La publicació l’any 1834 de la novel·la Els últims dies de Pompeia (Backlist), d’E. Bulwer-Lytton, va causar un gran impacte. “ Els últims dies de Pompei a, la primera novel·la històrica sobre Pompeia, és coneguda sobretot per la versió cinematogràfica de M. Bonnard (1959), i va arribar a inspirar obres teatrals, òperes, concerts i fins i tot un corrent pictòric a finals del segle XIX”, explica Jordi Principal, conservador de la col·lecció d’arqueologia clàssica del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

“Amb la intensificació de la recerca i les descobertes dels últims cent anys, l’enfocament arqueològic a les novel·les sobre Pompeia ha anat guanyant pes. Malgrat que algunes novel·les van continuar fent servir Pompeia només com a pretext narratiu, cada vegada més les obres sobre aquest recinte arqueològic italià han comptat amb un decidit treball de documentació”, diu Principal. Pompeia, de Robert Harris (Edicions 62), que recrea els últims dies abans de l’erupció del Vesubi que va devastar i petrificar tota la ciutat de Pompeia l’any 79 dC, “és potser la més reeixida de les novel·les d’ambient pompeià fetes fins avui”, opina Jordi Principal, que ha tingut el privilegi d’excavar a Pompeia i en té un munt de records: va excavar-hi una botiga on es feien perfums poc abans de l’erupció, amb piques plenes de balsameres de ceràmica de totes mides, encara per omplir amb essències per ser venudes allà mateix.

Escenaris que no cal imaginar

Des de la seva descoberta, al segle XVIII, Pompeia ha sigut font d’inspiració de tota mena d’artistes. El seu atractiu per a les ficcions històriques és indiscutible perquè ens transporta directament a l’antiguitat romana, a uns escenaris que no cal imaginar: podem passejar pels seus carrers, mercats, teatres, temples, cementiris... Entrar a les cases dels seus habitants, descobrir-ne racons privats, llegir-ne els noms a les parets; rondar pels bars on menjaven i s’emborratxaven, per les fleques on compraven pa, per les botigues i els tallers, pels prostíbuls. “A Pompeia, l’escriptor no ha d’inventar, només ha de descriure. A més, és atractiva per la mateixa història tràgica de la ciutat, destruïda i sepultada amb els seus habitants anònims”, raona Jordi Principal.