Sanitat, educació i cultura. Les tres potes fonamentals perquè una societat sigui sana i pròspera. La tercera és la parenta pobra. Les nostres administracions no se la creuen, la menystenen i la infravaloren. És la que rep de seguida: “Hi ha rebrot, què fem? Primer tanquem cines, teatres i festivals, que sembli que prenem decisions. Després ja veurem”. La primera és la que ha hagut de respondre a un embat criminal durant els últims sis mesos. La seva solidesa ha trontollat i trontolla per culpa d’un virus desconegut. Ha respost amb maduresa gràcies als professionals i a la trajectòria recorreguda. La segona és la que avui ens preocupa més. Setembre és el mes de l’educació, la tornada a l’escola, la necessitat de cuidar els nens. Fins al moment present, els gestors educatius del país no han estat a l’altura. Avui els vull recomanar una pel·lícula.

Es diu Avui comença tot. La va dirigir el gran Bertrand Tavernier l’any 1999. Recordo quan la vaig veure, acabava de fer vint anys, estava més o menys a la meitat de la carrera de periodisme. Rememorar avui l’impacte que em va provocar és una sensació molt suggestiva i emocionant. Explica la peripècia del director d’una escola d’un poble del nord de França. Té 7.000 habitants i un índex d’atur que supera el 30%. Els nens reben les fuetades de la crisi, la desestructuració, el desànim dels seus pares, la incertesa de l’economia. I l’escola resisteix, és un dic de contenció, la institució troncal del poble, l’oasi i el menhir. També el blanc de la incomprensió, l’abocador de frustracions i el mirall de les desigualtats. Tavernier barreja actors professionals amb persones que fan de si mateixes i n’extreu una naturalitat insòlita, una veritat commovedora.

Poques, poquíssimes vegades, l’art ha retratat millor què és i què significa l’educació. Vegeu-la. Per cert, que els nens tornin a l’escola i que tots, ells i nosaltres, tornem al cine. Doble injecció de civilització.