Si hi ha hagut un ball al cinema que ha estat parodiat i imitat en casaments, festes i envelats ha sigut el que tanca la pel·lícula Dirty dancing, aquell en què Patrick Swayze rescata la protagonista de l’avorrida taula familiar i la treu a ballar, amb un final espatarrant. Un salt èpic però molt temerari que ha provocat lesions de tota mena als amateurs que han gosat reproduir-lo. Només cal que soni (I’ve had) The time of my life en una festa perquè algú agafi embranzida intentant aixecar el vol.

Dirty dancing va ser un dels èxits cinematogràfics dels anys vuitanta més inesperats, especialment perquè en el procés de producció de la pel·lícula els desastres s’anaven desencadenant un darrere l’altre. La seva productora, Linda Gottlieb, i la guionista, Eleanor Bergstein, van lluitar perquè es materialitzés un projecte que va ser rebutjat en quaranta-dues ocasions. Es va menysprear perquè es considerava una pel·lícula “massa per a noies” en una època en què el cinema supurava testosterona. El títol, un pèl descarat, i el fet que s’hi parlés de l’avortament eren problemes afegits en una cultura audiovisual hipòcritament puritana.

Finalment, una distribuïdora de pel·lícules en VHS de poc renom i menys prestigi, Vestron Video, va assumir el projecte per un preu irrisori. I la van clavar. La lluita de classes com a argument de fons, aquells balls de cossos suats refregant-se al soterrani d’un complex hoteler i una selecció musical acurada feta a última hora van convertir un despropòsit de producció en un èxit de taquilla dels que passen a la història.

Els actors que encarnaven en Johnny i la Baby, Patrick Swayze i Jennifer Grey, no se suportaven. Swayze tenia una formació excel·lent com a ballarí i ella era una amateur. Ja anava bé tenint en compte quin era l’argument de la pel·lícula, però a ell se li acabava la paciència fent precisament el que demanava la trama: ensenyar-li a ballar. A més, Swayze arrossegava una lesió de genoll de la seva època com a esportista universitari. Gravant l’escena en què la parella practicava ballant damunt del tronc d’un arbre que creuava un rierol, l’actor protagonista va caure i el genoll va empitjorar. Cada vegada semblava més difícil poder acabar una pel·lícula el director de la qual, a sobre, era un absolut inexpert. Emile Ardolino havia guanyat l’any anterior un Oscar per un documental de vint-i-sis minuts, però no tenia cap experiència en llargmetratges ni ficció.

A Dirty dancing, l’acurada selecció musical i la manera com s’integrava en la història van ser claus. I això que la banda sonora no arribava mai. Gran part de les escenes de ball es van filmar sense saber quina música sonaria. Anaven tan curts de temps i de pressupost per poder-ne pagar els drets que van pensar que ja l’afegirien després. Tot l’equip, inclosos els protagonistes, es movien a ritme d’un avorrit metrònom mentre els productors escoltaven en privat desenes de cintes de casset buscant la cançó adequada. L’última cinta tenia premi. (I’ve had) The time of my life s’acabaria emportant l’Oscar a la millor cançó original. A la famosa escena final, Swayze, amb el dolor per un genoll destrossat i sense música, va haver de repetir fins a catorze vegades el salt per baixar de l’escenari. “Només ho podré fer una vegada més. Assegura’t que les càmeres l’agafen bé”, va dir després del penúltim intent. La següent va ser la bona. I encara quedava el salt final de Jennifer Grey, que l’actriu es va negar a assajar. Un ball famós que, un cop coneixes totes les seves misèries, si el tornes a veure ja no et sembla mai més el mateix.