KNOCKOUT

Tetes boges

"Me l’imagino a casa, assegut al sofà, mirant la tele mentre masega relaxadament els pits de silicona"

R emenant enmig de la secció de joguines i material per fer manualitats d’un basar xinès ens criden poderosament l’atenció dues caixes bastant grosses. Són una mena d’oueres gegants. A dins hi ha el que primer ens semblen una gran quantitat de baldufes enormes com les d’abans. Però alguna cosa en la percepció visual provoca una distorsió en la imatge mental clàssica de la baldufa. I ens hi fixem millor. No són baldufes. Són pits. És una gran col·lecció de pits de dona. Individuals. Boles de color carn de la mida d’una taronja, amb una aurèola vermellosa i un mugró turgent al mig. La imatge és entre esgarrifosa, inquietant i grotesca. N’hi deu haver una quinzena. La majoria, ben col·locades a les caixes-oueres, amb el mugró cap amunt, i unes quantes amuntegades per sobre, com si haguessin afegit les restes d’una altra caixa. Unes quantes estan envasades dins d’una bosseta transparent. N’agafem una de desembolicada. Són com de silicona, toves, fines, potser massa plasticoses, amb la consistència d’una mamella operada. La textura gomosa ha fet que la pols de les prestatgeries s’hi enganxi i, per tant, el bodegó encara sembla més sinistre i fastigós. Les que estan més a l’abast han quedat més brutes. Es nota que han estat masegades per mans curioses que després de magrejar-les una mica les han deixat on eren. Ho admeto: jo també ho he fet. Una vintena de tetes desparionades, allunyades de qualsevol cos. La part tradicionalment emblemàtica de l’anatomia femenina convertida en una mena de joguina espantosa a granel. Transmet, d’una manera molt potent, la idea de mutilació col·lectiva. Als laterals de les caixes que custodien les metes hi ha una frase escrita en lletres vermelles, blaves i blanques. Diu: Las TETAS LOCAS gigantes... más grandes que las de antes. L’eslògan fa que em fixi en la mida de les mamelles de silicona. Ara veig que n’hi ha de dues talles: les que equivalen a taronges més petites, les de fer suc, i les que són com taronges de taula, o fins i tot com un melonet d’aquells francesos, de Cantaloup. Busco si hi ha més caixes amb alguna altra part de l’anatomia humana, potser masculina, però no.

Trec el mòbil i faig un parell de fotografies a la col·lecció de pits. Si no, quan ho expliqui, no se’n faran el càrrec. Penso en qui deu comprar aquestes tetes boges gegants. M’imagino un home passant per caixa i deixant-ne un parell sobre el mostrador per treure’s la cartera de la butxaca. I després me l’imagino a casa, assegut al sofà, mirant la tele mentre masega relaxadament els pits de silicona, els esprem ben fort distret tot mirant La Sexta Noche o el Preguntes freqüents. O potser mira una pel·lícula. I després se’n va al llit i deixa estratègicament col·locats els pits a la tauleta de nit, perquè els mugrons el mirin atentament quan dorm. O potser els compra un davanter hàbil de tercera regional per gastar la broma al company d’equip que fa l’aniversari. I es llançaran les tetes pel cap mentre fan la cerveseta després de l’entrenament.

“Però què és això? Per a què serveix?”, pregunta la nena d’onze anys, astorada i mig enriolada. Vull pensar bé la resposta, trobar el punt just entre la ira, el fàstic, el sarcasme, l’imprescindible sentit de l’humor, la precisió periodística, la necessitat pedagògica, la prudència psicològica i l’amor matern. Abans, però, comprovo el preu: dos amb cinquanta. “Són com aquelles pilotes antiestrès però amb forma de pit”, contesto. “Però de què serveix que tinguin forma de pit?” I comencem una conversa que no té preu. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat