El pompós vestíbul del sanatori Imereti és una prova de l’antiga esplendor pretensiosa de l’estil imperi estalianista i, com altres complexos, ara està en part abandonat i en part ocupat pels refugiats.

Viatges

Tskaltubo, de l’esplendor a l’oblit

La ciutat que una vegada va ser anomenada “la perla dels balnearis georgians” viu immersa en el sopor decadent i la desolació de l’abandó i l’oblit, entre la verdor i l’exuberància d’un entorn natural privilegiat en què gran part dels antics sanatoris soviètics segueixen ocupats per la vegetació i la riuada de refugiats de la guerra d’Abkhàzia. I ja en fa més de vint-i-cinc anys, d’això

El pompós vestíbul del sanatori Imereti és una prova de l’antiga esplendor pretensiosa de l’estil imperi estalianista i, com altres complexos, ara està en part abandonat i en part ocupat pels refugiats.

A la Nana li esclaten els ulls d’emoció i llàgrimes. Quan intenta parlar-ne se li trenca la veu. Li és impossible evitar un nus a la gola quan li demanen què recorda dels vells temps. Un gest amb la mà ho expressa clarament. Esquinça l’aire com dient que prefereix no parlar. Mai un silenci havia ressonat tan eloqüent i ple de tristesa, només cal observar les parets del sanatori -terme amb què en rus s’anomenen els balnearis- conegut com a Tbilissi per comprendre la commoció de la Nana.

Els vells temps

Quan s’esmenta el passat, tothom evoca l’època en què cada dia arribava un tren de divuit vagons directe des de Moscou amb un carregament de membres del Partit Comunista i obrers per passar generalment un mínim de dues setmanes de descans prescriptiu a Tskaltubo, zona balneària a deu quilòmetres de Kutaïssi, la segona ciutat més important de Geòrgia, coneguda com l’antiga capital de la Còlquida clàssica.

Des d’antic -els historiadors parlen de documents del segle XII- es coneixen les propietats curatives de les aigües de Tskaltubo, riques en radó. Però és a finals del segle XIX, amb l’augment de l’interès entre les classes benestants pels poders curatius de les aigües medicinals, quan comença l’estudi científic de les aigües i se n’inicia l’explotació amb finalitats terapèutiques. I sobretot és a partir del 1926 quan el poder soviètic dissenya un immens complex balneari perquè el proletariat pugui descansar i recuperar la salut, un procés que culmina amb la construcció de dinou sanatoris i fins a nou edificis de banys que absorbien la xifra de cent mil visitants a l’any. Actualment hi ha quatre complexos d’aigües termals oberts i uns cinc hotels de nova construcció que amb prou feines acullen quatre mil visitants a l’any.

Les aigües emergeixen a una temperatura constant d’entre 33 °C i 35 °C i, segons els científics, tenen propietats curatives per a malalties reumàtiques, afeccions del sistema cardiovascular, malalties ginecològiques i cutànies, ciàtica, radiculitis, lumbàlgia i un llarg etcètera.

Un exemple curiós que permet veure com prenien les aigües els antics usuaris és l’edifici de banys número 8, que avui està completament abandonat. Aquest edifici té una estructura circular i està dividit en quatre seccions idèntiques, en cadascuna de les quals hi havia dues construccions semblants a les piscines amb catorze seccions individuals per prendre-hi banys. Això vol dir que durant els vint-i-cinc minuts màxims recomanats per estar immers en l’aigua hi podien arribar a passar fins a cent dotze persones simultàniament.

Darrere mateix de les despulles de l’edifici de banys número 8 hi ha el número 6, que va ser restaurat. Actualment està en funcionament i s’hi ofereixen serveis de massatges, bany, hidromassatge i teràpies amb fang. Avui dia l’afluència és molt més baixa que en període soviètic, durant el qual hi havia, precisament en aquests banys, una zona privada reservada per a Stalin i tot el seu seguici de l’elit soviètica.

El sanatori Tbilissi

L’any 1984 la Nana va començar a treballar en l’administració del sanatori Tbilissi, un edifici immens, amb dos grius en repòs que n’escorten l’entrada, cent cinquanta habitacions i la capacitat per allotjar-hi fins a quatre-centes trenta persones. Des de llavors la Nana encara hi viu com a encarregada de l’administració d’un edifici ocupat només per 50 refugiats que està en total descomposició.

El Tbilissi, juntament amb els sanatoris Xakhtior i Metal·lurg, va ser dels més luxosos. L’estada de 20 dies amb tot inclòs costava 140 rubles, tota una mensualitat de l’època. Els complexos construïts fins a la dècada del 1960, per la seva forma, detalls i atmosfera, destil·len l’estètica de l’imperi estalinista, avui ja decadent, que trobem en altres construccions de la mateixa època, com ara el metro o la Universitat Estatal de Moscou.

“Teníem un extens programa de concerts, cinema i excursions -explica la Nana-, a banda, esclar, de les sessions de bany diàries”. No s’allarga gaire en explicacions, ja que no vol recordar res del passat. Quan arribava un nou hoste, un equip de metges, terapeutes i dentistes el sotmetia a un reconeixement per tal d’establir-li un règim concret de descans. Els horaris eren d’estricte compliment, com si es tractés d’un relat distòpic en què a les set del matí tocava diana, de tres a quatre de la tarda es feia migdiada i a les onze de la nit s’apagaven els llums. Hi havia una rigorosa dieta complementada amb activitats físiques i culturals per aconseguir la regeneració de la classe proletària.

A la Nana li resulta massa colpidor rememorar aquella època feliç i veure l’estat de destrucció en què es troba actualment l’edifici, que sembla la materialització d’un relat esgarrifós d’una crònica medieval, com si una torba de tàtars assedegats haguessin saquejat l’edifici, l’entorn i la placidesa de la ciutat: columnes esguerrades, parquets literalment arrencats, esvorancs, balcons esquerdats i a punt de caure, brossa escampada pels passadissos foscos, pudor de resclosit i un estat d’abandó absolut. El jardí que comunicava el vestíbul d’entrada del sanatori Tbilissi amb el gran menjador per a tres-cents comensals està totalment envaït per la vegetació, una imatge gairebé apocalíptica.

I va arribar la guerra

L’arribada de l’any 1991 va suposar la desaparició del bloc soviètic, el descens al caos i l’abandonament de Geòrgia i, consegüentment, de l’antic centre balneari. Geòrgia es va declarar independent aquell mateix any i es va veure immersa en un seguit de conflictes: una guerra civil, dues guerres pràcticament simultànies amb dos territoris autònoms -Ossètia del Sud i Abkhàzia-, corrupció, desordre, pobresa i la descomposició de tot el teixit social, econòmic i institucional del país. Va ser un període d’escassetat i misèria en què tothom va intentar arreplegar el que va poder de les despulles de l’imperi del soviets. I al complex de sanatoris de Tskaltubo els va tocar el rebre. Els caps de l’administració hi arribaven en camions per arreplegar i endur-se tot allò que fos aprofitable per revendre-ho: llits, butaques, mobles, material de les cuines, catifes, parquets, etc. Aquest vandalisme va contribuir a l’estat d’anorreament en què es troben actualment els sanatoris.

Paral·lelament, a partir de l’octubre de 1992, dos mesos després que s’hagués iniciat la guerra a Abkhàzia, van començar a arribar amb comptagotes refugiats del conflicte, famílies senceres, a les quals el govern va allotjar com va poder. Tot el país es va omplir de refugiats, i gairebé n’hi havia dos-cents cinquanta mil al final de la guerra. A Tskaltubo n’hi van arribar més de nou mil, que van ser distribuïts pels dinou sanatoris. El que havia de ser una situació temporal es va convertir en una temporalitat permanent, fins a l’actualitat.

Amb el pas dels anys, s’ha pogut allotjar de mica en mica una part important dels refugiats. Però, malgrat els esforços del govern i els ajuts de les organitzacions internacionals, a Tskaltubo encara hi ha unes mil cinc-centes persones pendents de rebre un allotjament. Després de més de vint-i-cinc anys de temporalitat, encara ocupen uns edificis que cauen a trossos i molts s’han resignat a viure en la precarietat i l’atur.

La Nino i la persistència de la memòria

A un quilòmetre del centre urbà, a l’est del gran parc de Tskaltubo, de 78 hectàrees, hi ha un edifici rodó que allotja el Museu Arqueològic i Etnogràfic Giorgi Akhvlediani, inaugurat el 1969. Amb un fons de 32.000 peces, el museu sobreviu amb un pressupost ínfim i amb la bona voluntat de l’equip de col·laboradors. Entre ells hi ha la Nino Mikhaïlovna, especialista en art cristià medieval, que m’introdueix en la història de Tskaltubo. De discurs exuberant, carregat de floritures, en què cada frase sembla el vers d’una poesia, tal com s’expressaven les mestres de l’antiga escola soviètica, i amb un cert to acadèmic, la Nino explica: “Durant la guerra contra els feixistes, els sanatoris construïts fins al 1941 van ser emprats com a hospitals perquè els soldats i oficials ferits al front s’hi recuperessin i descansessin. Després de la guerra, vam viure temps meravellosos, Tskaltubo era plena de vida, de visitants, les botigues estaven plenes de productes i el museu rebia més de deu grups de visitants al dia. Ara només s’hi acosten les escoles i algun visitant despistat”.

Mentre xerrem al seu despatx acompanyats d’un immens quadre de Stalin i Gorki fent-la petar en una terrassa, ens interromp un senyor discret i elegant. És Vakhtang Aslanikaixvili, refugiat de la guerra que hi va haver a Abkhàzia entre el 1992 i el 1993.

En Vakhtang va néixer l’any 1933 al poble d’Aradú, a prop d’Otxamtxira, i és un home de conversa serena i mirada punyent. Malgrat la seva edat, és físicament fort. Es manté ocupat donant un cop de mà al museu i escrivint un llibre sobre la guerra, perquè el seu testimoni no es perdi. Durant la guerra va haver de lluitar i al final va fugir d’Abkhàzia, on va deixar un dels seus tres fills, mort en combat.

“La història de Geòrgia dels últims cent anys s’ha bastit en la derrota. Durant tot el segle XX hem patit grans tragèdies: la invasió bolxevic de 1921, la repressió de la dècada de 1930, la Gran Guerra Patriòtica (nom amb què a tota la Unió Soviètica es va anomenar la Segona Guerra Mundial), els fets d’abril de 1989, la guerra d’Abkhàzia de 1992 i la invasió russa del 2008”, afirma aguantant la mirada. “Per tot això i per la memòria del meu fill vaig decidir construir aquí, al jardí del museu, amb els meus propis recursos i esforç, un monument que recorda tots aquests fets”.

Orgullós, em demana que ens hi acostem per veure’l. Es tracta d’una pedra coronada per una mà i una espasa partida que, segons explica en Vakhtang, representa les batalles perdudes per Geòrgia. Sobre un fragment de marbre negre adherit a la roca hi ha esculpits quatre versos del setè capítol del poema èpic L’amfitrió i l’hoste,de Vaja Pxavela, que diuen:

A la mort li prova el dol,

al germà mort - el plor de la germana,

al bosc - el salt del cérvol,

de vegades, l’udol del llop,

a l’home valent - la mort a la batalla

amb l’espasa a la mà,

a la guerra - la festa dels vencedors

i la victòria sobre l’enemic.

El poble georgià sempre s’ha mostrat batallador, molt orgullós dels seus costums i de la seva història -sovint amb una lectura molt restrictiva i amb una certa falta de revisió crítica-, i amb un elevat sentit de l’honor que és comú en gran part dels pobles dels dos vessants de la serralada del Caucas.

‘Il n’y a que le provisoire qui dure’

Un altre dels grans balnearis s’anomena Medea, i es coneix oficialment com el Sanatori dels Sindicats. Va ser construït el 1962 i té una capacitat de fins a tres-cents vint-i-sis llits. Des de la distància n’emergeix la façana mentre s’avança per una avinguda de gala com si es tractés d’un palau versallesc. El passeig està flanquejat pels esquelets d’antics bancs, on un s’imagina l’elit del proletariat asseguda, gaudint del seu descans, i des dels laterals sobresurten les branques d’immensos faigs barrejats amb roures, avets, carpins i arbustos que creixen sense cap ordre i engoleixen qualsevol espai, en una mena d’ horror vacui.

Dins de l’edifici es repeteix la mateixa escena que a la resta de sanatoris. Els antics espais comuns, com ara el menjador, el teatre, la sala de cinema, els vestíbuls, són tot runa i desolació. En canvi, a les ales de l’edifici on hi havia les antigues habitacions, ara convertides en pisos que allotgen encara vint-i-cinc famílies de refugiats, s’endevinen en la penombra rastres de vida. Als passadissos es veuen sabates davant la porta d’entrada de les habitacions, mobles arraconats que fan la funció de rebost o butaques on els veïns solen petar la xerrada.

La Naili i la Nana són dues de les veïnes de l’edifici Medea i van arribar-hi des de Gudaüta l’octubre de 1992, amb la primera onada de refugiats. Amb ganes de xerrar, em conviden a un cafè al pis de la Naili. La Naili treballava a correus i la Nana en una botiga de Gudaüta. M’expliquen que, actualment, “cada refugiat rep un ajut de l’Estat de 45 laris al mes”, que són 16 euros al canvi del 2018.

“Quan vam arribar ens van allotjar en aquests edificis, els antics sanatoris. Malgrat que ja havien saquejat les instal·lacions, encara estaven ben cuidats, però amb els anys, la falta de manteniment, la pluja, que és constant a la regió d’Imereti -amb una mitjana de 1.700 mm anuals a Tskaltubo-, i l’abandó de les autoritats, els edificis s’han degradat”, comenta la Naili. “Malgrat això, cada família s’ha anat construint un espai acollidor, perquè d’alguna manera ens hem de sentir com a casa”, afegeix la Nana.

A la pregunta de si no han demanat un pis de nova construcció, com han fet la majoria dels refugiats, la Naili respon: “A mi ja m’han adjudicat un pis a Kutaïssi, però de moment estic bé aquí, hi tinc les amigues i els coneguts, i a la ciutat no hi tinc ningú”. La Nana, en canvi, comenta: “Molts de nosaltres ja tenim una edat avançada i ja no pensem moure’ns d’aquí, ens hem acostumat a aquesta temporalitat, ens hi sentim a gust i no volem canviar de lloc. Sí, les condicions són molt precàries, però després de vint-i-cinc anys ja hem refet la nostra vida en aquest entorn. On trobarem un aire tan net i tant de verd?”, acaba amb certa sorna. “L’única motivació per marxar serà que privatitzin l’edifici i ens en facin fora”.

L’Estat ja ha venut a fons privats alguns dels antics sanatoris, com el Xakhtior o l’Ivèria, que s’havia construït el 1962 i estava totalment abandonat. El 2016 el ministeri d’Economia va vendre l’Ivèria per 253.000 laris (uns 89.000 euros al canvi del 2018). L’edifici tenia quatre pisos que seguien l’estil de l’imperi estalinista i capacitat per a tres-cents llits, estava equipat amb vestíbuls i escales de marbre de baranes blanques, motllures i coronells decoratius als sostres i ten luxoses habitacions segons els estàndards de l’època. Quan un passeja enmig de la runa té la sensació que es podria trobar assegut tranquil·lament a la seva habitació algun dels antics visitants.

La intenció dels inversors és rehabilitar l’edifici per construir-hi un hotel de luxe de cent habitacions i així obrir de mica en mica la porta a l’esperança del renaixement d’aquesta ciutat-balneari, que durant dècades va ser la perla i l’orgull de les zones balneàries a Geòrgia. D’aquesta manera es vol esborrar la imatge decadent actual dels edificis degradats, a punt d’esfondrar-se, i girar full a la clàssica icona de balcons amb roba estesa o convertits en galeries -tancades amb materials improvisats- per aguantar el rigor de l’hivern.

Uns edificis que durant més d’un quart de segle han acollit refugiats de la veïna Abkhàzia i que, amb sort i diners, aviat formaran part del record.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat