17/11/2019

Viure a Babia

3 min
A l’entresol del 52 del carrer Pelai hi havia la botiga Babia, amb roba de segona mà.

L’altre dia, en una sobretaula entre amics, va sortir a la conversa una botiga que feia molts anys que no recordava. I amb ella, vaig reviure una època d’aquesta ciutat, quan els hippies i els progres començaven a estar passats de moda, i encara no havia arribat el pop de la Movida. Narcisistes per natura, aquells adolescents que vam viure el pas dels setanta als vuitanta, estàvem orfes d’una estètica pròpia. Així que, barrejant conceptes, vam improvisar una pinta força desastrada que va dominar els locals nocturns durant tres o quatre d’anys. La botiga es deia Babia i era al número 52 del carrer Pelai. Per accedir-hi, havies de pujar a l’entresol. Allí et trobaves un pis de grans dimensions ple de barres metàl·liques, de les quals penjaven milers de penja-robes. L’any 1982 s’anunciaven als diaris, oferien vestits i camises a 200 pessetes, americanes a 300, pantalons a 400, i abrics de pell des de 2.000 pessetes, tot de segona mà. El paradís per als curts d’armilla.

Per a la meva generació, aquella roba barata i única era una manera de sentir-nos especials. Buscàvem camises de ratlles o de caixmir, elàstics de colors, pantalons molt ajustats i amb els baixos escurçats, per deixar veure els mitjons blancs i les botes militars. I, per damunt de tot, les gavardines, una peça a mig camí entre l’existencialisme francès i el mod britànic. Com tot en aquells anys, una barreja de coses sentides a mitges, i encara per digerir. A falta d’una altra cosa millor, les gavardines van dominar la nit barcelonina durant un curt període de temps. Recordo haver-ne comprat una de quadrets morats i negres, com un guardapols força antic, que m’acompanyava a tot arreu, fins que una matinada, en el desaparegut Drugstore del passeig de Gràcia, se’m va tacar i vaig haver de llençar-la.

Babia tenia una altra botiga al carrer Aribau, i no era l’únic lloc on remenàvem. Avui en dia, comprar roba usada s’ha normalitzat. Però, llavors, la meva mare es negava a rentar-me cap camisa que abans hagués portat un desconegut. Encara no existien ni Humana, ni la fundació Engrunes, ni els Flamingo. I els vestits de segona mà eren vistos com a objectes bruts, un record de la misèria de la postguerra. Potser per això mateix, els joves irats i desencantats que érem, lluíem aquell vestuari com un trofeu, segurs que ofendria els nostres pares.

Els divendres a la tarda sortíem a buscar pels encants del Mercat de Sant Antoni, on hi havia parades de vestits vells. També anàvem al carrer de Sant Pacià, a El Molón, un negoci dedicat al que avui en diuen vintage. El que trobàvem ho personalitzàvem en una altra botiga mítica per als de la meva quinta anomenada Informe, el negoci de Juana de la Cruz, integrant del grup Dios, on podies trobar samarretes, fanzins, cassets de grups desconeguts i tota mena de complements. A les americanes hi clavàvem imperdibles i moltes xapes dels nostres grups preferits, de la butxaca del pantaló penjava un llarg clauer de cadena, dúiem corbatins texans amb calaveres i anells de fantasia, com ara es porten els tatuatges o els pírcings. A Informe, fins i tot podien imprimir-te una serigrafia a l’esquena de la gavardina, amb algun missatge provocatiu.

En els primers anys vuitanta, tot allò de vestir estrafolari ja estava passat de moda, i els amics van optar per estètiques més definides. De sobte, un dia descobries que aquell s’havia fet punk, o rocker, o sinistre. El món de les tribus urbanes va estandarditzar les nits de Barcelona amb regles molt rígides sobre les marques que havia de lluir i l’aspecte que havia de tenir el jovent noctàmbul. A partir de llavors, vestir-se va resultar més car i menys divertit.

stats