KNOCKOUT

Us he vist plorar

"He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries"

Il·lustració: MARI FOUZ

Aquesta setmana us he vist plorar. D’emoció, de ràbia, d’impotència, de dolor o de tristesa. Des de diumenge que tenim la llàgrima fàcil i l’ànima trinxada. Company periodista que no sabia ni que vivies al mateix poble que jo, et vaig veure plorar quan posaves el sobre a l’urna. Benvolgut lector, em vas veure plorar quan sortia de votar i em vas donar la mà per dir-me que em llegies. Estimada veïna, sempre perfecta i elegant, et vaig veure plorar quan cantaves Els segadors davant de l’Ajuntament. Filla, vas plorar veient unes imatges de la policia repartint garrotades. I vas plorar més preguntant-me si hi hauria una guerra. I quan vas veure aquella senyora amb la cara ensangonada en una foto i em vas demanar que truquéssim a l’àvia per saber si estava bé. Senyor que sempre et veig fent cua a la xarcuteria, et vaig veure plorar quan aplaudies els bombers que desfilaven davant nostre.

He vist com se us humitejaven els ulls quan vèieu com carregaven les urnes en bosses d’escombraries. Com se’t feia el nus a la gola llegint l’article del Tomàs Fuentes explicant la seva jornada electoral en una mesa. Ester, sé que vas plorar veient com el teu pare posava el vot a l’urna mentre l’aplaudia tothom. I quan vas penjar la foto a Twitter plena d’orgull. Molts hem plorat pensant en els que no hi han sigut a temps i vivien la utopia de fer-ho algun dia.

Us he vist plorar cridant “Els carrers seran sempre nostres!” i “Votarem!” i “Hem votat!” Heu plorat d’indignació veient les manipulacions d’Antena3 i el Telediario. T’he sentit plorar quan em deies per telèfon que ja havies votat. T’he vist plorar i riure mirant el vídeo de Sant Mori envaït per la coreografia de guàrdies civils. I amb el vídeo d’aquell policia donant una puntada de peu per tirar a terra una porta que estava oberta. Ens van caure unes quantes llàgrimes quan ens vam trobar davant les portes de la ràdio i ens vam fer una abraçada. A mi em van veure plorar escoltant la Marta desesperada perquè li havien trinxat els dits i grapejat els pits. Us he vist plorar llegint els missatges que rebíeu per WhatsApp. Jo ho vaig fer quan vaig rebre l’e-mail d’un amic de Madrid que em preguntava si estava bé. Has plorat descobrint com, en un vídeo, un policia volia arrencar el teu pare d’una pinya de gent. Sé que ploraves quan em vas abraçar al sofà veient com hostiaven tanta gent en aquelles escales. Has plorat a la redacció escrivint la crònica. I has plorat mentre posaves l’ull al visor de la càmera, davant de tota aquella multitud manifestant-se. Mayka, et vaig veure plorar a la tele, d’impotència, perquè no et deixaven parlar enmig de tantes mentides i tant d’odi. Heu plorat veient com al Gerard Piqué se li trencava la veu davant dels micròfons. I vaig veure com ploraves veient el Barça jugar amb la grada del Camp Nou deserta. Se’t van negar els ulls mentre reies explicant com Puigdemont havia canviat de cotxe sota un pont per poder votar. I quan vas descobrir que coneixies una de les persones que van portar les urnes d’Elna. Vas plorar amb el vídeo del Telenotícies que contradeia la Santamaría i en Millo a base de garrotades. Vas plorar de ràbia escoltant la merda de compareixença de Rajoy. O la del rei. Fins i tot has plorat, qui ho diria, veient un paio amb una bandera espanyola i el toro d’Osborne fotent un vot en una urna mentre la gent l’aplaudia. Se us van omplir els ulls de llàgrimes quan us vau poder trobar amb els amics i explicar-vos el dia. I quan eres entre la multitud, cridant i cantant, en l’aturada de dimarts. Estem vivint una ressaca emocional estranya. No és debilitat. És que portem anys sent molt forts.

Més continguts de