COMPANYS DE VIATGE

Testimoni de càrrec

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

No és fàcil, el paper que es va atribuir Thomas Bernhard: ser testimoni de càrrec. Potser representar aquest paper sí que és més fàcil, i de fet molts escriptors han jugat aquesta funció a l’escenari. Però Bernhard no va voler representar el paper sinó encarnar-lo, ser ell mateix, en paraules i vísceres, el testimoni de càrrec que havia d’elevar la seva veu contra la falsedat del món. I món, en el seu cas, era una interminable successió de plans relacionats entre si: la seva època, la seva pàtria, la seva família, les diferents autoritats, els costums, les lleis i, al final del gran embut, ell mateix fins a les últimes conseqüències.

Pocs autors han sigut més implacables que Bernhard en la tasca de demolició d’ídols. Tot el que habitualment és considerat la pertinença d’un ésser humà va ser el motiu del seu furor. Començant, està clar, per la pròpia família i la pròpia pàtria, fonts primeres de la hipocresia que envolta l’individu. Amb la família, l’autor austríac hi té una relació enrevessada i turmentada: amb la moderna Àustria, filla de l’Imperi i del nazisme, l’actitud és despietada, com si fos una mostra exemplar de la falsedat i la vacuïtat del món sencer. No obstant això, Bernhard tampoc és compassiu amb el que el concerneix directament: veu la literatura com una malaltia i a si mateix com un malalt que, en cas de tenir salut, es dedicaria a una altra cosa.

Un destructor d’aquest calibre només podia aspirar a ser efectiu i creïble amb un llenguatge que posseís una força fora del que és comú. I això Bernhard ho aconsegueix realment amb un estil concís però ple d’harmonioses modulacions, sever i sarcàstic a la vegada, dur però atapeït de moments de profund lirisme. No és d’estranyar, perseguint aquesta finalitat, que les seves novel·les autobiogràfiques s’hagin de llegir com la culminació de tota la seva obra. En especial Origen i El soterrani, dues joies tendres i malignes, dos ganivets dirigits contra el cos moral de tota una època.