CAPS I PUNTES
Diumenge 17/06/2018

Viure de la brossa

"A mesura que els ajuntaments milloraven la recollida de brossa, els drapaires van desaparèixer"

Xavier Theros
3 min
Els drapaires d’ara, que busquen ferralla als contenidors, són com els d’abans.

Els drapaires del meu carrer eren un matrimoni que vivien al mateix local on tenien les desferres que constituïen el seu negoci. Els nens del barri els portàvem els papers i les ampolles de vidre, i ens donaven unes monedes a canvi. Tots els veïns formàvem part d’aquella economia informal, que convertia les escombraries en preuades mercaderies per als infants. Eren altres temps, anteriors al reciclatge organitzat.

L’ofici de drapaire va néixer amb la industrialització, a mesura que les llars s’omplien de productes manufacturats. Fins a aquell moment, les poblacions generaven molt poca brossa. Ells ja existien abans, però es dedicaven a reaprofitar eines, objectes i roba, que acabava subhastada als Encants. Tanmateix, a partir del segle XVIII la recollida de ferralla i draps per fer paper va esdevenir una activitat rendible. Segons Joan Amades, el seu era un ofici doble, dedicat per una banda al negoci dels materials reciclables i al mateix temps al comerç d’objectes vells, alguns armats amb un sac i un bastó amb un ganxo, altres amb un carro, i els més afortunats amb botiga pròpia. El periodista Larra definia aquest ofici com “un modus vivendi que no dona per viure”.

En el segle XIX apareixen associats al món de la marginalitat, fins i tot del crim. Els drapaires vuitcentistes havien de portar una placa d’identificació, que els diferenciava dels captaires i dels lladres. Molts objectes robats acabaven venuts a cal drapaire, que mai feia preguntes sobre la seva procedència. L’any 1882 els diaris recullen diversos robatoris d’efectes localitzats als drapaires del carrer de l’Om, del carrer d’en Cirés o del carrer de la Cera. Fins i tot ja existien els avantpassats dels actuals lladres de coure, com el que va ser detingut el 1886 mentre robava metall en un dipòsit del carrer Casanova. La figura del recol·lector d’andròmines es va fer tan popular que un dels grans èxits als teatres barcelonins del XIX va ser la comèdia El trapero de Madrid, de Louis-Sébastien Mercier. Al teatre Novedades l’any 1887 oferien aquesta obra juntament amb una altra titulada Los pobres de Barcelona.

El 1912 es van fer populars els Amades, uns drapaires amb botiga al carrer del Peu de la Creu, per la seva relació amb l’Enriqueta Martí. En aquell cas de la vampira van detenir com a encobridor un altre drapaire, en Joan Guibernau del carrer d’en Cirés. El fill dels Amades, en Joan, seria el famós folklorista. No van ser els únics que van tenir relació amb crims escabrosos; el 1914 un drapaire va trobar al carrer Simón de Rojas un peu i una cama humans momificats. Un any més tard moria el famós Rafeló, el degà del gremi dels drapaires barcelonins.

La necessitat de materials durant la Primera Guerra Mundial va afavorir aquest ofici, i hi va haver drapaires que es van fer rics. És el cas de Maties Ardèniz, principal inversor del cafè bohemi d’Els Quatre Gats, juntament amb el pintor Ramon Casas i el banquer Manuel Girona. Un altre exemple seria Pau Forns, que va fer construir un dels edificis més grans de Barcelona, a la Gran Via vella, conegut com Cal Drapaire. Durant la Segona República es va organitzar el Sindicat de Drapaires de Barcelona, que quan hi va haver la Guerra Civil va ser col·lectivitzat. En la postguerra, remenar escombraries va ser l’única forma de subsistència per a molta gent. Però a mesura que els ajuntaments milloraven la recollida de brossa, els drapaires van desaparèixer. Inicialment substituïts per iniciatives de reinserció social, com Can Chatarra. I, actualment, pels nous drapaires que busquen dins dels contenidors, armats d’un bastó amb un ganxo i un carret de supermercat, de manera molt similar als seus predecessors.

stats