Les calaveres i les ensaïmades desapareixen. També les lletres. De res ha servit el seu silenciós sacrifici: aquests panots han suportat durant dècades el pas dels barcelonins i els han orientat pels carrers de la ciutat. Han resistit revoltes, dictadures, transicions i moltíssimes obres, però la ciutat, ja ho sabem, no sempre és agraïda. Els barcelonins, amb el seu caminar atrafegat per les voreres de la ciutat, han deixat de mirar a terra. Com les calaveres, les ensaïmades i les lletres amb els noms dels carrers, també s’acomiaden dels barcelonins les quatre preses amb quatre cercles, els microhexàgons, els cubs i també les nou preses, entre d’altres. Després de més de cent anys, les úniques rajoles que s’instal·len a la ciutat de Barcelona des de fa temps són les flors i les quatre preses. “Si res no canvia, d’aquí 50 anys són les úniques que quedaran”, explica l’interiorista Frederic Perers.

Per evitar que tots aquests panots caiguin en l’oblit, aquest decorador ha trepitjat i documentat totes les rajoles de Barcelona. Voreres, la memòria subtil, editat per l’Ajuntament de Barcelona, recull imatges i descripcions de tots aquests racons i recupera les lletres de l’abecedari que, sobre els panots, van posar nom als carrers de la ciutat. L’autor d’aquest inventari, que també recupera la història dels panots, se sap de memòria quines rajoles hi ha pràcticament a cada carrer de la ciutat. “Mira, aquesta és una de les cantonades amb més ensaïmades de Barcelona”, diu mirant el terra de la cruïlla entre Bailèn i Provença. Molts dels panots que ha fotografiat o recuperat ja no hi són. El domini de l’imperi de les flors i de les quatre preses és inevitable. Cada cop que els operaris aixequen una vorera per fer-hi passar la fibra òptica o per arreglar una canonada eliminen el rastre de les rajoles anteriors.

Els primers panots

Els panots arriben a Barcelona a la segona meitat del segle XIX. El 1859, amb l’aprovació de l’eixamplament de la ciutat, promogut des dels despatxos ministerials amb l’oposició de l’Ajuntament, Barcelona va superar les muralles i es va estendre més enllà del que actualment és Ciutat Vella. Barcelona va guanyar camps i solars. En aquell moment, la pell de Barcelona era principalment de sorra. L’ampliació de la ciutat va implicar un primer repte: calia posar nom als nous carrers. La difícil missió va correspondre a Víctor Balaguer. “Aquest historiador hauria de tenir una plaça... a ell li devem que hi hagi carrers que recorden institucions perdudes, antics regnes, personatges il·lustres...”, reivindica l’autor del llibre. Paral·lelament, l’any 1888 a l’Exposició Universal es va presentar el mosaic hidràulic i en van començar a aparèixer les primeres fàbriques. L’any clau per al canvi de pell de la ciutat és el 1892 i el punt d’inflexió el provoca un emprenedor local. La casa Escofet va sol·licitar instal·lar “llosetes hidràuliques” a la vorera, just davant el seu despatx, a la ronda Sant Pere, 8. Nou mesos més tard, és el fabricant Butsems qui demana pavimentar un tros de la vorera del carrer Pelai, també davant les seves oficines. Barcelona, sense saber-ho, estava començant a mudar la pell per sempre més. L’any 1907 es va decidir que només cinc tipus de panots cobririen la ciutat: flor, quatre preses, quatre preses amb quatre cercles, cercles concèntrics (l’ensaïmada) i rombe amb quatre cercles (la calavera). També es va determinar que serien les escales de veïns les que havien de pavimentar la vorera de davant la seva finca. Malgrat la limitació a cinc models de panot, encara queden rajoles d’altres tipus en alguna vorera de la capital catalana, documentades per Perers.

Però l’Ajuntament de seguida va topar amb un problema de difícil solució: hi havia carrers que no tenien ni paret on penjar una placa amb el nom de la nova via. Va ser per aquest motiu que, a partir del 1916, el nom dels carrers va començar a posar-se als panots. A falta de parets, el terra era perfecte. Però mentre l’Ajuntament anava posant nom als carrers, Barcelona va anar absorbint els pobles de l’entorn, unes annexions que implicaven duplicitat de noms. En cas de repetició, el nom de carrer se’l quedava la capital catalana, que per alguna cosa era qui absorbia els pobles més petits. La duplicitat va ser un nou escull per al nomenclàtor barceloní, però aviat van arribar maldecaps més importants.

Canvi de règim, canvi de nom

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) suprimeix la Mancomunitat i comença un procés per descatalanitzar Catalunya. Les rajoles, que recordaven noms de personatges i institucions catalanes, no es van escapar de la persecució. La substitució forçada comporta els primers sabotatges, quan veïns de Sarrià fan canvis de nom de manera unilateral. El nou criteri uniformador dura poc. El 1931 es proclama la Segona República i es tornen a canviar els noms, però quan el ciment pràcticament no s’ha ni assecat comença l’aixecament feixista i després de tres anys de guerra s’imposa el franquisme. I es tornen a canviar els panots amb els nous noms. L’avinguda Diagonal passa a dir-se Avenida del Generalísimo. Durant els 40 anys de dictadura, els noms franquistes proliferen per tot Barcelona cobrint amb plaques les façanes i amb panots les voreres. Pam a pam. “En només 13 anys és el tercer cop que es canvien els panots”, destaca Perers.

L’objectiu del règim és espanyolitzar Barcelona i Catalunya. El 1979, després de la mort de Francisco Franco, es restitueix la Generalitat. La Diagonal torna a dir-se Diagonal però els panots ja no es canvien. Només els més simbòlics. La resta es deixen com estan. La ciutat té pressa per reodernar-se després d’anys de foscor i els governants tenen altres prioritats. Això provoca que alguns carrers tinguin noms diferents a la placa i a terra. I des d’aleshores han anat desapareixent. Tot i així, encara hi ha alguns carrers que mantenen el nom a terra. “Ets de Sant Andreu? Doncs al carrer Malats crec recordar que encara es pot trobar el nom del carrer als panots en dos llocs diferents”, diu Perers fent memòria.

En tot aquest temps, l’única excepció que ha burlat l’imperi de les flors i les quatre preses són rajoles del tram de la Diagonal que es va reformar el mandat passat, on van instal·lar uns panots que imiten les fulles dels plataners. Són les últimes rajoles que recull l’obra de Perers, que a més de repassar la història de la ciutat panot a panot, ha fet un inventari digne de col·leccionista. Les 332 pàgines del llibre són “la recollida d’un rastre que tard o d’hora acabarà desapareixent”, diu l’autor. “Tenen els dies comptats”, sentencia.