pels fets de l’1-O, que començarà a principis de febrer. Demà es posa a la venda ‘Esperança i llibertat’ (Ara Llibres), un llibre en el qual l’exconseller relata la seva experiència a la presó i reflexiona amb profunditat sobre el Procés i la lluita no violenta. Oferim un avançament editorial del llibre amb l’extracte d’alguns fragments de diferents capítols

Testimoni De Camí a la república
TEXT I IL·LUSTRACIONS: RAÜL ROMEVA

Aquest llibre s’ha escrit a la presó, a cavall entre les cel·les 1 del mòdul 3 i 2 del mòdul 7, al centre penitenciari d’Estremera, i la cel·la 58 del mòdul 2, a Lledoners.

La presó és com un castell: infranquejable i impenetrable. Els murs i els filats aïllen la persona presa del món que l’envoltava abans d’entrar-hi, i tard o d’hora, milers de sensacions cauen en l’oblit. Qui és dins oblida racons, mirades, abraçades, olors, gustos, però sobretot pateix per si qui és fora s’oblida d’ell.

Aquí dins, només l’esperança i les ànsies de llibertat et poden protegir de l’oblit.

Aquest llibre pretén ser la llum que ens manca a la cel·la, aquella pausa que ens ajuda a prendre consciència del moment, aquell pensament que surava inconcret, indefinit, mentre érem fora. Aquest és un llibre de reflexions i de propostes, de molts dubtes, però també d’algunes certeses. De mirades calidoscòpiques davant realitats complexes, i de propostes senzilles davant de necessitats emocionals.

Hi reflexiono sobre la vida a la presó, però sobretot sobre els quès i els perquès de la nostra situació. No pretén ser una mirada crítica cap al passat, ni tampoc hi trobareu cap necessitat de saldar comptes amb res ni amb ningú. Ho aviso d’entrada, per si algú esperava trobar-hi retrets, informació secreta o fórmules màgiques d’algun tipus. La meva intenció és parlar una mica del passat (necessari, per contextualitzar sentiments i reflexions, i per saber d’on venim), bastant de present (imprescindible per saber on som realment) i molt de futur (per saber on volem anar i, sobretot, per què). [...]

En definitiva, he volgut escriure sobre l’esperança i la llibertat, dos conceptes que estan presents de manera permanent en el cap i en el cor de qualsevol persona en situació de presó.

Del capítol I “Esperança en la foscor”

Maig del 2018. Cel·la 2 del mòdul 7 del centre penitenciari Madrid VII, Estremera, Madrid.

A les 6.15 sona el despertador del rellotge que penja del capçal del llit. Obro els ulls amb aquella tremolor obligada per la son, encara persistent. La llum matinal entra per la finestra, precàriament protegida per una cortina del tot insuficient. M’incorporo i m’assec al costat del llit mentre deixo caure els peus, que queden penjant a un metre de terra. Faig uns primers estiraments, primer de coll i tot seguit de braços, mirant de tocar el sostre amb les mans. No hi arribo per ben poc. Tot seguit faig un salt i aterro amb els peus nus sobre el terra groc. Baixar de la llitera sense fer ús de cap escala ha esdevingut un gest mecànic, més fruit de la pràctica que de l’agilitat. Faig una llambregada al meu voltant i comprovo que continuo ancorat en la meva petita realitat de deu metres quadrats. Una llitera de ferro clavada a terra, un moble d’obra amb combinació de prestatge i escriptori, un vàter, un lavabo i una dutxa que cal desinfectar cada dia amb lleixiu. L’embolcall tampoc no és gaire seductor: quatre parets de guix, suposadament blanques, plenes d’esquerdes i floridura.

Ara com ara gaudeixo d’aquest petit espai en solitud, després d’haver estat força setmanes compartint-lo, primer amb el Joaquim Forn i després amb el Josep Rull. [...]

Més enllà de recuperar una mica d’intimitat, el canvi de condició és notable. Quan comparteixes cel·la la realitat és que vius, literalment, en el vàter del teu company. De fet, una cel·la no és altra cosa que un evacuador d’aigües fecals amb llitera incorporada.

La complexitat com a oportunitat

Constato que la nostra situació circumstancial ens permet observar les coses amb més calma i perspectiva, i en la seva globalitat i complexitat. I això és així perquè aquí dins estem allunyats del ritme frenètic i la dictadura de la immediatesa que es viu al món exterior, sovint condicionat per la construcció de realitats paral·leles construïdes de manera artificial en l’oceà de les xarxes socials.

En el món real la visió global del tauler implica veure els elements, la manera com estan connectats, i com aquestes connexions poden canviar amb el pas del temps.

Assumir la complexitat i aprendre a gestionar-la esdevé avui dia una eina imprescindible per a qualsevol empresa que hom vulgui dur a terme amb èxit.

La complexitat és un valor en ella mateixa.

Vivim temps paradoxals. Avui, justament quan les interconnexions naturals, humanes i cognitives estan més desenvolupades i són més complexes que mai, socialment és com si tendíssim a protegir-nos-en, tot construint marcs conceptuals simples i lineals.

Però la realitat és que no existeixen respostes màgiques ni veritats absolutes.

Per això estem obligats a caminar per terrenys poc o gens explorats fins ara, malgrat que faci fred i l’ambient sigui inhòspit. Caldrà seguir explorant, tot equivocant-nos i alhora aprenent dels errors. [...]

És per tot això que tendeixo a desconfiar dels messies, dels oracles i d’aquells que presumeixen de tenir una bola de vidre que els permet saber què passarà, com i quan.

Igual que Gramsci alerta dels papagais (aquells que creuen que amb quatre formuletes estereotipades ho arreglen tot), i Mandela dels que aconsellen sobre què s’hauria d’haver fet, però sempre després d’haver llegit el diari de l’endemà, jo em malfio dels suposats puristes que sovint es queden al marge de tot, des d’on van assenyalant tot allò que no es fa prou bé sense assumir mai cap risc d’equivocar-se.[...]

“No hi ha res que debiliti més un artista, un general o un governant que encertar-la sempre. És només en el fracàs que l’artista reconeix la seva veritable relació amb la seva feina, només en la derrota el general hi veu els errors comesos, i només en la caiguda és quan el governant comprèn la veritable naturalesa del sistema polític. El benestar a llarg termini ens fa febles i l’aplaudiment sostingut acaba per cremar-nos. Tan sols quan ens trenquem podem percebre de nou les tensions i l’elasticitat creativa de la roda que gira. Només amb el patiment podem desenvolupar un enteniment més profund i més ampli de les realitats de la vida”. Són paraules de Stefan Zweig a Fouché. Retrat d’un home polític.

En el camí a la República no hi ha fórmules màgiques, ni manuals d’instruccions, ni guies espirituals infal·libles.

Les cruïlles davant les quals ens trobem contínuament ens sotmeten a un estrès inevitable, però que a la vegada ens confronta amb la realitat. Ens agradi més o menys, som on som, no on ens agradaria ser. I les decisions que ens toca prendre en cada moment depenen, justament, d’aquest fet tan singular com incontrovertible. Com diu Henry Miller, “més important que les decisions que prenem, és el moment en què prenem aquestes decisions”.

“No es pot ensenyar a ningú a prendre les millors decisions, però sí que podem aprendre de nosaltres mateixos”, recomana Garri Kaspàrov. I afegeix: “No és una estratègia gaire recomanable esperar sempre que l’adversari cometi un error greu”.

En altres paraules: cal tenir sempre en compte l’adversari, però sobretot cal saber quines són les nostres opcions i jugar-les bé.

És per això que quan sento parlar de fracàs (sigui perquè el desitgen o perquè el temen) em rebel·lo. [...]

Soc clarament dels que pensen que el fracàs només és un pas més cap a la victòria.

Ni fàcil, ni ràpid ni indolor

Fer una República no és una tasca fàcil, ràpida o indolora. I si algú ho creu, lamento dir que enganya o s’autoenganya. Tanmateix, reitero que som molta la gent que pensem que és un camí irreversible. No hi ha marxa enrere.

Quan se’m pregunta com veig les coses amb vista al futur, no en tinc cap dubte: Catalunya serà una República. I dic serà perquè, tot i que estem en camí, encara no ho som. Ens cal fer la darrera etapa, tot assumint que no disposem de les majories suficients i que hi ha seriosos dubtes en actors molt significatius, tant dins com fora del país, sobre la possibilitat que això acabi passant.

Hem avançat molt i hem arribat molt lluny. De fet, més lluny que mai. Però encara ens queda molta feina per fer, i segurament molts sacrificis.

Del capítol II “Actitud”

Aula 1 del mòdul 2, centre penitenciari de Lledoners.

Els escacs són, juntament amb les dames i el parxís, el joc estrella al castell de l’oblit. Amb l’Oriol hi juguem sovint.

Em toca moure a mi. Observo el tauler i intento imaginar quin serà el següent moviment de l’Oriol si moc el peó aquí, o si desplaço l’alfil allà. I si m’enroco? No, potser és més efectiu cobrir el rei amb el cavall, així tinc el centre protegit i dono sortida a l’alfil de negres.

L’Oriol m’observa pacient. [...]

Quan ja fa minuts que penso, opto per avançar el peó de torre, així dificulto que arribi el seu alfil. Segur? Sí, segur. És la millor opció. Moc. L’Oriol torça el gest i em diu, lacònic, com sempre.

-Si fas això, perdràs la reina.

Obro els ulls, sorprès. Com?

-Sí -diu ell-, perquè jo avançaré aquesta aquí, tu estaràs obligat a canviar, llavors jo aniré allà, tu no tindràs alternativa i hauràs de moure aquesta, i després jo sacrificaré la torre, però a canvi et mataré la reina.

Ho ha tornat a fer. Llavors li pregunto:

-Com pot ser que siguis capaç de preveure tants moviments per endavant?

-De fet, la cosa no va tant de preveure moviments com de saber llegir les situacions i interpretar-les -respon-. Només els ordinadors poden anticipar totes les opcions. En general, els humans en podem preveure tres o quatre, no més. Els grans mestres no ho són perquè tinguin totes les partides al cap, sinó perquè a base de practicar molt han après a resoldre situacions complicades. Els escacs no van tant de ser més llest que ningú com de tenir prou recursos, i sobretot de tenir molta experiència, per saber com gestionar diferents combinacions, especialment quan esdevenen complexes.

Tal com ho veig, aquesta és la millor manera d’enfocar el moment polític que vivim. Una partida d’escacs exigeix tenir perspectiva de conjunt i mirada llarga del joc. [...]

Les percepcions exteriors són extraordinàriament difícils de canviar. I que ho facin no depèn ni de tenir molts contactes, ni de parlar molts idiomes ni de caure més o menys simpàtics. Depèn del fet que constatin indicis d’irreversibilitat.

Mentre a fora creguin que és possible evitar que tot plegat derivi en la creació d’un nou estat, tindran molts incentius per no aixecar gaire la veu en contra de l’estat espanyol. Només si perceben que el camí és irreversible tindran motius per implicar-se i intentar que el camí sigui el menys traumàtic i dolorós possible, també per a ells i els seus interessos.[...]

L’aposta que alguns fem per la no-violència no respon només a una qüestió de principis, sinó també a raons pragmàtiques. [...]

A why civil resistance works: the strategic logic of non violent conflict, Erica Chenoweth i Maria J. Stephan van estudiar tots els conflictes que van poder entre el 1900 i el 2006, 323 en total. Els van analitzar de manera meticulosa per veure quins havien tingut èxit i quins no, i per què.

El resultat és clar: pren les armes i tens un 26% de possibilitats de triomfar; practica els principis de la no-violència i el percentatge augmenta fins al 53%.

Si no creus en els principis, confia almenys en l’estadística.

A partir d’aquí, tornant a Popovic, l’acció ha de seguir, sobretot, tres passos ben lògics. Primer pas: predica la no-violència dins del moviment. Segon pas: forma els companys i companyes activistes perquè sàpiguen reconèixer les possibles fonts de fricció. I tercer pas: per tal d’apuntalar el moviment contra les temptacions del dimoni de la violència, cal defensar-lo dels provocadors que, inevitablement, intentaran colar-se a la festa. Això fa incompatible el moviment amb les caputxes i els rostres tapats.

Tots tres passos són perfectament aplicables al nostre cas. De fet, reivindico que així sigui i em comprometo a ser-ne jo mateix practicant i altaveu. [...]

Del capítol III “Prendre partit”

Dilluns, 4 de desembre del 2017, sala comunitària del mòdul 3, centre penitenciari d’Estremera.

De tant en tant, en Quim ve a la sala d’estudi i em posa al dia. Tot d’una m’explica que un portaveu del PP ha dit des de la seu del carrer Génova que sap del cert que la decisió del jutge és que a la presó s’hi quedaran “uno y uno”.

Al cap d’unes hores sortim de dubtes.

Quan en Quim torna a entrar a la sala d’estudi és per dir-me, desolat, amb la cara blanca:

-Ens quedem l’Oriol i jo!

Em quedo glaçat. No sé què dir. Estava preparat perquè em digués que era jo, qui no marxaria. No perquè fos a l’inrevés. En Quim és un bon home. [...]

Finalment criden el meu nom per megafonia. Estic amb en Quim. Ens abracem.

“Sigues fort”, crec que li dic. No ho recordo bé. Potser només ho penso però no goso pronunciar les paraules, per pudor, per respecte, per ràbia.

Davant d’un judici injust, fermesa i serenor

[...] El problema persistirà, però també la nostra voluntat constructiva i el nostre compromís polític restaran intactes.

Cada dia privats de llibertat ha estat una vergonya per a aquells que saben que han instruït un procés polític. No és només a nosaltres a qui jutjaran. Jutjaran a milions de persones, a les que volien votar, i a tots els ciutadans que a l’Estat entenen el significat de la llibertat, de la fraternitat i de la vertadera justícia. Ens trobaran carregats de raons i il·lusió, dignes i plens d’esperança en un futur millor. Els anys de presó que ens demanen no ens dobleguen, la presó ha estat dura i plena d’acarnissament, però no la vam témer, ni la temem ara, i si el preu de la llibertat és una llarga presó, l’assumirem.

Abans de nosaltres molts altres van pagar un preu molt alt, la llibertat no ens la regalaran. Ens podeu condemnar, sí, però sabem que amb el judici no acaba res. Tot just comença.

La vigília del judici que determinarà una part del nostre futur -el polític, potser; el personal, segur- només podem cridar, de tot cor:

Visca la República! 

Un llibre que no pots parar de subratllar

per David Miró

Jo no soc de subratllar els llibres, per tant, el fet de sentir la necessitat d’agafar el llapis per acompanyar la lectura ja és un símptoma de la importància del text que tinc a les mans. Si, a sobre, un cop immergit en les seves pàgines, veus que no et queda pràcticament res sense un subratllat o sense un doblec, és la prova fefaent que es tracta d’un document excepcional. Raül Romeva s’ha convertit, des d’ara mateix, en el principal teòric del procés català entès com una lluita no violenta, democràtica i cívica que incorpora la presó dins d’una cartografia que beu dels grans líders i pensadors de la dissidència, començant per Nelson Mandela i seguint amb noms com Garri Kaspàrov o Stefan Zweig. S’hi podrà estar d’acord o no, amb la idea de la independència, però és indiscutible que el llibre de Romeva és avui un fet singular, únic i irrepetible en el panorama europeu: un líder polític empresonat, que té el suport de milions de votants, reflexiona des de la presó sobre el sentit de la seva lluita, la contextualitza i la situa dins del corrent del pensament liberal occidental, aquell que posa l’individu en el centre de l’acció política. I, a més, ho fa salpebrant el text amb les vivències d’algú que es troba en un medi desconegut, hostil, però alhora terriblement humà, i que ha decidit no només no doblegar-se, sinó redoblar el seu compromís, i fer-ho sense una engruna de ressentiment o d’odi. Amb lectures, amb cartes, amb converses, i amb els seus dibuixos plens d’optimisme, el Raül construeix un GPS per confortar els que, de fora estant, se senten desorientats.

El + vist

El + comentat