CARRETERES SECUNDÀRIES

El vol del Colibrí

El passat 2 de maig, dimecres, una petita avioneta batejada amb el nom de Colibrí va fer el seu primer vol de salvament humanitari davant de la costa de Líbia sobrevolant una zona de 50 per 150 kilòmetres. L’avioneta l’han comprat amb els seus estalvis personals dos pilots francesos, José Benavente i Benoît Micolon, i el nom de Colibrí, inspirat en una llegenda indígena americana que recull Eduardo Galeano a Memòria del foc, explica bé les intencions dels dos pilots.

Un dia, diu la llegenda, hi havia un gran incendi forestal. Els animals del bosc observaven el desastre paralitzats, terroritzats. Només un petit colibrí anava amunt i avall buscant algunes gotes d’aigua, les recollia amb el seu pic menut i les tirava sobre el foc. Al cap d’una estona, l’armadillo, molest per l’agitació del colibrí, que considerava inútil, va dir: “¡Colibrí! ¡Ets boig! ¿No veus que amb aquestes gotes d’aigua no apagaràs l’incendi?” “Ja ho sé. Però aquesta és la meva aportació, el que sé fer i el que em pertoca”, va respondre el colibrí.

Els pròxims mesos, amb l’arribada de la primavera, aquesta zona de la costa líbia que ha començat a sobrevolar el Colibrí dels dos pilots francesos tornarà a ser la tomba de milers i milers de migrants que proven d’arribar a les costes europees.

De fet, el moviment ja fa mesos que ha augmentat i només el primer trimestre d’enguany ja són unes 500 les persones que han desaparegut sota les aigües. Escriure xifres sobre els morts a la Mediterrània em produeix un malestar que potser s’assembla a l’agitació de l’armadillo de la llegenda del colibrí, ja que ja fa anys que de tant escriure xifres sembla que haguem perdut absolutament la dimensió humana del que signifiquen.

Recordo que quan hi va haver els atemptats dels trens d’Atocha, al diari on aleshores treballava es va decidir publicar la fotografia i una petita història de cada víctima de la matança.

Era una manera de dignificar la persona, totes i cadascuna d’elles, una a una; cada dia una pàgina més fins a publicar tots els noms. Era una manera també d’assenyalar la dimensió personal que tenen els efectes de l’acció política.

¿Ens podem imaginar que els nostres diaris fessin avui el mateix amb els migrants morts a la Mediterrània? El seu nom, la seva història, les seves il·lusions, pares, fills, amics. Si comptem tots els morts que hi ha hagut des dels anys noranta, aquestes vides trencades ja sumen més de quaranta mil: no s’imprimeix prou paper per poder explicar la historia de cadascuna d’elles.

La intenció i la missió de la petita avioneta Colibrí és localitzar embarcacions a la deriva o en perill i avisar els vaixells de rescat de les ONG que operen a prop de la costa, així com els organismes oficials que coordina des d’Itàlia l’MRCC (Maritime Rescue Coordination Centre).

El Colibrípot volar a molt poca altura, té un dipòsit de carburant modificat que li ofereix una autonomia de deu hores i l’avantatge de poder fer un pentinat visual de la mar amb molta més precisió que els vaixells de rescat que operen des de l’aigua.

Els dos pilots que han comprat l’avioneta, dos aviadors amb una gran experiència, també han creat també, per donar-li cobertura legal, l’ONG Pilots Voluntaris.

Benavente fa més de 25 anys que es dedica a fer vols humanitaris, transportant aigua, medicines i menjar en zones de crisi, sobretot en països africans com Guinea, la República del Congo o la regió dels Grans Llacs. Actualment viu a Nairobi i també té el títol de pilot comercial. Va ser precisament mentre feia els estudis per obtenir-lo quan va conèixer Micolon, avui empleat en una línia comercial on pilota un Boeing 747.

Expliquen que Micolon estava passant uns dies a Chamonix, als Alps, i Benavente li va trucar per proposar-li el projecte Colibrí. No s’ho va pensar dues vegades.

Penso, quan recordo aquesta trucada, en els centenars de voluntaris que aquest hivern s’han llençat als ports i colls de muntanya alpins, a la zona entre Itàlia i França -esquiadors, metges, guies de muntanya, veïns-, per intentar salvar els migrants en perill de morir sota la neu. Penso, també, en els feixistes de l’organització Generació Identitària, que es van organitzar a les mateixes muntanyes per barrar-los el pas i frenar la mobilització solidària. És la mateixa organització que ja va fletar l’estiu passat un vaixell, el C-Star, amb l’objectiu d’impedir els rescats dels vaixells solidaris (el C-Star, per cert, va patir una avaria i el van abandonar amb una tripulació de Bangladesh que no va cobrar i que va navegar a la deriva fins que se’ls va acollir al port de Barcelona i, al cap d’uns mesos, se’ls poder repatriar gràcies a Stella Maris).

Penso en Open Arms, en Helena Maleno i en tots els que lluiten pels valors de la vida, i en com, mentrestant, la política oficial d’Europa sobre la immigració només parla de seguretat i de frenar el pas als immigrants, penalitza la solidaritat, la persegueix i, encara que no ho digui, alimenta l’electorat amb idees totalitàries que s’assemblen més a Generació Identitària que al vol del Colibrí.

Més continguts de