Transsexuals. Les espurnes d’una nova revolució

Diverses iniciatives atorguen nova visibilitat als trans, des de lleis fins a associacions de famílies passant per serveis específics de salut

“ELS ANYS 80 VAN SER ELS DE LA REVOLUCIÓ GAI. ARA VE LA REVOLUCIÓ TRANS”, afirma amb entusiasme i des del desig que sigui així la fotògrafa Mar C. Llop. No només són paraules, és una activista que predica amb l’exemple. Ella és una de les protagonistes del seu treball Work in progress. Construccions identitàries, on ha capturat la seva transició d’un gènere a un altre. “No m’agrada gens fer-me fotos, però s’havia de fer. Volia dir: «Sóc aquí, acompanyeu-me»”, comenta amb sinceritat. El seu compromís es veu clarament en un dels seus autoretrats en què l’artista està despullada al costat d’armaris. El cos el té ple d’adhesius on es pot llegir: “Fràgil”. Vol representar la vulnerabilitat a la qual et sotmet un secret tan important com el fet d’amagar la teva identitat. És justament aquesta visibilitat la que reivindica amb el seu projecte, on fa veure que hi ha trans en tots els àmbits, a la universitat, treballant en una botiga, jugant a bàsquet, amb una vida tan normal i tan feliç com qualsevol altre. “Això ho ha de veure el món. Ens hem de mostrar, ens hem de deixar veure. Si no sortim als llocs, ningú se n’assabenta”, assegura aquesta activista.

També veu una petita espurna que pot encendre la flama de la revolució Natàlia Aventín, presidenta de Chrysallis, la primera associació de famílies de menors transsexuals: “Fins ara els nens i nenes transsexuals han estat amagats”. L’entitat funciona des del juliol de l’any passat i ja ha atès 200 famílies. Cada vegada n’hi ha més que accepten el seu fill transsexual tal com és, tot i que encara són poques.

Al Patri, que ara té 12 anys, li van assignar un sexe quan va néixer que no coincidia amb el sexe que ell sentia. “El meu fill des de petit parlava en masculí. Jo li deia: «Ets molt guapa». I ell em corregia i deia: «Guapo»”, recorda la Natàlia, que es queixa dels prejudicis que hi ha per tot arreu, també als professionals de la salut. “Un dia vaig telefonar a la psicòloga de la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital de Saragossa per parlar del meu fill i em va dir: «Si fos el meu, el deixaria a casa fins als 18 anys i després li canviaria el nom»”. Però aquesta desagradable resposta, plena d’incomprensió, no és anecdòtica: moltes famílies de menors transsexuals han sentit dir al pediatre “Això li passarà, tu apunta’l a futbol i, si no li agrada, és igual, ja li agradarà”, explica la presidenta de Chrysallis, a qui la indignació li dóna forces per reivindicar.

DISFÒRIA O EUFÒRIA

Fa no res, la comunitat mèdica diagnosticava com a malaltia mental el fet de no identificar-se amb el sexe biològic. Un avanç -per molts insuficient- es va produir el 18 de maig del 2013 quan a la cinquena edició del Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales (DSM) de l’Associació de Psiquiatres Americans, que funciona com a Bíblia per a molts professionals del sector, es van treure les persones trans de l’apartat de trastorn mental. Ara el DSM parla de disfòria de gènere, que vol dir disgust, malestar amb el sexe assignat. “Als informes del meu fill hi diu que té disfòria. És curiós perquè quan han fet el trànsit social el que tenen és eufòria -comenta la Natàlia-. El Patri estava tot el dia exposant-se, exagerant els gestos, eufòric”. Tots els col·lectius LGTB i els professionals sensibilitzats demanen directament la sortida dels trans del DSM, com ja va passar l’any 1973 amb l’homosexualitat. Malauradament, el pensament que l’associa a una malaltia encara pesa i el canvi de mentalitat va molt lent. Però alguna cosa està canviat.

A més d’una nova visibilitat trans, la creació d’una entitat de famílies d’infants transsexuals i que el DSM ja no ho qualifiqui com a malaltia són elements que contribueixen a aquesta, petita encara, revolució. Com la creació de Trànsit. Es tracta del primer, i segurament l’únic al món, servei de salut per a persones trans. Tot va començar amb una senzilla pregunta: “Per què els homes i les dones trans no van als serveis de salut públics?” Després de 38 anys treballant a la sanitat pública sense haver tingut mai cap pacient trans, això és el que es va demanar Rosa Almirall, ginecòloga i directora del servei d’atenció sexual i reproductiva de Barcelona. “Per què no vénen a fer-se una citologia, una mamografia, o el que sigui? -recorda que es demanava-. Em va picar la curiositat. Vaig començar a informar-me i vaig descobrir que a Austràlia o al Canadà els metges tenien un plantejament més adequat”. Es refereix al fet que fan un tractament no patologitzant. Fa dos anys, la Rosa, amb el permís de l’Institut Català de la Salut, va presentar el servei a les jornades que es fan cada mes d’octubre a Barcelona per la despatologització trans, i l’èxit va ser total. El primer any més de 70 persones hi van acudir, i el següent 150. “En el futur haurem de fer alguna cosa perquè comença a ser un pèl desbordant”, comenta aquesta dona, que dedica al servei gran part del seu temps fora de l’horari laboral.

Per Trànsit la persona més jove que hi ha passat tenia 7 anys i la més gran 67. “Em va dir: «He amagat tota la meva vida la dona que sóc. Els deu anys que em queden vull ser qui sóc»”, recorda aquesta metge. Des del maig del 2013, la Rosa no està sola, la psicòloga Soraya Vega s’ha sumat al projecte de manera altruista. Fa teràpies a persones trans, famílies i amics i dóna assessorament. “Un col·legi de Badalona em va demanar com havien d’actuar amb una trans de set anys, que anava al centre amb roba de nena”, explica la psicòloga. Un altre cas que va dur va ser el d’una persona que feia 40 anys que s’havia casat com a home i ara havia de dir a la dona i als fills que era una dona. “Va ser un daltabaix terrible. Un tsunami familiar”, recorda.

Però per la seva experiència, els que ho tenen pitjor són els menors trans. “És molt dur per a ells arribar als 18 anys amb tots els seus caràcters sexuals secundaris desenvolupats, com la menstruació, els pits o la veu, la proliferació de pèls. Hi ha nens i nenes que ho tenen clar des dels 7 anys: no es poden esperar fins als 18, que és quan estableix la llei l’inici de l’hormonació. Per a aquestes persones pot haver-hi perill per a la vida”, diu, i comenta que l’índex de suïcidis entre la població trans és molt més alt que entre la no trans. “Cal pensar que l’adolescent ho viu tot des de la mirada de l’altre i per als menors trans això psicològicament pot ser destructiu”, assenyala amb preocupació. Per això, una de les reivindicacions més potents de les famílies de nens i nenes transsexuals és que comencin tan aviat com sigui possible amb els inhibidors hormonals “perquè es puguin desenvolupar en el seu sexe sentit i no s’hagin d’operar”, comenta la presidenta de Chrysallis. “Si a un menor quan li surten uns granets s’angoixa, imagina els menors trans… Acaben odiant el seu cos pel rebuig social que reben”, explica.

CANVIAR LA MIRADA

La discriminació que han viscut les persones que no senten el gènere biològic amb què van néixer ve de molt enfora. Aquest rebuig ha engegantit l’estereotip de la marginalitat que fa rodar el prejudici en un cercle viciós. Mar C. Llop va iniciar el seu projecte Work in progress farta de veure aquest retrat distorsionat. “Sempre he vist una imatge molt morbosa, amb fotografies pornogràfiques o de pobresa, de gent que malviu, que està molt degradada”, diu. També creu que la representació que s’ha fet fins fa poc està molt allunyada de la realitat l’autor de Transsexualitats. Altres mirades possibles, Miquel Missé, sociòleg i activista trans. “De persones trans n’hi ha de tota mena. Gent tímida i gent sociable, gent de dretes i d’esquerres, persones heterosexuals i gais i lesbianes, persones que tenen famílies, en fi… persones”, afirma, remarcant una obvietat soterrada per idees preconcebudes.

Un altre mite que circula és el de la cirurgia generalitzada, segons comenta la presidenta de Chrysallis. “Només el 17% de les dones transsexuals es realitzen la vaginoplàstia i el 0,3 % dels homes la fal·loplàstia. La majoria de dones transsexuals viuen amb el seu penis sense cap problema. I és que no tenen per què complir aquests rols. Les persones trans són com són”, assenyala. En aquest sentit, Rosa Almirall parla del procés d’acceptació. “En realitat, home/dona, quina importància té? Dins el meu ideal utòpic, un home amb pits i genitals femenins, o el contrari, una dona amb penis... no hi veig cap problema. Però cadascú ha de fer el canvi en el seu cos per sentir-se còmode”, comenta la directora de Trànsit. El fet és que la majoria de les persones trans només modifiquen el que és més visible, com poden ser els pits. I ho fan per no haver de lluitar cada dia per dir qui són i en definitiva per fer-se la vida més fàcil. “Portar un quilo de maquillatge cada dia no és agradable. Al final optes per treure’t la barba amb làser i adaptar el teu cos al sentiment que tens”, comenta la fotògrafa Mar C. Llop.

PREGUNTES INCÒMODES

Actualment, a l’Estat hi ha nou comunitats amb unitats de transsexualitat i identitat de gènere (UTIG), entre les quals només en quatre fan cirurgia genitoplàstica. Una d’aquestes unitats és la d’Andalusia, que és la més antiga -fa quinze anys que existeix- i és on es deriven més casos d’altres comunitats. La UTIG de l’Hospital Carlos Haya de Málaga va començar l’any 1999 amb només tres professionals i el 2006 van duplicar plantilla. “En l’actualitat ja s’han atès més de 1.500 persones”, assegura la doctora Isabel Esteva, coordinadora d’aquesta unitat, on la mitjana d’edat dels usuaris és de 27 anys.

A la UTIG malaguenya cada any es realitza una avaluació psicològica a més de 70 persones i l’endocrí els prescriu un tractament hormonal. Després entren a la llista d’espera de cirurgia, que “continua sent alta”, diu Isabel Esteva, sense concretar temps. Els col·lectius transsexuals andalusos es queixen d’esperes d’entre un i tres anys. Però no és l’espera el que més recriminen a aquest servei. A principis del 2013 van denunciar davant la Fiscalia que els tests psicològics de la UTIG de Màlaga propiciaven un tracte vexatori, amb preguntes com: “Percep presències estranyes?” o “Ha patit abusos sexuals?”, o demanant a dones trans per què no es posaven maquillatge. Finalment, la Fiscalia va arxivar la denúncia, però va fer una sèrie de recomanacions per renovar i despatologitzar el protocol. La doctora Esteva no concreta si s’ha realitzat cap canvi, només assenyala que les persones ateses “si no desitgen respondre a alguna pregunta concreta, no estan obligats a fer-ho”.

La de Màlaga no és l’única UTIG que ha estat qüestionada, el sociòleg i activista Miquel Missé critica que el prototip de persona que es busca dins aquestes unitats especialitzades és el de la Barbie o el superhome. “Aquestes unitats deixen fora persones trans que no responen als criteris estandarditzats”, assegura la psicòloga de Trànsit, Soraya Vega. A la vida quotidiana, encaixar dins aquests estereotips pot resultar molt desagradable, comenta la fotògrafa Mar C. Llop: “He conegut nois trans que, com que els han tractat de mascles-mascles, m’han dit: «Jo vaig de marica, així no em fan segons quines bromes»”.

Recórrer el camí d’autoconeixement no és fàcil per a ningú i menys en un món governat per les aparences. Per a moltes persones trans, el famós aforisme grec de l’entrada del temple de Delfos - Coneix-te a tu mateix” - i la màxima de la filosofia oriental taoista -“La veritat és en l’interior”- adquireixen una dimensió vivencial. Miquel Missé ha qüestionat el model establert des de la seva experiència: “Per a mi la idea d’identificar-me com a dona o com a home és força estranya. Em sento incòmode amb aquestes caselles i he triat la que em feia sentir menys incòmode”. Per ell la qüestió no és tant qui s’identifica amb què sinó la llibertat per triar qui som més enllà del cos en què hem nascut.

Les històries de persones trans són molt diferents. “Hi ha gent més reflexiva i gent més impulsiva. Cada persona té el seu procés d’inici, però totes han de superar la por inicial. El que hem de fer és acompanyar-les perquè ho passin tan poc malament com sigui possible, perquè per a elles aquest camí és imprescindible”, comenta Rosa Almirall. La directora del servei de salut per a persones trans afegeix com a sentència: “No hi ha cap prova objectiva que pugui diagnosticar la transsexualitat més enllà de la mateixa persona”. Però no totes les personestrans tenen dubtes, també hi ha qui té la certesa total de ser un noi o una noia des de ben petit, malgrat el sexe assignat, segons explica Natàlia Aventín. Més enllà de si el sentiment és més o menys clar, més enllà de la identificació com a transsexual, transgènere o crossdressed -persones a les quals els agrada transvestir-se- o queer -fora de tota classificació convencional-, la lluita contra la discriminació és comuna. “Hem de construir un entorn on els infants que vulguin es puguin fer preguntes i explorar qui són sense rebre càstigs socials”, apunta el sociòleg Miquel Missé. “El problema no és de la persona transsexual és de qui li assigna un sexe sense demanar qui és ni com”.

COMBATRE LA TRANSFÒBIA

L’incipient despertar de la revolució trans ve després d’una lluita més o menys invisibilitzada. Durant anys, col·lectius de transsexuals andalusos han reclamat una llei específica per atendre les seves necessitats deixades de banda per l’administració. Han estat tan combatius que fins i tot va haver-hi activistes que van fer una vaga de fam. Enguany, després de set mesos de tramitació parlamentària, el 25 de juny es va aprovar la llei integral de transsexualitat amb la unanimitat de tots els grups parlamentaris, entre els quals el PP andalús. Però, després d’assolir aquesta fita, ara els populars la volen fer trontollar. “Per nosaltres ha estat una sorpresa majúscula. Ho han fet per sota mà, amb una proposta feta el 12 de novembre al Butlletí Oficial de la Junta d’Andalusia, on expressen la intenció de dur-la al Tribunal Constitucional”, explica Raül González, president de la fundació LGBT Triángulo. Tot i l’ensurt, sospiten que passarà com quan el PP va dur la llei del matrimoni homosexual al Tribunal Constitucional. “Al final quedarà en no res”, diu. Això sí, no abaixen la guàrdia i ja han fet una petició a la web Change.org, per aturar la proposta del PP.

Amb aquesta llei, Andalusia es va convertir en la primera regió europea a despatologitzar la transsexualitat. La normativa preveu, entre altres aspectes, la lliure autodeterminació, és a dir, que qui diu si és home o dona és la mateixa persona i no un metge. Crida l’atenció que la llei de les Canàries, aprovada a l’octubre, no hagi seguit els mateixos passos. El segon article estableix que “per persones transsexuals, a efectes d’aquesta llei, s’entén tota aquella persona que ho acrediti davant de les administracions públiques canàries, mitjançant un informe d’un/a psicòleg/a o col·legiat/da”. Segons Cati Pallàs, presidenta de l’Associació de Famílies LGTB, “la de les Canàries es va fer sense comptar realment amb el col·lectiu trans”.

LLEI PIONERA

També a l’octubre, a Catalunya va veure la llum la coneguda com a llei antihomofòbia després de quatre anys de moltíssima feina dels col·lectius LGTB i de persones com Cati Pallàs i Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori contra l’Homofòbia. La nova normativa catalana té un apartat específic per a les persones trans, per donar resposta als problemes d’inserció laboral i d’accés als serveis de salut d’un col·lectiu que pateix més agressions que la resta. “El que més castiguen els homòfobs és un noi que sembla una noia”, assenyala Eugeni.

La llei catalana que lluita contra qualsevol tipus de LGTBfòbia no preveu la disfòria. A més, posa per davant els interessos dels menors, en cas de conflicte amb els pares o els progenitors, explica Eugeni Rodríguez. Però en el que realment és pionera i la més avançada de tot Europa és pel fet que inclou un règim sancionador i un projecte formatiu i educatiu que promou un canvi de consciència de tota la societat. “El material escolar haurà de tenir fotos i continguts que siguin un retrat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en positiu. I això des del primer curs de primària fins a la universitat”, apunta Cati Pallàs, i exposa que és un plantejament tan revolucionari com necessari.

CONSTRUIR, RECONSTRUIR

“Trànsit ha de desaparèixer”, diu amb convicció Rosa Almirall, directora d’aquest servei de salut. Ella calcula que en els sis anys que li queden abans de jubilar-se podrà aconseguir que hi hagi a cada àrea territorial quatre o cinc metges especialitzats en aquest tema. I és que un dels objectius és normalitzar tot el procés. Ara, quan la persona ja està estabilitzada amb la seva dosi d’hormones, des de Trànsit s’envia una carta amb tota la informació al seu metge de família. “Així no han de venir fins aquí gent de Tarragona o d’Andorra. I jo mantinc un contacte via e-mail amb els metges”, explica la doctora. De les 230 persones trans ateses, 70 ja ho fan només de manera virtual. “La derivació està funcionant molt bé: només un parell de metges han rebutjat fer el tractament”, diu la responsable del servei. A la vegada, Trànsit fa formació. “Aquest any s’han format 60 ginecòlegs i llevadores de Barcelona. Estic convençuda que aquests professionals mai vexaran una persona trans, la primera fita és el respecte”, remarca.

Però el flux d’informació i de formació que crea Trànsit no només arriba als facultatius, ja existeix una poderosa xarxa de comunicació entre els usuaris. El que es pretén és connectar gent empoderada, sòlida, amb gent que va més perduda i necessita molta informació. “Amb més de 200 persones ja es poden fer moltes coses. Si algú es vol fer una vaginoplàstia, sempre intento contactar amb una persona que se l’ha feta i una que no, perquè pugui decidir què vol. I no hi ha millor testimoni que el d’una persona que ha passat pel mateix que passarà una altra”, comenta.

També es troba en transició, o més ben dit, en construcció, Work in progress. Construccions identitàries, el projecte de Mar C. Llop que va començar la primavera del 2013. Fins ara en el projecte hi han participat vuit persones, i a la Mar li agradaria arribar a quinze, però sobretot el que la condiciona és el temps, imprescindible en els tractaments hormonals. “Una transició per completar-se necessita entre dos i tres anys. Cal aquest temps per poder fotografiar el canvi”.

També hi ha excepcions. “El Pol diu: «Jo sóc un home i no sento disfòria ni necessito hormones ni vull operar-me»”, explica la Mar d’una de les persones retratades. El que sí que es percep en les persones fotografiades, després de més d’any i mig capturant els seus processos, és que ja caminen cap on volen. “A les fotos d’abans de la transició hi ha més tensió. Després els cossos, les cares i les mirades estan molt més relaxats”, diu. Es veu que són més a prop del final de la seva disputa entre el gènere i el sexe de què parla la filòsofa Judith Butler, darrere del camí traçat per Simone de Beavoir amb la seva famosa frase: “Una dona no neix, es fa”. I qui diu que això no val per a tothom?

Retratar el procés de trànsit des de dins

A finals de novembre va tancar al Centre de Fotografia Documental de Barcelona l’exposició Work in progress. Construccions identitàries. Mar C. Llop, fotògrafa professional que ha col·laborat en diversos mitjans, havia iniciat aquest treball personal fa més d’un any i era la primera vegada que es mostrava en públic, emmarcat en unes jornades de Cultura Trans.

Llop explica així el projecte: “Estic en un moment de la meva existència en què he decidit transitar des del gènere que se’m va assignar en néixer, i en aquest trànsit he anat coneixent persones que estan en el mateix camí. Un dia, veient el meu entorn, vaig començar a documentar i plasmar les nostres realitats, sentiments, pensaments, conceptes i debats.

Des de dins, des del costat d’aquells i aquelles que ens capbussem en un lloc entre el blau i el rosa, el blanc i el negre, buscant un cos, una expressió on sentir-nos còmodes”.

Més informació a Lamarsaladafoto.wix.com/lamarsalada.

Més continguts de