El gran carnaval

Tom Wolfe, “mmmmmmmmmmmmmmmm!”

"Tota la seva vida es va interrogar sobre ella i sobre el seu poder generador i regenerador de vida, d’inquietud, de mil maldecaps espurnejants"

Al seu llibre El nuevo periodismo Tom Wolfe va recollir una antologia de textos emblemàtics d’aquest corrent que va contribuir decisivament a inventar-se. Hi explica la descoberta fonamental que va fer quan va començar a escriure periodisme d’una manera diguem-ne nova. Li va interessar molt la possibilitat de poder utilitzar tècniques pròpies de la novel·la i el conte sense deixar de ser fidel a la realitat, si és que aquesta existia i es deixava domesticar a través de les paraules. Cosa que és, encara avui, suposar molt. Però, com els bons periodistes, desitjava ser més precís amb l’explicació de la seva descoberta. “En un article, en periodisme, es podia recórrer a qualsevol artifici literari, des dels dialoguismes de l’assaig fins al monòleg interior, i utilitzar molts gèneres diferents simultàniament per provocar el lector de manera alhora intel·lectual i emotiva”.

Fonamental, això últim! “Provocar el lector de manera alhora intel·lectual i emotiva”, quina manera més senzilla i exacta de definir-ho, quina capacitat per concentrar en molt poques paraules, ben clares i eloqüents, quina és l’essència d’aquesta professió nostra i de quina manera és possible honrar-la, fer-la créixer, regar-la cada dia amb aigua fresca i vitaminada. Tom Wolfe va morir dimarts als vuitanta-set anys i li agradava dir que volia viure’n cent quatre. No ha sigut possible però deixa rere seu un rastre fecund, una obra fèrtil, rica en subversions diverses, desigual, abrupta, atrevida, boja, sincera, engolada. Un pim-pam-pum culte i passional sobre la vida, la mort, la droga, el simbolisme, els baixos instints, les contradiccions dels homes.

Li encantava la paradoxa com a punt inicial, final i limítrof de totes les històries possibles. Tota la seva vida es va interrogar sobre ella i sobre el seu poder generador i regenerador de vida, d’inquietud, de mil maldecaps espurnejants. Quan estudiava primer de periodisme a la UAB, un professor inquiet, expressiu i atabalat ens va parlar per primera vegada a la carrera de Tom Wolfe i del Nou Periodisme. Va portar a classe dos o tres llibres seus. Un d’ells era La Izquierda Exquisita & Mau-mauando al parachoques. Em vaig quedar acollonit amb aquest títol. Ens va explicar de què tractaven, en va llegir uns fragments i uns anys després me’l vaig comprar. El primer relat tracta sobre la fascinació que l’elit novaiorquesa -la burgesia esquerranosa- sentia pels nous moviments socials sorgits durant els anys seixanta, amb els Panteres Negres al capdavant. “Mmmmmmmmmmmmm! Deliciosos. Mossets de roquefort arrebossats amb nou molta. Molt saborós. Molt enginyós. El contrast entre la sequedat de la nou molta i el gust del formatge és el que produeix aquest efecte tan deliciós, tan subtil. Als Panteres els encanten, i també les puntes d’espàrrecs amb maionesa i les mandonguilletes au Coq Hardi, tot això els és servit en aquest precís instant, en safates de plata, per cambreres d’uniformes negres i davantals blancs planxats a mà”.

Wolfe volia explicar tot allò que veien els seus ulls, provocar el lector de manera “intel·lectual i emotiva”, apel·lant als seus sentits, privilegiant el de la vista -traslladar-nos allà i que ens semblés que ho vèiem- i el de l’olfacte, el gran oblidat -percebre l’olor del roquefort-, i el de l’oïda, esclar -“mmmmmmmmmmmmmm”-. No se n’oblidava cap, de sentit, el senyor Wolfe. A la seva incompresa i fascinant adaptació de La foguera de les vanitats (1990), el gran Brian De Palma va honrar la personalitat de l’escriptor i de la seva obra: veu en off invasiva, personatges crispats, un periodista curiós, un broker sense escrúpols, un atropellament, una mentida per treure a la llum, festes que acaben amb trets, Nova York incandescent... De Palma va entendre tan bé la novel·la de Wolfe que, al seu torn, pocs van saber-lo entendre a ell. Accidents, incomprensions, descompressions, desconstruccions. El que fan els artistes atrevits. I els periodistes sense por. 

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat