Vides mancomunades

FA UNS ANYS VAN TRIOMFAR LES METÀFORES que tenien a veure amb les bombolles: les Esferas amb què el filòsof alemany Sloterdijk descrivia el desenvolupament de la vida moderna en què la convivència era una forma de coaïllament; les Vidas adosadas, amb què Pere Saborit ens apropava a la vida contemporània a través de l’imaginari de les urbanitzacions, o també els nodes, els espais vitals, els monovolums o, fins i tot -potser ja no ho recordeu-, la càmera d’aire que havia de garantir la joventut eterna a Michael Jackson.

Ara Michael Jackson és mort sense haver envellit i les bombolles que donaven un fals respir a les nostres vides han esclatat una darrere l’altra. Ens trobem que hem de tornar a aprendre a respirar. La vida a la intempèrie no necessàriament es troba a l’aire lliure. Perquè amb una hipoteca al coll, amb vides a càrrec o amb una vellesa per aixoplugar, l’aire no és lliure sinó temible. Una glopada asfixiant.

Tornar a aprendre a respirar vol dir canviar les bombolles particulars per espais comuns habitables. Abandonar el coaïllament per aprendre la cooperació. I desertar del dogma de l’autosuficiència per incorporar la interdependència. Molts han de fer aquest aprenentatge a la força: tornar a casa dels pares, compartir pisos atapeïts, viure de la pensió dels avis... Encara que coincideixin en les formes, aquests fenòmens no són una victòria de la cooperació contra la privatització de la vida, sinó expressions d’una derrota que el que fan és enrarir encara més l’aire de les bombolles, ara més irrespirable. Seguim coaïllats, però més estrets.

Viure en comú no és caure els uns a sobre dels altres, sinó mancomunar les nostres vides. Faig servir aquesta paraula, mancomunar, per evitar la temptació, cada cop més forta a Europa, d’imaginar la vida en comú sota figures de la unitat. Figures de la unitat són la comunitat, la nació, el poble, l’estat... Totes elles són paraules en singular, quan les vides que som, si es troben, ho fan en plural. La força de la seva unitat recull les bombolletes aïllades en una bombolla més gran que pretén emparar-les, reconèixer-les i assegurar-les. Però són unitats fràgils i, en el fons, tramposes. Potser l’única unitat irreversible que tenim, per ara, és la del planeta. Fins que no n’habitem més, com demana Hawkings, la pluralitat de mons que som haurà de conviure en un sol món, on també ens pot arribar a faltar l’aire.

Mancomunar és un verb actiu que no pressuposa res, excepte la voluntat de compartir mitjans i fins, recursos i accions, horitzons col·lectius i decisions individuals. És un verb que crea vincle a múltiples escales i dimensions de la vida, personal i col·lectiva. És un verb que ens recorda que les comunitats no són, sinó que es fan i es desfan, s’inventen, es transformen i s’imaginen. I que aquesta creació oberta és la vertadera respiració de la vida política.

Més continguts de