Hideo-san, un dels líders de la comunitat d’Animatagi, vestit amb una barreja de robes tradicionals i una llança que pertany a la seva família des de fa nou generacions

Reportatge

Els últims matagi

Els matagi, una comunitat de caçadors tradicionals japonesos, s’enfronten a la més que probable desaparició de la seva cultura. Les amenaces són múltiples, i en fronts molt diversos

Hideo-san, un dels líders de la comunitat d’Animatagi, vestit amb una barreja de robes tradicionals i una llança que pertany a la seva família des de fa nou generacions

Hi ha la percepció generalitzada -sobretot en l’àmbit urbà- que la caça és no només incompatible amb la preservació de la natura, sinó fins i tot contrària. No obstant això, a la regió de Tōhoku, al nord de Honshū -la principal illa de l’arxipèlag japonès-, els matagi han defensat i demostrat durant dècades que aquesta premissa no sempre és certa. Des dels seus orígens com a subcultura pròpia, aquesta comunitat ancestral s’ha caracteritzat per una manera molt rigorosa de practicar la caça i una actitud molt respectuosa amb l’entorn natural. La caça que aquest grup porta a terme es fonamenta sempre en els principis de la necessitat, la proporcionalitat i el respecte màxim a l’ecosistema que habiten. Valors vinculats a un gran misticisme i un fort patrimoni cultural, que han heretat generacionalment i que encara conserven tot i haver evolucionat en molts aspectes.

No obstant això, els matagi lluiten diàriament per la supervivència i conservació dels seus costums i tradicions, perquè les seves files s’han reduït de manera alarmant. En ple Japó del segle XXI -modern, altament globalitzat i industrialitzat- no resulta igual d’atractiva per als joves la perspectiva d’una vida a les muntanyes nevades, ni l’enorme esforç físic que implica portar una vida de caçador. Efectivament, en el context socioeconòmic actual els valors de la seva cultura ja no germinen amb la mateixa força, però cal destacar que també són ben nombrosos els factors externs que han contribuït, i de manera important, al fet que tant el seu llegat com el seu estil de vida s’enfrontin a un irònic destí: l’extinció.

Barreres burocràtiques

Per a una comunitat que practica la caça com a mètode de subsistència des de fa segles, els insalvables entramats normatius i administratius actuals suposen un maldecap. Segons la llei de caça i protecció de la vida silvestre japonesa, cal sol·licitar una llicència al governador de la prefectura, superar un examen i abonar la quota d’inscripció i l’impost de caça pertinent. El seu valor, que s’acosta als 19.000 iens (uns 146 euros al canvi), només habilita per caçar en aquesta prefectura, i en tot cas s’ha de renovar al cap de tres anys després de passar un nou test d’aptituds. A més, cal disposar d’una assegurança que cobreixi accidents. Per descomptat, per caçar també es requereix una arma i, per tant, el permís per posseir-ne una s’ha de sol·licitar a la Comissió Nacional de Seguretat Pública. Es tracta d’un altre procés tediós i gens econòmic.

“Quan tenia quinze anys i em vaig unir per primera vegada a les partides de caça, jo no empunyava una arma. La meva feina era explorar, rastrejar la presa i actuar com una mena d’esquer -un paper crucial anomenat pels matagi sekkou -”, explica el líder del remot poble d’Animatagi, Hideo Suzuki. La seva comunitat, situada a la prefectura d’Akita, és coneguda entre els locals com “la llar (original) dels matagi”. Suzuki lamenta que “les noves lleis no permeten caçar sense aquestes llicències”: “Moltes persones es van veure afectades i excloses, perquè sense els permisos necessaris no pots ser un matagi. Legalment no estàs habilitat per pujar a la muntanya amb nosaltres, sigui quina sigui la teva feina”.

En efecte, la caça està més regulada actualment -com és lògic i necessari-, però moltes de les restriccions legals existents cohibeixen tant els joves com els més grans. Els severs impostos i taxes, així com les delimitacions concretes de les temporades de cacera, han comportat que aquestes comunitats necessitin buscar altres llocs de treball per sobreviure la resta de l’any.

“Les lleis dictaminen els períodes en què es pot caçar. Així que durant els mesos no hivernals, els matagi es dediquen a fer de pagesos o llenyataires”, afirma el fotògraf i expert en la matèria Yasuhiro Tanaka, que ha conviscut amb ells durant més de 30 anys. Molts fins i tot es veuen forçats a migrar a l’àmbit urbà. Tanaka, que en les últimes dècades ha redactat multitud de llibres sobre diversos aspectes de la seva cultura, conclou que “actualment els matagi no es poden sustentar únicament amb la caça”. “És impossible”, sentencia.

Amenaça nuclear

La impossibilitat que els matagi puguin continuar guanyant-se la vida mitjançant la caça, com havien fet els seus avantpassats, s’ha manifestat de manera ben palpable en l’últim lustre. Les esperances que conservaven de perpetuar el seu llegat van patir un dur revés l’any 2011, quan un terratrèmol de 8,9 graus va provocar una sèrie d’accidents a la central nuclear de Fukushima, del nivell 7 a l’Escala Internacional d’Accidents Nuclears (INES, segons la sigla en anglès). A causa de la radiació que es va desprendre “van parar els peus” als matagi, lamenta el líder de la comunitat d’Oguni -un poble situat a la prefectura de Yamagata-, Endo-san, que explica: “Es va prohibir distribuir i consumir la carn d’aus i mamífers salvatges, i es va establir una barrera a tot el país per controlar-ne el consum”. L’impacte d’aquests incidents -tan llunyans i aliens a l’entorn rural- va ser més gran per a una subcultura com la dels matagi, que durant segles ha trobat en la caça el seu principal mètode de subsistència. Encara que l’any passat es va aixecar el veto -amb certes restriccions, com ara l’obligació de comprovar que els animals capturats no hagin estat exposats a una radioactivitat superior als 100 becquerels- i els matagi ja poden tornar a practicar la caça, aquests últims anys han passat factura entre les seves files.

“Quan van sorgir els primers problemes per culpa de la radiació, els membres de més edat van començar a abandonar l’associació de caçadors perquè creien que era absurd i estúpid haver de lliurar la carn que havien obtingut a altres persones -les autoritats pertinents-”, reconeix Endo, el carismàtic i veterà caçador. Després d’aquell episodi molts van seguir els seus passos i es van retirar: “En el moment de l’accident de la central nuclear, a tota la prefectura de Yamagata érem uns 2.100 caçadors, mentre que l’any passat se’n van registrar només uns 1.500. La xifra ha baixat com un ascensor sense fre els últims quatre anys”, apunta: “Per culpa dels desastres naturals i de la radiació hem perdut molts membres i hem passat per moments molt durs”. En aquest sentit, a la seva regió el nombre de persones que s’han unit a l’associació ha sigut equivalent al de persones que se’n van donar de baixa: “Només uns 107 membres ens anem mantenint”, lamenta.

A part de la falta de membres, els matagi s’enfronten a un altre problema: la incapacitat de rejovenir la seva societat, perquè “a escala nacional la mitjana d’edat dels caçadors és de 58 anys, mentre que a la prefectura de Yamagata és de 61 anys i a la vila d’Oguni arriba fins als 63”, explica el líder d’aquesta comunitat. Segons dades recents publicades pel ministeri de Medi Ambient japonès, el nombre de titulars d’una llicència de caça s’ha reduït, a escala nacional, des dels 518.000 el 1975 als 194.000 el 2014. A més, resulta molt significatiu, i lliga amb el cas particular dels matagi, que els caçadors més grans de 60 anys representessin fa quatre dècades el 9% del total, mentre que ara mateix suposen el 66,5%. L’envelliment és evident. “Per això mateix la nostra prioritat, en què ens concentrem ara mateix, és buscar i reclutar persones més joves”, relata Endo.

Aquests problemes s’accentuen quan descobrim que la mateixa existència dels matagi, i per descomptat els seus orígens, són majoritàriament desconeguts fins i tot entre la societat japonesa. Tots els ensenyaments referents a la seva cultura s’han transmès de pares a fills -mitjançant l’experiència constant a les muntanyes-, per la qual cosa resulta lògic que a les urbs no s’hagi sentit a parlar d’ells. La seva herència cultural està en risc d’extinció, però no s’entreveu la manera de protegir i preservar una comunitat que passa totalment inadvertida. La seva història s’acabarà algun dia, i tot apunta que ningú els trobarà a faltar.

La llegenda de Banzaburo

Hi ha diferents llegendes i contes populars que expliquen l’origen dels matagi des d’un prisma més religiós. Atenent a la regió o la comunitat el relat varia, però en totes les versions es venera la deïtat de les muntanyes, una figura amb moltes cares present en el sintoisme des de temps molt remots. La més estesa és la que explica que la deessa de la muntanya Nikko -a la prefectura de Togichi- va ser atacada per la deïtat del veí mont Akagi. La deessa de la muntanya Nikko va demanar l’ajuda d’un jove caçador, Banzaburo, que era conegut a la zona per les seves llegendàries habilitats amb l’arc. La deïtat de la muntanya Akagi s’havia encarnat en el món material com un centpeus gegantí -o serp, en algunes versions de la història-, i Banzaburo va matar-lo disparant-li als ulls. A canvi de la seva meritòria gesta, la deessa va lliurar a l’heroi un pergamí que li concedia a ell i als seus descendents el dret, per a la posteritat, de caçar a les muntanyes i els boscos del Japó. D’acord amb la tradició folklòrica, cada líder d’un grup o comunitat matagi -com a successors i hereus de Banzaburo- disposa d’una còpia manuscrita d’aquest document, que es transmet de generació en generació.

Caçadors atípics

Els matagi no són caçadors corrents, i no només pel fet de combatre diàriament contra quimeres modernes que amenacen el seu futur. La seva cultura és sorprenentment rica i àmplia, en contraposició de la imatge unidimensional que generalment transmet la caça. Segurament un dels factors que més bé ho representa és que sempre utilitzen un dialecte específic quan practiquen aquesta activitat. En paraules del representant de la comunitat d’Oguni, Endo: “Una de les peculiaritats dels matagi és precisament parlar el llenguatge de les muntanyes quan s’hi endinsen. És un dels nostres pilars fonamentals”. Aquest col·lectiu considera que això és necessari perquè l’idioma terrenal és inadequat i massa vulgar per utilitzar-lo en territori sagrat. A més, creuen que els animals salvatges que persegueixen els poden entendre i per aquest motiu han de canviar l’argot durant la cacera. Un exemple és que os en japonès es diu kuma, però els matagi en diuen itazu.

Justament a la seva tesi doctoral sobre la relació de l’ésser humà amb l’os negre al llarg de la història japonesa, la investigadora Catherine Knight reuneix i analitza les diferents teories i dades existents sobre la importància d’aquest animal en la cultura matagi. Aquesta comunitat entén que “l’os de la lluna creixent” -anomenat així per la peculiar marca blanca situada al seu pit-és un missatger de la deessa de la Muntanya (Yama-no-Kami), que descendeix al món terrenal dels humans per oferir-los les seves pells i carns. A causa d’aquesta contradicció inherent que representa matar una figura sagrada, sempre porten a terme pregàries, així com rituals expiatoris -abans i després d’abatre la presa-; no només per sol·licitar fortuna i bona salut durant la cacera, sinó també com a agraïment i per aplacar la fúria de les seves deïtats. De la mateixa manera, aquestes comunitats presenten una altra mena de tabú. Concretament pel que fa a la figura de la dona, que en la cultura matagi té totalment prohibit endinsar-se al regne diví de les muntanyes. De fet, tradicionalment un caçador matagi no pot dormir -i encara menys tenir relacions sexuals- amb la seva dona els dies previs a la cacera, perquè això el deixaria “tacat” i “corromput”.

Els valors i costums dels matagi són certament particulars, però no és fàcil respondre d’on provenen. En aquest sentit, l’equació sobre la identitat i les arrels d’aquesta comunitat de caçadors no es pot resoldre sense introduir-hi la figura dels ainus, el peculiar grup ètnic indígena de l’illa de Hokkaidō. Cal destacar que els ainus no sempre es van veure limitats a viure en la segona illa més gran del país, sinó que hi va haver una època en què també habitaven les regions del nord de Honshū, on hi ha els matagi actualment. Al segle VIII la cort imperial va decidir expandir les seves fronteres i conquerir el que anomenaven “el salvatge est”, i per això resulta plausible que en aquell període alguns dels costums dels ainus fossin assimilats i adoptats pel poble yamato, el grup ètnic majoritari del Japó -del qual descendeixen els matagi.

Molts experts reconeixen que hi ha enormes similituds amb els ainus pel que fa al llenguatge, les creences i les tradicions. Una mostra d’això és que els ainus també cacen -en el seu cas, l’os bru-, tot i que el considerin un animal sagrat. De la mateixa manera, també fan servir un llenguatge específic a la muntanya. No obstant això, la naturalesa d’aquest vincle no s’ha pogut concretar de manera concloent, atès que els registres escrits sobre la cultura matagi són gairebé inexistents o nuls. Fins i tot els membres actuals d’aquestes comunitats -que han après tot el que saben de manera oral gràcies als seus progenitors- coincideixen amb aquest relat. En la versió que defensa el veterà Endo, “els matagi venien part del que caçaven per intercanviar-ho per arròs i altres béns, atès que a les regions muntanyoses aquest cereal no es podia conrear. Eren precisament els ainus els que els venien aquest arròs, i crec que aquesta és la manera com les dues cultures es van relacionar”.

Perspectiva de futur

D’aquí cent anys pot ser que la cultura matagi hagi desaparegut del tot. “Caçar i recórrer les muntanyes comporta molts perills. Es necessita fortalesa física o, més ben dit, perseverança, força d’esperit. I les persones d’avui han deixat d’utilitzar i reconèixer la importància d’aquest concepte”, destaca Endo, que admet amb resignació: “És un problema greu que ens afecta i preocupa bastant”.

No obstant això, fins i tot en temps tan nefastos per a la seva comunitat, aquest ancià caçador encara alberga esperances, perquè assegura que “de tant en tant algun descendent de matagi decideix que vol aprendre i convertir-se en un d’ells”. “És en aquest moment quan les persones del seu entorn, els que encara perdurem, hem de guiar-lo i ensenyar-li el que sabem. És primordial per preservar la nostra herència cultural”, reafirma Endo.

Actualment els matagi es postulen com una figura fonamental per a la societat japonesa, perquè tal com reivindica Endo, i en contraposició a la visió de l’imaginari col·lectiu, aquesta comunitat no només es dedica a la caça de l’os: “Per prevenir accidents als boscos organitzem patrulles contra incendis i també realitzem seminaris en què procurem educar la resta de ciutadans sobre la importància de no matar animals indiscriminadament, només en situacions de necessitat real o quan suposen un perill”. A causa del seu alt grau de conscienciació i d’implicació per l’entorn, els matagi estan convençuts que poden actuar com a defensors dels ecosistemes locals, així com a promotors d’una convivència saludable entre el món rural i l’urbà, sempre en comunió i harmonia amb la natura.

Els matagi, a diferència de la majoria de caçadors moderns, mai enfoquen la caça com una activitat lúdica o esportiva. Aquesta comunitat considera que té permís per caçar perquè la deïtat de la muntanya l’hi atorga i, per tant, quan pugen al seu territori sagrat actuen amb un sentit de màxima reverència per l’equilibri natural. Abaten únicament el que els cal per sobreviure, via la venda regulada o l’autoconsum, o bé amb la finalitat de protegir assentaments rurals i agrícoles de la influència i els atacs d’animals salvatges. En aquest sentit, durant els últims anys en què no han pogut caçar pel risc radioactiu, s’ha detectat un augment significatiu del nombre d’animals salvatges. “Va causar molts problemes i dificultats, perquè la vida silvestre va recuperar el seu territori i va començar a envair pobles i collites, i en això estem ocupats encara avui”, destaca Endo, que afegeix: “Ara el que procurem és encarregar-nos de controlar i gestionar el nombre d’animals de la zona”, amb la intenció de garantir la seguretat dels seus conciutadans i la prosperitat de l’agricultura.

Per mirar de capgirar la seva decadència, al Japó cada any se celebra el Matagi Summit, una convenció en la qual aquests caçadors tradicionals comparteixen la seva història, experiències, creences i estil de vida amb la intenció d’eliminar l’estigma que els acompanya i, si és possible, captar nous membres.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat