Publicitat
Publicitat

Vida i mort d'una revolució

Aquest any se celebra el centenari de la Revolució Russa, un fet que ha marcat tot el segle XX i la vida de persones com Monika Zgustova, Natàlia Loskutova, József Bodrogí i Josep Fontana

L'esdevenir històric ha posat a frec els 25 anys del final de la Unió Soviètica i els cent de la revolució d’on va emergir. Mort i vida, i memòria del final i del principi han aparegut plegats al calendari. El 2016 alertant dels cinc lustres sense l’URSS i el 2017 anunciant el segle de la Revolució d’Octubre. Un d’aquests capricis de la història que fa inevitable interpel·lar-se tant sobre què va representar la desintegració soviètica com quin sentit va tenir la Revolució d’Octubre que la va gestar. Preguntes i respostes entremig de les quals apareixen els mots i expressions clau del procés històric: utopia, força indefinició, esperança, ingenuïtat i molta, molta por.

LA POR AL CONTAGI

L’historiador Josep Fontana parla del perquè del seu pròxim llibre, El siglo de la revolución, que es publicarà al febrer: “M’endinso en la història del món des del 1914 fins ara i explico el paper que juga la por a la Revolució. La por al contagi de la Revolució durant tot aquest temps”. Fontana afegeix que el llibre també vol explicar “com s’ha arribat al nivell actual de desigualtats de les nostres societats”. Què representen, però, el 1917 i el 1991? “Doncs la peculiaritat del 1917 és que, per primera vegada, s’anuncia que per arribar al socialisme no cal un procés d’evolució llarguíssim com plantejaven els partits socialdemòcrates. Lenin deia el 1918 que les transformacions es podien fer molt ràpidament. Està convençut que podrà vèncer les resistències dels capitalistes en pocs mesos. Però la mecànica per arribar a una societat sense estat i sense classes no estava gens definida, i tot va ser molt més complicat del que es preveia”.

Fontana insisteix que l’element més important de la Revolució d’Octubre i després de l’URSS va ser la por que generava. “La por serà determinant sobretot al llarg de la Guerra Freda. Es fabrica el mite que hi ha un enemic disposat a conquerir el món amb bombes atòmiques, tot i que quedaria molt clar que l’URSS no tenia prou potencial per conquerir el món ni s’ho havia proposat. Però el contagi és el gran enemic que cal combatre com sigui: qualsevol alternativa d’esquerres és posada sota sospita. Es genera esperança en molta gent desvalguda. Ara bé, aquesta esperança estava sobredimensionada, i si et posaves a observar a fons aviat t’adonaves que allò no anava enlloc”. I l’historiador fa un salt endavant cap al mandat Khrusxov i explica un episodi que ell mateix qualifica de patètic: “Són temps en què es creu que veritablement s’està progressant i es pot influir per modificar els comportaments socials poc constructius. I hi ha un intent de crear sistemes de control social des de baix, autònoms, per detectar i corregir males actituds a la fàbrica, al veïnat o a la família. Khrusxov arribaria a creure’s que l’únic enemic era el capitalisme i que es podien suprimir tots els elements de coerció i suplir-los pel control social. Tot plegat d’una gran ingenuïtat”.

UNA GRAN NOSTÀLGIA

El mot ingenuïtat també el té als llavis Natàlia Loskutova: “Malgrat els errors i la nostra ingenuïtat en creure’ls, la Unió Soviètica m’ha donat tot el que tinc: els meus estudis de filologia anglesa i xinesa”. Però d’aquests estudis Natàlia Loskutova no va poder treure’n rendiment en els difícils anys 90, després de la desintegració de l’URSS. I des de l’antiga ciutat tancada d’Omsk, a Sibèria, on va néixer, Natàlia Loskutova va venir a Barcelona, on viu des de fa més de quinze anys. Presideix l’associació Ràduga -que significa arc de sant martí -, dedicada a l’ensenyament de la llengua russa, treballa en el turisme i ni un sol dia de la seva vida ha pogut desprendre’s de la gran nostàlgia del que ella considerava el seu país: “La Unió Soviètica és el meu referent patriòtic. És d’on he sortit i representa la meva infantesa. Una infantesa feliç amb anades als campaments i amb les classes de ball i de música. Va ser idíl·lic! Jo tenia disset anys quan es va ensorrar i em semblava impossible el que estava passant. Ens faltava molta informació. Perquè per a mi l’URSS no era només un estat ni un ens administratiu. Era un país sencer! Les 15 repúbliques eren totes soviètiques. Vivíem tots junts, estudiàvem amb els mateixos llibres i a tots els nens i adolescents ens arribava la mateixa realitat històrica i social. Allò era una germandat perfecta que molts ens vam arribar a creure. Potser ingènuament. I ara quan veig guerres com les que hi ha hagut a Geòrgia i a Ucraïna no puc evitar que m’afecti. Sento nostàlgia, sí, però també he après a entendre que els que estan a l’altra banda del conflicte, els georgians o els ucraïnesos, també tenen les seves raons”.


I fent un petit esforç Natàlia Loskutova exposa els elements que, ara sí, veu com a determinants del daltabaix d’ara fa 25 anys: “L’estancament econòmic dels anys 70 representa les esquerdes d’aquella Unió Soviètica que semblava eterna i indestructible. Els prestatges de les botigues cada cop més buits ens ho anunciaven. El nostre era un món immens i complicat. Les temperatures extremes, les distàncies immenses, les comunicacions i el transport insuficients. Es volia fer una economia centralitzada per a 15 repúbliques. La centralització no té per què ser dolenta si es fa bé, però allà no es va fer bé. I a sobre es van enfortir la burocratització i la corrupció. La gent no estava preparada per tirar endavant aquell gran canvi que deien que farien, aquella societat comunista on no caldrien els diners”. I amb la reflexió de Natàlia Loskutova, el comentari d’unes ratlles més amunt de Josep Fontana recupera tot el sentit: “Si et posaves a observar a fons, aviat t’adonaves que allò no anava enlloc”.

1968, ENTRE PARÍS I PRAGA

Un cop el 1964 el tímid i ingenu reformisme de Khrusxov és foragitat del Kremlin, l’immobilisme s’apodera de l’URSS. Mentrestant l’esquerra radical reemergeix el 1968 a Europa i crea expectatives de canvi que, com explica Josep Fontana, acaben frustrant-se: “A París, el Maig del 68 els treballadors no van respondre a les crides revolucionàries dels estudiants. Cadascú va anar pel seu cantó. La CGT i els comunistes van pressionar per negociar una pujada de salaris molt important, però deixant clar que no tenien cap objectiu revolucionari. Amb el projecte transformador de la Primavera de Praga va passar una cosa semblant. Nosaltres des del PSUC vam condemnar l’entrada dels tancs soviètics a Txecoslovàquia, però d’altres van mirar cap a una altra banda. L’URSS mateixa no estava per fer transformacions revolucionàries: tan sols procurava mantenir el sistema establert. No volien experiments que poguessin estendre’s i crear-los problemes a ells, a casa seva mateix”.

La Primavera de Praga, de base popular i impulsada pel Partit Comunista de Txecoslovàquia, seria titllada de moviment contrarevolucionari fomentat pels poders occidentals, i desenes de milers de persones serien detingudes o inhabilitades. Els professionals i els intel·lectuals van patir la repressió especialment, com la família de l’escriptora Monika Zgustova, que va poder fugir als Estats Units aprofitant un viatge a l’Índia. Monika Zgustova tenia deu anys quan van entrar els tancs soviètics. “Per a mi aquell dia d’agost a Praga és equiparable al dia de gener del 1939 a Barcelona quan la ciutat va ser ocupada pels franquistes. La mateixa sensació de derrota i d’humiliació. Allò era el final de la llibertat. I aquell soroll dels tancs ocupant els carrers mai no se me n’ha anat del cap”.

Monika Zgustova, traductora al català de Hasek, de Kundera i de Havel, veïna de Sitges, no pot evitar valorar el final de l’URSS com un fet digne de celebrar: “En temps soviètics el meu país va ser contaminat d’odi. El mateix odi social heretat del feixisme. La lluita de classes que exposa Marx en un sentit de contraposició d’interessos es gestionava en clau de profunda hostilitat i odi. A l’escola es fomentava odiar l’enemic de classe i el resultat era que acabàvem odiant-nos tots els uns als altres. Per això dic que la desaparició de l’URSS va ser una cosa bona. Era un estat que perseguia i oprimia altres pobles i comunitats. Que desaparegui un estat totalitari sempre és positiu. Allò era un imperi farcit de països captius i no era sostenible. Però puc entendre que per a molta gent la desaparició de la Unió Soviètica fos un drama. Representava l’esvaïment del somni en què havien dipositat anhels i esperances: alguna cosa més important que ells mateixos”.


Amb tot, Monika Zgustova reconeix que el 1917 va ser inevitable: “La revolució es veia venir des de feia un segle i no només la desitjava la gent més planera sinó també sectors burgesos i intel·lectuals. Però no va funcionar perquè no es va fer bé. Lenin i després Stalin van imposar una tirania igual o pitjor que la que hi havia abans”, conclou. I Natàlia Loskutova completa l’evocació històrica: “Recordo com el meu pare, que era un comunista convençut, en temps de la perestroika va començar a portar a casa revistes com Literaturnaya Gazeta i Ogonyok, que parlaven dels crims de l’estalinisme. I el meu pare, que era molt valent, em deia que el culpable no va ser només Stalin: que el sistema polític i econòmic tenia una gran responsabilitat en els crims”.

HONGRIA 1956: UN PRIMER AVÍS

Si l’escriptora Monika Zgustova no pot oblidar el rum-rum dels blindats soviètics pels carrers de Praga, el periodista hongarès József Bodrogí no es treu del cap l’entrada a sang i foc a Budapest dels tancs soviètics per aixafar la revolta de la tardor del 1956: per a tots dos l’URSS ha pesat dolorosament en les seves vides. Tot i tenir només cinc anys, el daltabaix va impactar József Bodrogí. Sobretot quan al cap d’uns anys descobreix que el seu pare havia sigut membre de la policia estaliniana, l’AVO. I József Bodrogí, que es declara liberal d’esquerres, no pot evitar demanar-se amb total sinceritat: “¿Els fills tenim alguna responsabilitat en els actes dels nostres pares?”


Hongria ha conegut poc la democràcia, i ha sigut l’únic país d’Europa que ha tingut dos règims comunistes. “El primer, l’anomenada República dels Soviets, proclamada el 1919, només va durar 133 dies. Es va extingir per les pressions exteriors, però també perquè aquella República Hongaresa dels Soviets impedia la lliure discussió i l’oposició política. El mateix que després passaria a la Unió Soviètica”, conclou József Bodrogí, que tot seguit deixa clar el que ell creu que és el paper històric de l’URSS: “Si l’existència de la Unió Soviètica ha servit d’alguna cosa ha sigut per equilibrar el poder dels Estats Units al món. Ara, com que aquests contrapesos i frens ja no hi són, podem veure com, amb força hipocresia, la Xina o Cuba anhelen tenir una economia capitalista desenvolupada però, això sí, dins del marc del comunisme unipartidista”.

Amb tot, el pragmatisme político-econòmic de cubans i de xinesos recorda el que va aplicar János Kádár, precisament l’home que Moscou va col·locar el 1956 al capdamunt del règim comunista hongarès un cop aixafada la revolta. Després de milers de morts, exiliats i empresonats, el Kremlin no va tenir més remei que apaivagar Hongria consentint el règim liberal de János Kádár. Un primer avís de les liberalitzacions que vindrien als anys 80 arran del col·lapse del sistema soviètic.

“¿Que quin paper han d’ocupar en la nostra història els fets del 1956?”, es planteja József Bodrogí. “Crec que encara han de passar anys per definir-ho. Passa el mateix amb la valoració històrica de l’URSS. Els fets de 1956 van ser un esclat contra el règim estalinista de Mátyás Rákosi, però no tots els que van sortir eren combatents nobles ni herois. Al carrer hi havia criminals i feixistes, i també comunistes i demòcrates que es van jugar la vida per acabar amb un règim cruel i inhumà i construir-ne un de democràtic. Els fets de 1956 són totes aquestes coses alhora”, conclou József Bodrogí. Per a Josep Fontana cal distingir el 1968 a Praga -que considera un moviment autènticament progressista- dels fets de Budapest del 1956: “Va ser un episodi equívoc. Es va voler anar massa de pressa i es va demanar ajuda als Estats Units. Va ser una bestiesa, perquè mentre les emissores de ràdio occidentals encoratjaven la revolta, els russos tenien la seguretat dels nord-americans que no intervindrien, tal com va ser. Allò va ser un crim: ¿qui va ser responsable de la mort de tota aquella gent?”, conclou Fontana.

‘PERESTROIKA’: FASE TERMINAL

L’URSS es va morir o la van matar? ¿La perestroika és una oportunitat real de renovar el projecte socialista? ¿O bé el mandat de Gorbatxov emmascara, des del començament, la fase terminal? “Quan Gorbatxov arriba al poder l’URSS està en franca decadència -puntualitza Josep Fontana-. Intenta posar en marxa un programa de canvis molt ambiciós però sense capacitat per gestionar-los. Li falta lideratge i la situació se li’n va de les mans”. I un cop més Fontana utilitza el mot ingenuïtat per definir els últims anys soviètics: “Gorbatxov no pren nota del que passa a Tiananmen la primavera del 1989. No s’adona que els que tenen raó són els que no volen desmuntar la maquinària tan ràpidament. Com més informació tens més t’adones que les intencions eren bones però que les polítiques eren equivocades. I per això el que va venir després va ser el desastre total”.

L’URSS, doncs, es va anar morint tota sola arrossegada pels ritmes autodestructius que duia dins, però també sacsejada des de fora per un munt d’espasmes. Sobretot els últims mesos. Els poders econòmics occidentals no van fer res per frenar el daltabaix econòmic i humà perquè era la millor manera de visualitzar la rendició incondicional de l’enemic. No hi va haver un Pla Marshall per a l’URSS però sí una teràpia ultraliberal que provocaria en pocs mesos 40 milions de pobres, 100 milions de precaris i centenars de milers de morts durant la primera dècada de teràpia econòmica. Un experiment de fonamentalisme de mercat i alhora un escarment. Tal com havia anunciat l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm, amb la desaparició de l’URSS els poders econòmics occidentals ja no tenien por al contagi, i les conquestes socials aconseguides al llarg de set dècades esdevenien més vulnerables que mai.

Tot va ser dolent i negatiu? ¿O l’URSS i la Revolució d’Octubre han deixat alguna cosa que pagui la pena preservar i recordar? József Bodrogí i Monika Zgustova, units per haver patit l’entrada dels tancs a Praga i a Budapest, coincideixen en el que caldria “salvar” de l’herència soviètica: el coratge i la valentia de tanta gent honesta per aconseguir avenços socials. Per a Natàlia Loskutova el millor que li ha deixat l’URSS són els seus estudis de filologia anglesa i xinesa i, també, “haver conegut un temps en què la multiculturalitat i la germandat entre pobles semblava possible”. “I vull deixar clar que no em sento enganyada”, acaba.

A l’historiador Josep Fontana també se li fa inevitable, com a Monika Zgustova i József Bodrogí, associar la Revolució d’Octubre i l’URSS als intents de progrés social: “No es veien nens pobres pel carrer i la gent tenia accés als hospitals, com no passava aquí. Hi va haver un intent de millorar la vida de la gent, això sí, amb limitacions i errors de tota mena”. Amb tot, per a Josep Fontana les esperances fracassades no han d’impedir continuar lluitant: “El món no és millor ni pitjor sense l’URSS. I tot i que crec que els canvis estructurals trigaran encara a arribar, cal no perdre de vista que el sistema en què vivim s’està desgastant cada dia més. I que el món el fem nosaltres”. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT