Urbanisme

Beirut enyora els cedres

La capital del Líban disposa de molt pocs espais verds i els pocs parcs públics que hi ha estan sota amenaça de construcció. La privatització de l’espai públic amenaça també la platja i els boscos. Diversos activistes, organitzacions i entitats de la societat civil s’han organitzat per salvar-los

Joseph Oyaiban ha guanyat una batalla a l’Ajuntament de Beirut, però no la guerra. Aquest octogenari apassionat per la cosmologia lluita, des de fa més de quinze anys, perquè l’únic parc públic que queda al tradicional barri cristià de Geitawi no acabi convertit en un aparcament subterrani. L’Ajuntament tenia la intenció de construir el pàrquing privat amb capacitat per a 600 vehicles talant els arbres d’aquest petit pulmó verd que tanta falta li fa a la capital libanesa. Per a Oyaiban, el Jardí dels Jesuïtes, com es coneix el parc, no es només un espai verd que cal cuidar, sinó que és, sobretot, un lloc sagrat. I, precisament, les seves teories sobre el sentit místic-religiós que té aquest jardí han sigut el que ha convençut les autoritats de Beirut perquè, de moment, paralitzin la construcció de l’aparcament.

El Jardí dels Jesuïtes s’assenta al voltant de les ruïnes d’una antiga església bizantina que va ser portada pedra per pedra des de Sidó, al sud del Líban, i té 400 anys de vida, l’edat que tenen els arbres que hi van plantar els missioners jesuïtes al segle XVII. Oyaiban explica que el terreny que va comprar la missió francojesuïta per establir una de les seves residències al barri de Geitawi “era tres vegades més gran que el que queda avui”. “El perímetre s’ha anat reduint amb la construcció d’habitatges i l’única cosa que s’ha mantingut són els arbres centenaris, entre els quals hi ha imponents cedres, el símbol del país, i les ruïnes. Els vestigis de l’església bizantina estan coronats per una estàtua de la Mare de Déu i cada any la comunitat cristiana de Geitawi va al parc per fer-hi una processó cada primer diumenge de maig. “El jardí té forma el·líptica i els punts oposats representen el principi i la fi de la vida”, explica de manera metòdica l’ancià, mentre ens mostra la zona de jocs infantils, a la vora d’una biblioteca municipal amb 7.500 llibres en àrab, anglès, francès i espanyol, i al costat oposat de les restes de l’església bizantina.

“La primera etapa de la vida la representa el parc infantil i a l’altre costat del parc hi ha l’ocàs de la vida amb l’única veritat que hi ha, que és la fe”, sentencia Oyaiban. Amb la publicació de les seves teories cosmològiques als diaris locals i liderant campanyes veïnals, aquest jubilat ha aconseguit impedir la construcció de l’aparcament subterrani. Oyaiban confessa que, a més de la seva oratòria, ha hagut d’invertir centenars de milers de dòlars en advocats per guanyar els plets contra l’Ajuntament de Beirut. “Fa més de cinquanta anys que vinc aquí. He portat les meves filles al parc, i ara hi vinc amb els meus nets. Seguiré lluitant perquè els meus besnets també puguin gaudir d’aquest lloc”, sentencia Oyaiban.

La seva victòria és una de les poques batalles guanyades en els últims anys contra les corruptes autoritats libaneses. Desgraciadament, la maquinària del maó especulatiu continua devastant la ciutat de Beirut. Al costat de l’hipòdrom de Beirut hi ha un gran bosc de pins de 400.000 metres quadrats al veïnat de Ras el Nabeh. Fa anys hi va haver un projecte pioner que consistia a reobrir aquest enorme espai verd com a parc públic i connectar-lo amb el centre de la ciutat a través del carrer Damasc, en una via lliure de trànsit perquè la poguessin utilitzar els vianants i les bicicletes. Horsh Beirut podria haver sigut el projecte estrella municipal perquè els veïns tornessin a creure que les autoritats locals es preocupen pel benestar de la ciutat i dels seus ciutadans. La bona voluntat, però, va acabar arxivada en un calaix ara ple de pols.

No obstant això, fa dos anys l’Ajuntament va reobrir Horsh Beirut al públic, només els caps de setmana, perquè les famílies poguessin gaudir d’un passeig a l’aire lliure o un picnic entre les pinedes. L’hivern passat, però, una estranya plaga va afectar la vegetació de Horsh Beirut i el parc públic es va haver de tancar, al mateix temps que començava la construcció d’un hospital de campanya. “El parc encara està tancat i temem que la plaga hagi sigut una excusa per poder construir l’Hospital Egipci, malgrat l’oposició dels veïns, que van recollir firmes perquè s’aturés la construcció dins de Horsh Beirut”, denuncia l’arquitecta i activista Cynthia Bou Aoun. “L’Ajuntament diu que aquest és només un terreny vegetal, però no és veritat, perquè la parcel·la on s’ha construït l’hospital és dins la zona del bosc de pins que el 1942 va ser declarada zona de patrimoni natural, per la qual cosa s’hi va prohibir qualsevol construcció”, explica la representant de l’organització Nahnoo ( nosaltres, en àrab). No obstant això, durant la guerra civil (1975-1990) es van aixecar edificis al parc, també un cementiri i una mesquita. “Per descomptat no exigirem que s’enderroquin, però que el Parlament aprovi un decret per regularitzar edificis il·legals a la parcel·la verda és menysprear la ciutadania”, denuncia l’activista.

Però és al final de l’única platja pública de Beirut on emergeix el gran atemptat urbanístic de la ciutat. És el complex residencial Eden Bay, un projecte de més de 5.000 metres quadrats que, com anuncia la seva web, és “un santuari de luxe i refinament”. Aquest mastodòntic bloc de formigó va començar a construir-se l’any passat, a la vora del mar, cosa que ha provocat indignació entre els amants de la platja, la societat civil i els defensors de l’espai públic.

Ramlet al-Baida ( sorres blanques, en àrab) és l’única platja pública de Beirut, on, durant generacions, ha anat la classe mitjana de la ciutat. Els molts quilòmetres de costa mediterrània que recorren la capital del Líban estan plens d’apartaments de luxe, clubs privats, restaurants i hotels cars. “A Beirut, si ets pobre no sempre tens dret a gaudir de l’aire lliure”, sentencia l’activista Abir Sasso, de la plataforma Green Line. L’activista explica que un decret del 1925 declara que “tot allò que hi ha fins al punt més alt on arriben les onades passa a ser propietat pública”. No obstant això, des dels anys 60, una sèrie d’exempcions, buits legals, violacions i favoritismes atorgats als inversors han anat consumint la costa a poc a poc. Ens fa por que la construcció d’Eden Bay sigui només el principi d’una edificació a gran escala a tota la badia de Dalieh (on hi ha la platja). “Green Line ha presentat una demanda per aturar el projecte, però mentre s’espera una decisió, la construcció ha continuat. Si Eden Bay té èxit, vindran més inversors i sens dubte seguiran construint a la platja”, denuncia Sasso.

En la demanda contra el govern al·leguen que les lleis d’urbanisme “s’havien aprovat durant el caos de la guerra civil i s’havien venut el patrimoni natural de Beirut”. La demanda es va centrar en el decret 169, de 1989, que elimina les restriccions prèvies al desenvolupament en Dalieh i les zones costaneres circumdants, incloent-hi les famoses Roques dels Coloms i l’única platja pública de Beirut. “Els constructors mantenen estrets vincles amb els polítics que van aprovar el decret”, denuncia. No obstant això, la visió dels constructors és molt diferent. “Atesa la situació regional, el nou complex residencial representa un projecte ambiciós i valent que portarà centenars de llocs de treball a una economia que els necessita”, assegura Abou Mjahed, de Solidere, l’ambiciosa empresa constructora que també està reconstruint el centre de Beirut, devastat durant la guerra.

“Els empresaris libanesos estan viatjant per tot el món per encoratjar els inversors a invertir en el Líban. Si es crea una guerra contra aquest projecte, que té tots els documents legals i tots els permisos en regla, ¿quin missatge estem enviant als inversors? Vinguin i inverteixin que després vindran a aturar el seu projecte”, critica aquest constructor, pròxim al govern libanès.

La mala administració del patrimoni natural del país ha deixat els pocs espais verds que queden al Líban sota amenaça. Grups ecologistes i de la societat civil han intentat, mitjançant campanyes, conscienciar les autoritats. D’aquestes manifestacions va néixer el partit Beirut Madinati (Beirut, la meva ciutat), que es va presentar a les últimes eleccions locals, però el seu pes encara és insignificant. “Què deixarem en herència als nostres fills? Amb prou fe ines tenim espais verds per poder combatre els estralls del canvi climàtic. Si destruïm el nostre patrimoni natural destruirem el nostre futur. Sense arbres no hi haurà pluja, sense pluja hi haurà pol·lució i desertització. De què serveixen els hotels i complexos de luxe si ens quedem sense aigua? -lamenta l’activista i ecologista Mohamed Ayub-. El símbol del Líban és el cedre perquè teníem milers de boscos verds i frondosos. Si les autoritats continuen sense cuidar el patrimoni, aviat l’únic cedre que tindrem és el que hi ha dibuixat a la nostra bandera nacional”.

Etiquetes

Més continguts de