Un veneçolà passa per davant d’un establiment a Caracas que indica el preu de les cerveses en l’antiga moneda del país i en la nova, que ha entrat en circulació aquesta setmana i que té cinc zeros menys que l’anterior. Alguns malalts mentals tirats per terra al pati central d’un dels pavellons del Psiquiátrico Lídice de Caracas. Les treballadores de la bugaderia del psiquiàtric estenen la roba després d’haver-la rentat amb gasoil perquè no tenen detergent.

Reportatge

Veneçuela: un país per tornar-se boig

Al psiquiàtric de Caracas renten la roba dels pacients amb gasoil perquè no hi ha detergent, als forns de pa del país difícilment es troba pa, i a les cases els talls del subministrament elèctric i de l’aigua són cada cop més habituals. El govern de Nicolás Maduro ha posat en circulació una nova moneda aquesta setmana per posar fre a la hiperinflació al país, però la resposta de molts veneçolans ha sigut fugir: emigrar abans d’embogir

Un veneçolà passa per davant d’un establiment a Caracas que indica el preu de les cerveses en l’antiga moneda del país i en la nova, que ha entrat en circulació aquesta setmana i que té cinc zeros menys que l’anterior. Alguns malalts mentals tirats per terra al pati central d’un dels pavellons del Psiquiátrico Lídice de Caracas. Les treballadores de la bugaderia del psiquiàtric estenen la roba després d’haver-la rentat amb gasoil perquè no tenen detergent. / FEDERICO PARRA / AFP MÒNICA BERNABÉ

Al psiquiàtric de Caracas, la capital veneçolana, renten la roba dels pacients amb gasoil. No hi ha detergent i han de desinfectar la roba d’alguna manera. “Aquí la gent té sífilis, sida i de tot”, asseguren les treballadores per justificar que no els quedi més remei que recórrer al combustible. Almenys això no falta al país: Veneçuela té una de les principals reserves de petroli del món i la gasolina és extremadament barata. La pudor a la bugaderia del psiquiàtric és penetrant, com si fos una gasolinera.

L’Hospital Psiquiátrico de Lídice -aquest és el nom complet del centre de salut mental-és un dels més emblemàtics de Veneçuela. Va ser inaugurat fa més d’un segle i és l’únic psiquiàtric públic que hi ha a la capital. Abans tenia 200 llits, però ara amb prou feines hi ha ingressats una quarantena de pacients, homes i dones.

“El pacient més jove té només 18 anys i no parla mai. Sempre ha sigut molt introvertit”, explica la doctora responsable d’un dels pavellons del psiquiàtric, i l’única disposada a parlar i a obrir les portes de les instal·lacions a aquesta periodista. El pavelló consta d’un pati central al voltant del qual hi ha diverses habitacions amb les parets escrostonades, uns lavabos bruts i unes dutxes. No hi ha portes enlloc, així que des del centre del pati es pot veure com un dels pacients orina despreocupadament contra la paret d’una de les dutxes, o d’altres són als llits tapats de cap a peus amb un llençol o una manta, sense deixar-se veure. Uns quants malalts són al mig del pati, tirats a terra o sobre un matalàs, com si fossin deixalles humanes. En total hi ha quinze pacients al pavelló, tots homes, i la pudor de pixats és tan forta com la del gasoil a la bugaderia.

“Els altres malalts s’aprofiten d’ell”, la doctora insisteix a continuar parlant sobre el pacient introvertit de 18 anys. “S’ha convertit en la seva víctima”, rebla amb cara de circumstàncies per deixar entendre que, exactament, el noi és violat repetidament pels altres. “Però ¿què podem fer? Només hi un únic infermer per torn” per encarregar-se dels pacients del pavelló, justifica. La resta del personal ha marxat del país com ho han fet centenars de milers d’altres veneçolans fugint de la misèria, i el govern tampoc fa absolutament res per posar fi a aquesta bogeria, assegura la metge. Els que ingressen al psiquiàtric en surten pitjor de com hi han entrat, si és que mai aconsegueixen sortir-ne. “Els familiars deixen els malalts al centre i se’n despreocupen, no els venen ni a veure”, diu la doctora.

El veneçolà Camilo Daza té la teoria que algú està fent un “experiment antropològic” amb ells, els veneçolans, per comprovar com reacciona l’ésser humà davant de tanta bogeria. Com si el país fos un psiquiàtric gegant en el qual, de la mateixa manera que al de Caracas, resulta difícil sobreviure i encara més sortir-ne sense acabar completament trastocat. “Si no, no entenc tants despropòsits”, justifica aquest home ja jubilat, que, com tants altres veneçolans, sobreviu amb els diners que li envien els seus fills des de l’estranger cada mes. En Camilo pertanyia a la classe mitjana-alta. Ara, en canvi, viu en un apartament minúscul a Caracas on només hi ha aigua de sis a vuit del matí, de dotze a dues del migdia i de vuit a deu del vespre. Els talls del subministrament elèctric també són habituals. Els serveis bàsics són cada cop més precaris, fins i tot per a les classes socials que abans eren benestants: les infraestrutures s’han degradat al llarg dels anys i no hi ha recanvis ni material al país per poder-hi fer obres de reparació o manteniment. A això s’hi afegeix la impossibilitat d’adquirir productes de primera necessitat: la hiperinflació és tan galopant a Veneçuela que si un dia un quilo de carn val 9,5 milions de bolívars, pot costar el doble tres dies més tard. No és l’únic disbarat.

Per exemple, els forns de pa, que com el seu nom indica haurien de vendre pa, difícilment en tenen. En canvi, sí que hi ha pastissos i dolços. “El govern veneçolà és l’únic que importa blat al país per fer farina, i fixa quin ha de ser el preu del pa”, detalla Juvenal Arbelaez, president executiu de la Cambra Veneçolana de la Indústria d’Aliments (Cavidea). “El preu que el govern estableix per al pa sempre és més baix que el cost de la farina, així que els forners prefereixen fer dolços perquè els poden vendre al preu que vulguin, sense perdre diners i sense les restriccions del govern”, justifica.

Aquesta setmana l’executiu de Nicolás Maduro va prendre una nova mesura econòmica: va posar en circulació una nova moneda que ha batejat amb el nom de bolívar sobirà, i va eliminar cinc zeros dels preus de tots els productes i serveis del país d’un dia per l’altre. Així, si el quilo de carn valia 9.500.000 bolívars (dels antics), des de dilluns costa 95 bolívars dels nous, dels sobirans.

No és la primera vegada, però, que el govern veneçolà impulsa una disposició d’aquest tipus: el 2007 el llavors president, Hugo Chávez, ja va eliminar tres zeros de la divisa veneçolana, promovent així la primera reconversió monetària del país en 128 anys d’història del bolívar. Nou anys més tard, el 2016, Maduro, ja al capdavant de l’executiu, va posar en circulació nous bitllets de bolívar d’un valor més elevat -de 500 a 20.000- perquè els introduïts pel seu predecessor -de 2 a 100 bolívars- ja no servien per fer gairebé cap transició econòmica a causa de l’augment desorbitat dels preus a Veneçuela.

Els caixers automàtics dels bancs veneçolans van començar a dispensar bolívars (dels nous, evidentment) aquesta setmana per primera vegada en mesos. Abans era impossible obtenir-ne: la hiperinflació havia deixat el país sense diners en efectiu. Amb tot, en Camilo i altres veneçolans admeten que és “impactant” veure el saldo dels seus respectius comptes corrents amb cinc zeros menys. Sembla que cada cop tinguin menys diners. A més, fins quan servirà aquesta nova mesura? Els preus continuen pujant i l’escassetat es manté. Durant els últims dies s’ha disparat l’èxode de veneçolans que intenten marxar als països veïns, i els que es queden han de fer mans i mànigues per sobreviure.

“Jo faig contraban de gasolina”, ens diu un jove veneçolà a Caracas sense cap mena de vergonya i com si fos la cosa més normal del món, quan li preguntes a què es dedica. “Viatjo a [la veïna] Colòmbia amb una camioneta amb el tanc de gasolina completament ple, uns 90 litres. I torno a Veneçuela amb només la reserva, uns deu litres. La resta de la gasolina la venc i em guanyo uns 100 dòlars”, assegura visiblement satisfet. Veneçuela és el país amb la gasolina més barata del món. Pel camí, però, sovint l’atura alguna patrulla de la policia. “Acostumo a transportar algun material a la part posterior de la camioneta perquè sembli que em dedico a l’exportació”, comenta el noi. I si això no convenç els agents, ells mateixos li ofereixen una solució per deixar-lo continuar el trajecte: compartir els guanys de la venda de la gasolina amb ells. Un país per tornar-se boig.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat