EL GRAN CARNAVAL

El Truffaut, assignatura pendent

M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics entestats en fer de la seva passió una passió compartida

Els cinèfils sempre tenim assignatures pendents. Sempre ens quedaran pel·lícules per veure. No ens les acabarem mai. Algunes mancances ens semblen imperdonables, injustificables, terribles. He conegut persones nerviosíssimes perquè no sabien com arribarien a llegir tot el que volien, a escoltar tota la música que desitjaven i a veure totes les pel·lícules que els semblaven imprescindibles. És tanta la feina i tan escàs el temps que s’atabalen de mala manera. I és un descans quan comprens que llegir, escoltar i veure tot el que vols és impossible. Sembla una deducció senzilla i òbvia però costa més del que et penses arribar-hi.

Pensava en això l’altre dia mentre veia els últims minuts de Que bonic que és viure. L’emetien, com és tradició no escrita, el dia abans de Nadal. No debades la de Frank Capra està considerada, amb justícia, la millor pel·lícula nadalenca de la història. Bé, això m’ho invento però als cinèfils les exageracions i hipèrboles sempre ens agraden. Doncs bé, una vegada més veia James Stewart interpretant George Bailey, l’home més bo de Bedford Falls, i fent-li l’ullet al Clarence, el seu àngel de la guarda, i pensava que tinc una mancança relacionada amb Que bonic que és viure.

Sí, perquè cada 22 de desembre al vespre des del 2006 Que bonic que és viure es projecta al Cinema Truffaut de Girona. M’agradaria anar-hi un any. Per dos motius. Perquè sempre em fa il·lusió tornar a veure aquesta obra mestra, manifest humanista emocionant i profund, dard afinat contra el capitalisme salvatge i la voracitat del mercat. I sobretot, perquè no he estat mai al Truffaut! I això, a aquestes altures de la pel·lícula, només ho puc considerar una mancança.

M’agrada assabentar-me de què fan els irreductibles d’aquest cinema gestionat i programat per un grup d’amics, cinèfils molt més que romàntics -avui en dia si et diuen romàntic és com si et diguessin nostàlgic, o sigui, un insult- entestats en fer de la seva passió una passió compartida, que és de llarg el millor que es pot fer amb les passions. També m’agrada assabentar-me’n a partir del que de tant en tant m’explica el Guillem Terribas, una de les seves ànimes. Al Guillem li agrada explicar què fan allà ell i els seus amics. Al seu llibre Alegra’m la vida ho va deixar per escrit però sempre li queden coses per explicar. La vida del Truffaut, igual que ho eren la vida i el cinema de l’artista que li dona nom, és dinàmica i evolutiva. No s’estanca. Sempre li passen coses noves.

És bonic escoltar les seves aventures en un temps en què vivim l’aniquilació sistemàtica i traïdora de les sales de cinema. És bonic saber que encara no hi has anat mai i que l’assignatura pendent continua. És una assignatura pendent que et fa recança però que no t’angunieja ni et corca. Penses que així, dilatant el temps, fent esperar la millor oportunitat, potser la primera vegada serà encara més bonica. 

Més continguts de