Le Corbusier al seu taller amb la paret mitgera al fons

PATRIMONI

Visita a la casa on vivia i pintava Le Corbusier

Després d’una minuciosa restauració, fa uns mesos es va tornar a obrir al públic l’àtic de París on va viure l’arquitecte al llarg de trenta anys, fins a la seva mort. L’edifici Molitor va ser un assaig de la revolució en la manera de viure amb què ell va marcar el segle XX

Le Corbusier al seu taller amb la paret mitgera al fons

Després d’uns anys de rehabilitació, fa uns mesos es va reobrir al públic l’apartament-taller de Le Corbusier a París. Situat prop de la Porta Molitor, a l’oest de París, és a la part superior d’un edifici de vuit plantes dissenyat per ell mateix el 1931. És l’edifici Molitor, realització important en la història de l’arquitectura moderna sobretot per la transparència de les façanes obertes a la naturalesa, i que el 2016, amb 16 obres més de l’arquitecte, va ser declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. La visita de l’apartament permet acostar-se a l’univers privat del cèlebre arquitecte, que hi va viure al llarg de trenta anys, del 1934 al 1965, quan als 78 anys va morir en un accident de natació al Mediterrani. És una gran ocasió per apreciar millor el seu geni, la seva modernitat sempre actual, el seu atreviment, la seva imaginació aplicada a escala domestica, el seu humor i la seva frugalitat.

La restauració, liderada per François Chatillon, especialista en el patrimoni del segle XX, va descartar des del primer moment la possibilitat de tornar a la situació del 1934, quan Le Corbusier i la seva dona, Yvonne Gallis, s’hi van traslladar, i va preferir tornar a l’estat del 1965 per integrar les petjades dels trenta anys de residència en aquest habitatge tan particular, incloent-hi diverses millores funcionals realitzades al llarg del temps, així com certs canvis en la policromia i en els acabats. Tota la feina s’ha fet sota el control de la Fondation Le Corbusier -que està situada a la Casa La Roche, un edifici més antic de l’arquitecte situat al mateix barri-. La fundació també és la institució que gestiona l’apartament taller.

Quan el va començar a construir, Le Corbusier ja era una figura emblemàtica del Moviment Modern i les seves realitzacions com a arquitecte i els seus escrits teòrics -veritables croades a favor d’una altra manera d’habitar- eren mundialment coneguts. Polemista incansable, editor, arquitecte i urbanista, potser la seva faceta menys coneguda pel gran públic és la de pintor, disciplina a la qual es dedicava amb la mateixa energia que les altres. Amb el seu amic el pintor Amédée Ozenfant van fundar el purisme, un corrent de pintura emparentat amb el cubisme que va tenir una notable influència cap als anys vint.

El 1931 Le Corbusier tenia 44 anys i treballava associat amb el seu cosí, l’arquitecte Pierre Jeanneret. El seu despatx a la Rue de Sèvres era un laboratori internacional per a noves idees d’arquitectura i urbanisme situat en ple centre de París, feia poc que s’havia casat amb Gallis i s’havia naturalitzat francès, atès que va néixer, amb el nom de Charles-Edouard Jeanneret, a Suïssa el 1887.

Sense ser tan provocador com el projecte de la cèlebre Vil·la Savoie, del 1929, l’edifici Molitor és un projecte essencial per a l’arquitectura moderna, sobretot per la transparència de les façanes obertes a la naturalesa. Va ser la primera ocasió que va tenir Le Corbusier per posar en pràctica idees estudiades anteriorment. Es tractava de dissenyar un immoble de lloguer situat en una zona que feia poc que estava oberta a la construcció, a l’extrem oest de París limitant amb el Bois de Boulogne, amb vista als turons que envolten la gran ciutat. Aquí hi havia unes condicions semblants a les que Le Corbusier havia definit en la seva utòpica Ville Radieuse: una ciutat verda, on el sol penetra generosament a les habitacions. Les noves façanes vidrades -el primer cop que es feien servir en un habitatge- proporcionen molta llum diürna a través d’una varietat de superfícies de vidre: vidre armat, maons de vidre Nevada i vidre clar; grans bow windows animen les seves volumetries. Es tracta de dues façanes gairebé idèntiques, la de l’entrada orientada cap a l’est, cap a París, i la que dona a Boulogne, amb el sol de capvespre; l’edifici està situat entre mitgeres, pertanyent a construccions de la mateixa altura realitzades a la mateixa època.

Amb el projecte ja en marxa, Le Corbusier, que fins llavors vivia a la Rue Jacob, al barri de Saint-Germain, prop del seu estudi, va decidir “predicar amb l’exemple” i va comprar l’àtic i el sobreàtic de l’edifici, entusiasmat amb la perspectiva de viure en la seva pròpia utopia, i després hi va plasmar -enmig del que llavors era un Far West - un àtic sui generis amb diverses zones ben segregades. Una única entrada -a la setena planta- dona accés a un gran taller, a la zona dedicada a la vida familiar, i -pujant per una escala circular interna a la 8a planta- a la terrassa enjardinada i l’habitació per a convidats. D’uns 240 metres quadrats, és un conjunt d’una gran originalitat.

Dues cobertes cilíndriques de dimensions imponents, de formigó -inspirades en les voltes catalanes: havia visitat Barcelona per primer cop el 1928- cobreixen el taller i la zona del menjador; cadascuna està situada cap a una de les façanes i delimiten, doncs, la superfície que ocupen a la planta superior la terrassa jardí, el templet que cobreix l’escala i la petita habitació de convidats. De planta lliure -l’estructura de formigó de l’edifici ho permet-, la primera impressió de l’espai és de llum i fluïdesa; les parets ofereixen una vigorosa policromia, la composició de la qual ha canviat sovint al llarg dels anys. Alguns dels panells vidrats són movibles i són molt sorprenents les grans portes pivotants, que proporcionen una versatilitat ideal a l’apartament taller. Le Corbusier havia quedat molt impressionat amb unes portes d’aquestes dimensions vistes uns anys abans en una mansió medieval a Palma…

Per poder tenir la terrassa coberta més buida, Le Corbusier va fer aturar l’ascensor a la sisena planta -l’últim tram es puja per l’escala- i va fer insonoritzar-ne el motor en un espai que delimita la sala d’estar i li proporcionava diversos repeus on exposava objectes d’allò més diversos; alguna claraboia dona una llum agradable en aquesta zona central. La cuina era també nova per a aquells temps, molt funcional, amb elements dissenyats per la seva associada Charlotte Perriand. Com en tot l’apartament, les instal·lacions s’exposen amb cert orgull: radiadors, aixetes, materials i productes industrials corrents es prefereixen a qualsevol acabat car. Seguint la mateixa lògica -amb una picada d’ullet a Marcel Duchamp, també-, enmig de l’habitació matrimonial hi ha un bidet; a sobre hi havia una pintura del seu amic Fernand Léger. Les sorpreses continuen: el llit està fixat a una gran altura -per gaudir del paisatge- i la porta pivotant que dona al menjador és també un gran armari…

És evident que l’experiència de viure al Molitor va influir en l’evolució dels conceptes de Le Corbusier: sobretot la presència constant dels elements de protecció del sol -els cèlebres brise-soleil - que s’han convertit en un element característic de les seves obres ulteriors, com les de La Tourette, Chandigarh o la Unité d’Habitation de Marsella. Fins i tot a casa seva, després d’unes quantes canícules fortes, va fer-hi una sèrie de modificacions per millorar la protecció del sol en els seus grans finestrals. Les reflexions i les diverses solucions que va assajar aquí li van servir de laboratori per a importants realitzacions futures.

“El que vostè anomena pomposament el meu saló no té més de 2,20 metres d’ample”, deia Le Corbusier en una entrevista. És cert, però hi ha la proporció: amb totes les portes obertes, les perspectives són francament glorioses. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat